Slumdog millionaire

No és el meu propòsit glossar les excel·lències d'una pel·lícula que des de molts punts de vista em sembla un autèntic prodigi. Però l'endemà dels Òscar, un comentari d'Àlex Gorina em va provocar una petita reflexió que us vull plantejar.
Malgrat qualificar el film de trampós (un argument que si no es desenvolupa una mica és com dir d'un caramel que és massa dolç), el crític de Catalunya Ràdio es mostrava satisfet. Tot i així, argumentava que el tractament tan positiu i alegre que es fa de la misèria de Bombai li semblava gairebé obscè. Potser les paraules no eren exactament aquestes, però tan li fa. Es tracta d'un argument que s'ha sentit bastant aquests dies i que resulta recurrent quan ens apropem a la pobresa a partir d'imatges.
Després de processar el comentari pel meu bulb raquidi, mentre passava pel peatge d'Arenys, em vaig plantejar quines misèries i complexes morals ens porten a fer reflexions d'aquest estil (i m'incloc perquè sovint em trobo marejat centrifugant en bucles existencials similars). Quina necessitat tenim que la pobresa física vagi sempre acompanyada de misèria d'esperit i mirades buides? Quin sentiment de culpa o quina angúnia estètica ens fa pensar que només ens podem aproximar al Tercer Món per fer-ne denúncia política?
El paternalisme d'Occident em sembla fruit d'una misèria encara més pudenta que la dels carrers de Bombai. Perquè és fruit d'un complex de superioritat espiritual totalment fora de lloc. Els nens, si no passen gana i no són víctimes d'abusos, són feliços gairebé sempre i arreu. Per això a aquestes alçades de la Història encara no ens hem extingit. Als barris de Bombai segurament es produeixen les mateixes rialles, il·lusions, jocs, corredisses de nens o històries d'amor i desamor que a Beberly Hills. I no cauré en el tòpic de dir que tal vegada fins i tot amb un punt afegit d'autenticitat (vaja, ja se m'ha escapat!).
Des d'un punt de vista cinematogràfic, Slumdog Millionaire té un guió excel·lent, uns actors en estat de gràcia i una direcció tan vigorosa que imprimeix un vitalisme contagiós. Vaig sortir del cinema com ho vaig fer ara fa 15 anys després de veure Molt soroll per no res de Kenneth Branagh, bàsicament amb unes ganes boges de saltar i ballar i cridar al sol que la vida és meravellosa, al Nord i al Sud. I, per acabar, està tan adscrita a l'univers Bollywood que qualsevol acusació de simplista esdevé ridícula i paradoxalment superficial. Pot agradar més o menys, però el més recomanable és deixar-se arrossegar, sortir al carrer i acabar ballant el regeton indi tots plegats a l'Estació de França, que bona falta li fa una mica de bullici tercermundista.

Estètica de la corrupció

He passat una bona estona observant la fotografia dels presumptes implicats en la trama de corrupció d’un partit polític espanyol. Intentava entendre alguna cosa de tot plegat però, malauradament, a l’única conclusió que he pogut arribar –i perdoneu que no sigui gaire original- és que la ineficàcia del poder judicial d’aquest país no només es deu a una manca de personal sinó també a la nul·litat del personal ja existent; amb això vull dir que si jo fos jutge i tingués un cert interès en despatxar ràpid els assumptes, en evitar paperassa i més paperassa, el dia que em creués amb algun d’aquests paios –fet altament probable per la relació irrefutable entre els hàbitats de les persones i el gruix de les seves carteres - aquell dia doncs, i sense cap demora burocràtica, els agafava per les orelles i els enviava directament a dormir a la garjola; perquè no em negareu que hi ha una estètica lligada íntimament al cínic, al corrupte. Per què doncs aquesta mandra de la justícia per actuar amb celeritat, aquesta dilatació estèril del temps previ a la detenció amb l’argument poc convincent de la manca de proves? Què us penseu que fa un home engominat amb una raqueta de pàdel, amb un pal de golf o amb una escopeta per caçar cérvols despistats, sinó engruixir comptes secrets en països exòtics –acceptant Suïssa, Mònaco i Andorra com a països exòtics-? En aquests casos la presumpció d’innocència provoca hilaritat. Agafi’ls senyor jutge, agafi’ls i que siguin ells els que demostrin que no han fet res. I mira, si després resulta –fet poc probable- que s’han guanyat les garrofes legalment, com a mínim els haurà servit de lliçó per no tornar a airejar el seu mal gust estètic, la seva falta d’harmonia, equilibri i suavitat, per la via pública tot espantant les pobres criatures.

