La ciutat que es mira

La persiana de l'apartament de la rua da Cecilio de Sousa a tocar de la praça do Principe Real no s'obre amb una cinta sinó directament amb les mans. El cel està enfarinat però no plou. A l'edifici de davant una dona rega uns geranis macilents i l'aigua regalima per les rajoles esparracades i brutes que vesteixen bona part dels edificis lisboetes. La saludo inclinant lleugerament el cap però la dona tanca d'una revolada els porticons. Els vents del sud escalfen l'aire que es carrega d'humitat i que atrapa una amalgama d'olors ben dispars, algunes d'aquestes olors pugen d'una pastisseria plena d'objectes comestibles de dubtosa manipulació. Lisboa, altre cop. Ja al carrer, la tristesa sense objecte, vaga i incomprensible, que no m'abandona mai es dilueix amb absoluta naturalitat en l'ambient -que és com dir l'ànima- de la ciutat. Lisboa és una ciutat que es mira i que no es viu. No és això del que es tracta? viure no val la pena; és mirar que val la pena. Miro, doncs. Miro l'home atribolat del barret calat que arrossega un carretó, miro la dona rodona que es passeja amb davantal, miro el que ven cupons pel carrer, i el vell que fuma un cigar a les escales de davant de la universitat, sóc subjecte a passions visuals. Miro els gats fugissers i l'ocell que de la branca despullada agafa el vol: passa, ocell, passa i ensenya'm a passar. Miro i miro i tot allò que miro ja no ho tornaré a veure mai més i això em sumeix en una suau malenconia. Baixo per la rua da Rosa fins el Chiado. No vaig sol, vaig amb la meva ombra que és més real que jo i penso que a Lisboa, més que a cap altra ciutat del món, les ombres hi tenen un protagonisme notori. Comença a ploure i obro un paraigua rosa que he comprat al noi de Cap-Verd de la cantonada. El contrast és d'una grolleria imperdonable. D'una finestra salta Amalia Rodrigues que se'm tira al coll i així – a collibè- ja no em deixarà durant tot el camí: trago fados nos sentidos, tristezas no coraçao, trago os meus sonhos perdidos em noite de solidao. Ja al Chiado, davant del cafè de A Brazileira, contemplo l'estàtua del poeta assegut impassible amb el seu barret mentre un eixam de turistes s'hi fan fotos. Quina trista ironia veure'l allà envoltat de tanta gent, aquell que deia que ésser poeta no era cap ambició tan sols la manera que tenia d'estar sol. Del Chiado cap a la Baixa fins a la Praça do Comércio. A la Baixa els edificis semblen abandonats, habitats exclusivament per les ombres, algunes oficines i poca cosa més. M'explica un lisboeta que hi ha un trauma col·lectiu relacionat amb el terratrèmol i la posterior inundació d'aquesta zona de la ciutat l'any 1775 i que per aquest motiu ningú hi vol viure. Els fantasmes col·lectius han fet més per la geografia urbana de la ciutat que el marquès de Pombal. A la praça do Comércio entro en un bar - no en recordo el nom- on m'expliquen els propietaris que el poeta hi anava sovint a escriure. De fet, els propietaris de tots els bars lisboetes afirmen el mateix. Dins el bar, una taula amb un parell de llibres i les seves singulars ulleres rodones. M'adono que l'última vegada que vaig venir la taula estava vora la finestra. Per qüestions logístiques havien decidit que la taula on s'asseia el poeta ara n'era una altra, més apartada. Li dic al propietari que m'estranya que aquella fos la taula en qüestió perquè en el llibre del desassossec hi deia clarament que la taula del bar de la Praça do Comércio on escrivia estava al costat de la finestra. Això provoca un cert enrenou que em diverteix. Potser la pròxima vegada que vingui l'hauran tornat a canviar de lloc. Si és així, els diré que en el llibre del desassossec s'hi especificava que la taula estava en un racó allunyat de la finestra. De la Praça do Comércio per la rua de Sao Paulo fins a l'elevador da Bica que em tornarà a pujar altre cop al Barrio Alto. Agafo la rua Luiz Soriano i em planto davant de l'hospital San Luiz. Allà és on el poeta de les quatre cares feu l'última exhalació. Ja ha parat de ploure. Les llambordes semblen ara enllustrades, fan goig, les veig, i llur valor per a mi rau només a ser vistes. M'hi sento a gust a Lisboa, la ciutat que es mira. El pròxim cop que hi torni, res haurà canviat perquè Lisboa s'obstina a resistir-se a la desnaturalització implacable i homogeneïtzadora que pateixen totes les ciutats europees. Els porticons de la finestra de la veïna del davant continuen tancats. Un gat es creua i li dic adéu.

