18 de juliol 2009

Nixon

Acabo de veure Nixon vs Frost, un film polític prou interessant com per inspirar més d'una conversa i algun pensament més o menys profund sobre el poder, la corrupció i els mitjans. Però la primera reflexió que m'ha sobrevingut ha estat de caire més banal. Cap al final, Nixon surt derrotat de l'entrevista on ha hagut de reconèixer les irregularitats delictives del seu mandat i abatut com Napoleó tornant de Waterloo es dirigeix cap a una senyora que té als braços un gos salsitxa, i mentre l'acarona, sembla apiadar-se d'ell mateix i de la seva condició de cadàver incomprès. Són aquesta mena de metàfores ridícules les que posen en evidència sempre les grans veritats; com el Nietzsche que en el deliri dels seus darrers dies diu la llegenda que s'apiadà d'un cavall esclavitzat damunt el qual vessà les seves darreres llàgrimes. Però no ha estat ni tan sols aquesta, la primera reflexió a què feia referència. Ja no es veuen gossos salsitxa pel carrer com abans, he pensat. Amb les seves rebequetes de ganxet perquè no se'ns refredessin i el seu pas decidit i caricaturesc. Tant que ens repeteixen els incombustibles de la tauromàquia del perill imminent d'extinció del toro de lídia i ens hem quedat sense gossos salsitxa sense ni tan sols adonar-nos. Oh, anys 70, on heu anat a parar? Tempus fugit!

3 comentaris:

Clidice ha dit...

La gent no sol fixar-se en els detalls, però tens raó. Es veu que això dels gossos també va per modes.

Quim ha dit...

Gràcies a tu ja tinc un motiu més de preocupació a la vida.

Anònim ha dit...

va ser idea meva