Algú ha vist mai un terrorista passejar pels carrers amb passamuntanyes? O un lladre anant a fer la compra amb un mitjó al cap i un sac a l’esquena amb el símbol del dòlar dibuixat? Si fins i tot l’exhibicionista ha deixat d’anar als parcs amb la gavardina marró i els mitjons d’executiu! Per què doncs el cínic mostra amb indissimulada impudícia i pedanteria la seva condició, aquella estètica que se sap reconeixible? La raó és ben evident: mentre que pel terrorista, per l’atracador i pel pervertit, la seva condició és un mitjà per assolir una idea utòpica, diners o plaer respectivament, pel cínic en canvi, la seva condició no és un mitjà: és un fi en si mateix, la seva raó de ser. I és que pel corrupte, pel cínic, els diners com a tals no són tan importants –en té tants que ja no són una necessitat- sinó que la gent sàpiga que en té, que en té molts, i negres, i amagats. I és amb la finalitat de fer-se reconeixible i emparant-se amb l’excés de zel de la justícia, que el cínic no es conforma amb assecar-se els cabells sinó que escura les ampolles de gomina fins que li regalima per les orelles. I és que allà on acaba la moral comença la gomina; allà on acaba la moral comença la cara encartonada pels excessos amb la cocaïna; el rictus paorós tan exclusiu i característic del cínic professional, i un rellotge gros i hortera, i un bony estrany, sospitós, tenyit de ros, al seu costat, de bracet, amb la cara plastificada per la cirurgia, i unes botes de muntar a cavall i un penjoll amb la figura d’un os estúpid de potes grosses que sembla que cridi olé, aquí està el meu cínic, el meu fill de puta, i olé!

PD. ja sé que la vaca sorda té un públic limitat i fidel però no saps mai qui pot arribar a ficar el nas en aquesta pàgina. És per aquest motiu i per estalviar-me problemes que he renunciat a penjar les fotografies dels corruptes del partit que tots coneixem. Busqueu-les vosaltres mateixos per internet.

El jardiner

Per la porta del bar Las Cañas, allà a la Zona Franca, entrà l’Isidre compungit. La seva magror era tan accentuada que hom podia percebre clarament allà on acabava un os i en començava un altre de tal manera que, amb una mica de temps i paciència, els hauria pogut comptar i donar-ne una xifra que, de ben segur, no hagués diferit gaire de la dels manuals d’anatomia. Feia basarda veure’l, sincerament. I aquella verola que passà de jove, dissimulada tan sols uns dies enrere sota un rostre de salut, s'evidenciava i deixava al descobert els foradets de la pell talment com si fossin pous obscurs de profunditats insondables. Mal afaitat, cabells esbullats que no havien conegut barber de feia temps, i dues masses de carn inflada sota cada un dels ulls tristos i apagats, li conferien un aspecte fantasmagòric, demencial. Les gotes de suor que s’eixugava frenèticament amb un mocador vermell, no feien més que accentuar la coloració groguenca de la seva pell esblaïmada. L’Isidre entrà al bar i demanà un conyac sense aixecar gaire la vista, tement la possibilitat de creuar la mirada amb algun conegut. Era un autèntic apassionat de la botànica. Ho sabia tot i més. Un gat vell de la brigada de jardiners de l’ajuntament de Barcelona. Sempre passejava cofoi el seu uniforme groc canari. Xerraire impertèrrit, quan em trobava, sabent que era biòleg, no desaprofitava mai l’oportunitat d’explicar-me, amb una devoció quasi infantívola, les noves espècies que havia plantat, els arbres que havia podat i els jardinets que, gràcies a ell, creixien de forma ufanosa. .
Noi –em digué un dia-, jo en realitat sóc un pintor, un esteta que dóna pinzellades de verd, de vermell, groc i violeta, a la grisor manicomial dels edificis de la nostra ciutat.