Wikileaks

Milers de hackers han declarat la guerra als enemics de Wikileaks. Julian Assange assegurava ahir que els atacs a la seva web venen principalment dels Bancs. Suïssos, va afegir. A banda de la xocolata, han aportat alguna cosa digna al món, aquesta colla de tirolesos sense escrúpols?

No estic d’acord amb aquells que resten transcendència al fenomen que ha capgirat com un mitjó la diplomàcia i l’espionatge planetari. I de forma especial, amb aquells altres que jutgen la personalitat del fundador de Wikileaks com si cada vegada que llegim una notícia haguéssim de psicoanalitzar el director del diari que la publica. Què potser n’hi ha algun al món que no sigui un megalòman mastodòntic? Jo no en conec cap, del Full Parroquial al Financial Times. Eufemismes a banda, en aquest cas només hi ha els escèptics de torn, els envejosos del gremi periodístic de sempre i aquells que tenen -o els agradaria tenir- alguna cosa a perdre, una minoria molt poderosa, però no prou. No és el mateix conèixer des d’un punt de vista conceptual la naturalesa immoral dels Serveis Secrets que una veueta distorsionada li recordi cada matí al director de la CIA en obrir el portàtil: hola, sóc un hacker, un freaky avorrit que no té res més a fer que espiar-te mentre escolta Lady Gaga...

La consciència política col·lectiva, com un Hall 2001 invisible i venjatiu, ha envaït el ciberespai per quedar-s’hi. No hi ha fronteres ni dret d’admissió. Tothom és benvingut i el més associal pot ser la reina del ball. La policia cibernètica no és capaç d’aturar la multitud exaltada. Des de la presa de la Bastilla que la Humanitat no vivia una riuada llibertària com aquesta. No són focs d'artifici, això no ha fet més que començar. Hi haurà un abans i un després de Wikileaks, no ho dubteu. I a més, Sarah Palin demana poc menys que la Pena Capital per Assange. Si la vida fos un musical, en el meu apocalipsi particular, l’ex-governadora d’Alaska acabaria com Maria Antonieta a la guillotina cantant Material Girl.

El mòdem

Telefònica ha pensat que dos mesos sense internet eren un càstig més que suficient per haver decidit canviar de pis, i finalment m'ha regalat un nou mòdem. L'operari, un noi rus esprimatxat i d'un servilisme un xic forçat, me l'ha instal·lat en cinc minuts. Cinc minuts de conversa han estat suficients per adonar-me de com la literatura ha esbiaixat la visió que tinc del poble rus. El pobre noi no m'ha semblat que tingués cap intenció de redimir el món i tampoc li he notat cap signe evident de contradicció moral. Quan ha acabat li he dit que se m'havia espatllat el samovar però que tenia un parell de birres a la nevera. Em sembla que la broma no li ha fet gaire gràcia perquè s'ha disculpat dient que tenia molta feina i ha marxat deixant-me sol amb el meu nou mòdem. Els modems són aparells agradables de veure perquè són discrets. A diferència d'altres aparells més escandalosos, no fan soroll i la seva mida és més que raonable. Sembla que el món del disseny, regit sempre per la llei de a veure qui la fa més grossa, encara no hi ha ficat mà, cosa que s'agraeix. El mòdem que m'ha instal·lat el rus és blanc i a la part frontal hi ha nou ranures que es van il·luminant alternativament. Si fos arrodonit i volés podríem confondre'l amb un ovni. La il·luminació va del verd al taronja, d'esquerra a dreta. Les dues ranures centrals són les més mandroses i costa que s'il·luminin, no sé si això és bon senyal però de moment sembla que tira. En canvi la ranura que fa vuit està permanentment encesa mentre la nou fa pampallugues. He tancat tots els llums del pis, m'he servit una copa de vi i he estat una bona estona observant l'aparell il·luminat. Fa patxoca tenir una cosa així a casa. Em fa sentir com si visqués en un pis del segle que ve. Potser més endavant decideixo posar-lo en un lloc més visible...

John Lenon

La mort de Lenon ha esdevingut amb els anys una mena de metàfora atemporal. Les morts inesperades obren dics en els murs de la nostra ànima i fixen el moment i la circumstància en què les vam viure per sempre més. La georafia del nostre imaginari sentimental es fa visible amb fites biogràfiques com aquesta i d'altres de personals a partir de les quals podem reconèixer-nos i fer-nos entendre si s'escau.

Tal dia com avui de fa 30 anys jo em passejava pel pati de l'escola Itaca aliè a la notícia que commovia el món. No recordo la mort de John Lenon perquè probablement encara no en coneixia l'existència. En aquest sentit, podríem dir que no vam ser excatament coetanis. Uns anys més tard, el 1985, la meva classe es va presentar a un concurs de l'Ajuntament per pintar un autobús municipal amb motius olímpics de cara a la propera candidatura de Barcelona per acollir els JJOO del 1992. Vam guanyar i vam pintar l'autobús amb els motius que s'aprecien a la fotografia (recuperada via Facebook fa un parell d'anys). Com que no hi havia pinzells per a tots, fèiem 2 torns diaris. Els que es quedaven a l'escola enlloc d'anar a les cotxeres municipals apreníem cançons dels Beatles amb la Iona. Si algun dia em falla la memòria, és molt probable que a la pregunta de què estava fent quan vaig saber de la mort de John Lenon respongui que estava pintant un autobús. Els meus néts no es molestaran a contrastar la informació perquè la trobaran prou plàstica. I jo somriuré pensant que la realitat és més interessant amb una mica de sal i de pebre.
Per a veritats quirúrgiques ja tenim Wikileaks. Avui hem sabut que a John Le Carré no li va caler gaire sal i pebre per construir l'argument de El Jardiner Fidel: 11 nens morts i una llarga i fastigosa cadena de corruptes i delinqüents, respectables polítics, empresaris, diplomàtics i executius. No passarà res. La fotografia avui és la cadira buida del Nobel de la Pau. Pobrets xinesos, amb la seva dictadura.
La lletra d'Imagine conté un sentit profètic que a ningú no se li escapa, tot i que la tararegem com si fos una inofensiva cançó enfadosa popular, com la sintonia del Colacao. Per això Lenon ha esdevingut una icona global. Més enllà de la música, som molts els que ens hem de conformar amb el negatiu imaginari d'un món que no ens agrada. Cada frase d'Imagine és l'antídot als 250.000 cables secrets i als fàrmacs de Pfizer.
Però el més curiós és el fet que tot i que els que en surten beneficiats de l'ordre natural de les coses són sempre una minoria, ens han fet creure tot el contrari: que estem millor amb el cel tal com està, que les religions ens fan millors persones, que les fronteres i no la cultura conformen la nostra identitat, que hi ha motius per matar i morir, que els estats vetllen pels nostres interessos, que els serveis secrets són la pedra filosofal de la democràcia, que som propietaris i tenim molt a perdre i que la resta són somnis i utopies passades de moda. Algun mèrit si que els hem de reconèixer..

El cap d'una agulla

Vaig llegir l'altre dia al Twitter que Eduard Punset recordava que el 95% de la realitat és invisible. No s'amoïnin, advertia irònic. Quan jo estudiava BUP, el professor de Física ens va traslladar l'angoixa davant del buit inexorable de la realitat amb un símil que encara avui em fa esprémer les cèl.lules grises com si la realitat fos quelcom semblant a un Sudoku amb la resolució garantida a l'última pàgina. Agafeu el Camp del Barça -va dir- i imagineu un electró donant voltes per les grades seguint una òrbita uniforme; i al mig del camp, gravitant en el no-res, el cap d'una agulla de cosir. Això és el nucli. Així és la matèria -va afegir per si algú encara dubtava- buida. Hi ha coses que a l'adolescència es fan difícils de pair: l'acné, el bigoti incipient, les hormones picant de peus sota la pell com un exèrcit desbocat, el propi cos, l'autoritat dels pares i el buit de la matèria.