No esperava mai cap gratificació: ell sol es satisfeia quan veia que, amb una mica de fotosíntesi, es podien tapar les parets d’aquell edifici construït als anys 60 per algun sonat amb carnet d’arquitecte.

El meu somni –deia mig en broma mig seriosament- seria envoltar la Sagrada Família amb plataners majestuosos, i plantar heures i enfiladisses diverses en parterres construïts a la base del temple.
L’últim mes la seva absència fou notòria; quan preguntava per ell, els seus companys abaixaven la mirada i donaven respostes vagues. Aquell matí, entrà al bar sense el seu uniforme, agafà el conyac amb mà tremolosa i segué solitari a la taula més apartada, en el lloc més llòbrec del bar. Veient-lo així, tan defallit, vaig atansar-m’hi.
- Hola Isidre, feia dies que no el veia.
- Noi, la cosa no rutlla, tot s’enfonsa i estic tan desesperat que un dia d’aquests faré una desgràcia.

La seva resposta em deixà astorat, perplex. Era aquell l’home optimista, el jardiner vocacional, a qui li saltaven les llàgrimes quan parlava de les seves proeses amb les tisores de podar? Era tan gran la seva necessitat de confessió que no vaig haver de dir res més: ell solet em contà la història - entre glop i glop-. Una història tan absurda i insòlita que si us l’explico corro el risc que em titlleu de mentider o, pitjor encara, de fantasiós. Potser més endavant corro amb aquest risc i en faig testimoni a la vaca sorda, qui sap... Avui, però, m’he quedat pensant en l’Isidre i han sortit aquestes línies. I és que les plantes dotaren de sentit la seva vida, i les plantes li prengueren...

Aviam, Parfiam:

Segurament no m'he sabut explicar. La Fe dels altres mai no m'ha despertat nàusees. T'ho puc garantir. No tinc tan clar si a tu et passa el mateix amb els agnòstics, els ateus i els pagans. Tinc la sensació que l'instint de foguera i creuada encara ens sobrevola sovint com un esperit de fanatisme indefugible. Només cal mirar les penoses imatges d'Itàlia aquests dies amb el tema de l'eutanàsia. Et respondré el que deia Maruja Torres fa poc per defensar-se en un article: la irreverència no mata. Això ho entenien fins i tot els reis més dèspotes de l'Edat Mitjana. Si de vegades bufonejo, no és amb voluntat d'ofendre, en pots estar segur. A mi la moral i l'esperit em preocupen des de que tinc consciència. Pots repassar tots i cadascun dels articles de la vaca sorda i descobriràs espurnes tangencials, rius somers i fins i tot profunds oceans d'inquietuds morals per part de tots els seus membres.
Si penso que la campanya dels autobusos d'e-cristians cretineja no és per la suposada fe dels que l'han promoguda, sinó per una certesa més planera i més evident a ulls de qualsevol. La intencionalitat de tota protesta és tan important com la pròpia protesta, més i tot. Jo no dubto dels principis cristians d'aquest col.lectiu, ni fins i tot dels de Rouco Varela. Però no em mamo el dit i sóc conscient que aquesta gent fa política les 24h. del dia, igual que el Cardenal Richelieu. No detecto ni un bri d'espiritualitat en cap de les seves accions o manifestacions. I no és doncs amb arguments morals o religiosos que hem de rebatre'ls, seria injust per tots aquells que es prenen prou seriosament la seva doctrina moral com per no fer-ne demagògia amb tanta facilitat.
El que em dol especialment d'aquests col.lectius és que no estiguin sempre fent costat als que pateixen les injustícies d'aquest món, com correspondria a qualsevol persona que dels principis cristians en fes un estendard vital. Aquest món és prou ple de guerres absurdes, abusos, injustícies i tiranies com per dedicar la teva energia cristiana només a combatre el matrimoni homosexual, l'Educació per a la Ciutadania o l'avortament. Hi ha una dita molt catalana que diu que dels pecats del piu, nostro senyor se'n riu. Pensa-hi un moment que t'avorreixis... Alguna cosa greu passa quan els mateixos que es posen davant de l'ambulància que canvia d'hospital la dona italiana fent ostentosos escarafalls de tragèdia grega no van moure un dit quan s'estava a punt de bombardejar un país on moririen centenars de milers de persones -innocents, no cal dir-ho-.
Sempre m'he demanat de part de qui es posaria Jesucrist si tornés a la terra. A mi, sincerament, em costa molt imaginar-me'l fletant autobusos per anar-se'n a Madrid a manifestar-se al costat de les marujes de la COPE. Em costa imaginar-lo davant de l'ambulància italiana i fins i tot portant-li el te a Ricard Maria Carles al palauet de Pedralbes on es va retirar. No sé, potser sí que faria totes aquestes coses. Però jo que sóc idealista de mena m'estimo més imaginar-me'l envoltat de ionquis i putes, per sota la Diagonal, al costat dels pobres d'arreu, dels negres que pateixen -deixats de la mà de Déu- els estralls de la Sida, la gana, la malaltia i la injustícia -com moltes monges, per cert, i molts membres d'organitzacions no governamentals laiques-. M'estimo més imaginar-lo d'escut humà a Gaza i a Iraq que cantant Glory, Glory, Aleluya! un diumenge assolellat al costat de Laura Bush.
En fi, amic, confio haver-me explicat una mica millor i et demano disculpes si t'has sentit ferit per alguna de les coses que he dit. Confio que el teu Déu t'il.lumini per a vèncer aquests prejudicis que es desprenen de les teves paraules -no he entès entre d'altres coses les al.lusions a la homosexualitat, però com tants assumptes referents a la Fe suposo que aquest tema també se m'escapa..-
Aquest matí he sentit per la ràdio una petita anècdota que em serveix com a metàfora per a posar la guinda a aquest pastís. Resulta que quan Joan Pau II agonitzava els metges vaticans li van comunicar que el traslladaven novament a l'hospital. El Papa els va demanar si el curarien i li van respondre -com no podia ser de cap altra manera- que no. Joan Pau II els va dir que en aquest cas s'estimava més quedar-se a casa. Si els familiars de Eluana Englaro haguessin fet el mateix fa 17 anys, aquesta setmana ens hauríem estalviat l'esperpent que es va produir davant de l'ambulància.
No és la moral, Parfiam, és la doble moral el que indigna les consciències. En tot cas, benvingut a la vaca sorda que -en tant que sorda i irracional- és la casa de tots.

e-cretins

Vaig creuar-me recentment amb un autobús com aquest en un semàfor. Després d'una espontània micronàusea que em va ser impossible contenir vaig rendir-me al savoir faire dels catòlics en qüestions de màrqueting. Desconec si e-cristians ha fitxat a Lluís Bassat (és sabut que el publicista promocionaria Lucifer si no tingués fama d'insolvent); tal vegada han perdut la poca vergonya que tenien per iniciativa pròpia en una reunió d'aquelles de diumenge a la placeta, amb la corbata passada de moda i La Vanguàrida sota el braç fent manetes amb el full parroquial, sortint de missa a Sarrià, no sé Josep, agafa una frase de Gandhi d'internet, qualsevol, una que parli de Déu, això colarà...