Sempre he estat profundament agraït als professors que en un moment determinat van ser capaços de capgirar un paradigma assumit i aportar-me una nova perspectiva des de la què mirar-me el món. La majoria dels que vaig tenir no ho van aconseguir, i ben mirat, em dol reconèixer que em van aportar ben poc. Però per sort en vaig tenir d'altres que ho van fer amb escreix. En el cas del professor de Física, el canvi de paradigma va ser més aviat fruit d'un rebot dialèctic i de la conjuntura existencial meva en aquell període. De cop i volta, el buit de l'univers no s'estenia més enllà dels límits dels meus braços, sinó dins del meu propi cos amorf i hormonat. A partir d'aquell dia, en cadascun dels bilions d'àtoms que constituïen les meves cèl.lules i teixits, vaig poder sentir el buit existencial del cap de l' agulla de cosir enmig del Camp del Barça.
Uns anys més tard, quan estudiava Biologia a la UB, un professor de Limnologia em va recordar amb el somriure irònic d'aquell que sap que no pots recordar allò que acabes de descobrir, que el silenci no existeix i que els nostres sentits filtren la realitat per oferir-nos només aquella informació que precisem per sobreviure. El món és caòtic i sorollós, va aclarir. Si poguéssim veure i sentir tots els espectres de la llum, els raigs gamma, les ones electromagnètiques o el brogit dels àtoms en col.lisionar, embogiríem, com amb la tramuntana.
Assumir el buit de la matèria ajuda a relativitzar, per exemple, l'índex d'abstenció del proper diumenge. Els cervells dels electors, les paperetes, les sigles dels partits, els candidats o el propi Parlament estan formats i formen part d'aquest no-res indefugible. Fins i tot, i amb permís de les enquestes, m'atreviria a dir que també el candidat de CiU en forma part.
Però aquell any va ser l'any del Dream Team. I a banda del buit angoixant d'un univers a la deriva, vaig descobrir el futbol. Ja he dit alguna vegada que solc arribar tard a tot arreu. Però així va ser. I igual que el nostre amic Damien, vaig abraçar aquesta fe pagana amb el mateix frenesí adolescent amb què m'empassava a glopades interrogants existencials sense digerir. Per això dilluns, quan vegi Messi camí del Hat-trik observant la pilota al punt de penal enmig del silenci imponent del Camp Nou, creuaré tots els dits i recordaré que hi pot haver agulles el cap de les quals està cobert de la pols dels déus. Com el Falcó Maltés, hi ha objectes forjats del material amb que es forgen els somnis i les llegendes el sentit del quals no val la pena qüestionar-se perquè tenen la virtut d'omplir ni que sigui per un instant tots i cadascuns dels infinits buits que la ciència pugui arribar mai a descobrir dins nostre.

Maputo, Mortimer, Dexter

Quan feia 7è d'EGB vaig guanyar uns Jocs Florals amb un text titul.lat Maputo, capital de Moçambic. Començava dient "Eren les 12 de la nit i encara estava estudiant Socials, densitats, clima, l'OTAN, l'ONU, el Pacte de Varsòvia i de sobte dic: Maputoo! Els ulls em donaven voltes, jo també donava voltes, no sabia el que deia. Densitaat, densitaat, densitaaat! Fill meu, que encara estudies? Maputo! -li vaig contestar-. Què dius? Densitat de l'armament del Zaire i del Pacte de Libèria i Maputo, Maputo, Maputooo!" La història era políticament molt incorrecta, jo acabava assassinant la meva família i uns quants veïns. A comissaria descobria que als meus companys els havia passat el mateix i que aquella nit a Barcelona havien mort vàries desenes de persones per culpa de la professora de Socials, la Marta Figuerola. El públic en ple -la professora de socials a primera fila- va aplaudir entusiasmat; i és que en el fons, les històries d'assassins agraden a tothom.

Uns anys més tard, a literatura hora B, vaig tornar a triomfar amb una sèrie de relats sobre un assassí en sèrie anomenat Mortimer, el asesino del cuchillo. El nom era un homenatge al personatge interpretat per Cary Grant a Arsénico por compasión, justament una altra història d'assassinats múltiples. Mortimer Brewster va ser també el meu pseudònim quan escrivia les meves impressions cinèfiles a Mr.Belvedere amb una Olivetti Pluma 22. I aquell va ser també el nom que li vaig posar al gat famèlic i borni que vaig adoptar quan em vaig emancipar. En Mortimer gat, Morti pels amics, encara passeja les seves avorrides puces per Arenys de Munt. Ja no li queda esma per caçar mallerengues, merles i conills com solia, va camí dels 13, però està passant una jubilació daurada entre ficus i potus.

Potser sí que m'agrada massa Dexter, ja m'ho diu la Marta. Però estigueu tranquils, en el fons sóc inofensiu. Amb el temps he après a reprimir les ganes d'agafar la metralleta i liar-me a tiros amb tothom, és només qüestió de pràctica. Sóc un home educat i contingut. Hom diria fins i tot que semblo un ciutadà exemplar. Explico contes al meu fill, voto, reciclo i vaig en bicing. Però us he de confessar que quan es fa fosc i engego la tele no puc defugir aquesta fantasia recorrent: periodistes del cor, papanates, analfabets prepotents, demagogs, mentiders, corruptes, censors i inquisidors, pim, pam, pum!

P.S. Sort que hem aprofitat les mudances per desfer-nos d'aquest electrodomèstic catòdic tan impertinent i tan perillós. La vida és menys sòrdida sense tele, creieu-me. I si un dia t'agafa un apretón i vols veure La Riera, sempre et queda TV3 a la carta.. Per cert, ha mort el gran Berlanga, el pare d'aquell altre assassí tan entranyable, El Verdugo..

El Papa i el Bicing

Benvolgut Sant Pare, ahir vaig rebre un correu del Bicing que duia a Sa Santedat com a assumpte. No el vaig obrir perquè el meu cervell ja fa temps que processa la propaganda com a Spam, però vaig suposar que m'informava de la impossibilitat de pedalar el proper diumenge en la direcció habitual pel carrer Diputació. No han de patir, ni Sa Santedat, ni l'alcalde, ni els milers de voluntaris i devots. Jo diumenge em llevaré amb els taps i l'antifaç posats, no fos cas que a aquestes alçades em sorprengués l'Esperit Sant pel centre de la ciutat i fes trontollar les meves fermes no-creences. Celebraré la seva arribada en silenci, com ho he fet darrerament amb l'arribada dels Tories, la sentència del TC o cada vegada que Berlusconi vomita damunt nostre. Ara que Obama fa aigües i que Europa és més blava que mai, penso que potser, finalment, Déu s'ha posat de part seva. La Dreta és com l'Entropia de l'univers. Tot tendeix al desordre, a l'equilibri, a l'estadi de mínima energia. El món tendeix cap al campi qui pugui. És pura física. Termodinàmica. Cal invertir molta energia per lluitar contra aquesta força inexorable i avui ningú té un duro ni esma per a res. Que ens donin pel cul, han dit avui els americans. La marihuana no serà legal a Califòrnia i s'ha imposat el Tea Party (aquesta mena de club del tupperware que a Europa estaria a la gàbia del Zoo i allà acaba d'abordar el Congrés com Atila, format per una amalgama de partits que van del Partit a favor de la virginitat al Partit en contra de la masturbació, així està el món). Per aquestes latituds, el PP, des de la inòpia practicant on s'ha instal.lat, porta 15 punts d'avantatge i els convergents estan més crescuts que mai (a veure si de tan inflats els passa allò del Gripau Blau, però no crec, ja he dit que Déu sembla haver pres partit). No pateixi, Santedat, a vostè el rebran aquesta colla de comunistes i radicals que ens han portat a la ruïna, però els queda poc. D'aquí uns dies tornen els seus, així ho venen anunciant els arcàngels de La Vanguàrdia i les trompetes celestials des de fa temps. A banda de la Consagració del temple, Sa Santedat podria donar l'Extrema Unció al govern, seria un gest de misericòrdia inoblidable que agraïrien fins i tot aquests ateus relativistes que han fletat un autobús en el seu honor. Diu que aquests que tornen han signat un manifest agraint per endavant la seva intenció de pregar en català. Ai, no sé com a Bin Laden no se li ha acudit fer un comunicat en la nostra llengua, guanyaria de cop uns quants centenars de milers de simpatitzants.
P.S. Llàstima que la física newtoniana s'hagi imposat finalment a la fe catastrofista del Patronat, imagino el Lucifer de Folch i Torres sabotejant diumenge la tuneladora amb un somriure entremaliat fent tremolar les entranyes del Temple en plena cerimònia i totes les autoritats amb el Sant Pare al capdavant corrent foragitades Passeig Gaudí amunt amb els hàbits arromangats.