Citar Gandhi per a una campanya tan absurda em sembla digne d'una petita ressenya a la vaca sorda, ni que sigui per la solidaritat genèrica que desperten les vaques sagrades que van conèixer l'activista indi.
Gandhi, entre moltes altres coses va dir allò de "Tot el que es menja sense necessitat es roba de l'estómac dels pobres", frase que podríem aplicar a aquells senyors grossos, com diria Rubianes, com es diuen? ..Bisbes, sí, això, bisbes..
Vaig llegir fa cosa d'un any una entrevista amb el publicista més cotitzat del món on afirmava que la millor marca de la història és l'església catòlica, que és reconeixible fàcilment des de fa segles amb tots els sentits (olor, encens; vista, vitralls; oïda, Bach; gust, hòstia.. i del tacte millor no parlar-ne que encara ens posarien una querella).
Perquè no citen Torquemada als autobusos, em demano? I més ara, que el mossèn negacionista readmès pel Sant Pare infalible ha afirmat que la Santa Inquisició va suposar un gran avenç per a occident..
El pastor alemany ha ascendit aquest cap de setmana a un altre figura que considera que Harry Potter va ser escrit sota inspiració satànica, valgue'm Déu! ...Estem arreglats!

Pelecanus onocrotalus

“Un pelicà extraviat s’instal·la a Lleida. La raríssima au, que procedeix d’Europa oriental, no se separa d’un grup de cigonyes”

Sovint les millors metàfores no sorgeixen d’una ploma sinó que és la natura mateixa qui ens les proporciona. No sé si coneixeu la història...

En les aigües gèlides del llac Constanza un grup de pelicans xipollejava amb una certa indolència mentre esperaven el moment per aixecar el vol i fugir a un indret de temperatures menys hostils. Un dels pelicans se separà del grup. Sabia d’un lloc on els peixos nedaven en abundància. Tenia fama de taujà però en realitat era tan sols un despistat. I com tots els despistats, fins i tot s’oblidà que ho era. I oblidant-se que era un despistat, es despistà, i s’allunyà i s’allunyà fins a perdre de vista els seus companys. I pescà un peix i se’l menjà. I es quedà embadalit observant la iridescència que la llum somorta que es filtrava entre els núvols provocava al plomatge d’altres aus; i el moviment harmònic de les fulles trèmules dels arbres de ribera, etc. I els seus companys es cansaren d’esperar i posaren les ales en moviment. I així el nostre heroi es quedà sol, abandonat a la seva sort. Badant... I quan s’adonà que l’únic bec que hi havia al llac era el seu, decidí emprendre peremptòriament el vol per tal d’atrapar el grup. Però com que era un despistat, li succeí allò que cantava el poeta: “Se equivocó el pelicano. Se equivocaba. Por ir al Norte, fue al Sur. Creyó que el trigo era agua. Se equivocaba. Creyó que el mar era el cielo; que la noche la mañana. Se equivocaba. Que las estrellas eran rocío; que la calor, la nevada. Se equivocaba.” I volant i volant, passà per sobre els Alps i les ales se li entumiren pel fred, i passà per sobre els Pirineus i les ales se li entumiren un xic més. Exhaust caigué en una terra boirosa i seca: Lleida. A Lleida!, pobret... I ara què farà? I ara on anirà? I mira al seu voltant i veu un munt de persones estranyes amb binocles que criden Pelecanus onocrotalus!, Pelecanus onocrotalus!. I les aigües baixen brutes i no hi ha peixos, només cargols. I està cansat, espaordit. I intenta amagar-se però el seu bec el delata. I cada cop hi ha més gent que s’arremolina al seu voltant... Pelecanus onocrotalus! I pensa amb els seus i no sap on són i no els trobarà mai més i morirà indefectiblement en una terra estranya. I aleshores algú li toca la cua i es gira i es troba bec a bec amb una cigonya. El seu bec és llarg també, però més estret, i el cos molt més esvelt, i bona part del seu plomatge blanc està pintat de negre. I aleshores es produeix un fet extraordinari: la cigonya i el pelicà no s’assemblen gaire, i són de països diferents, però s’entenen perquè parlen el mateix llenguatge: el llenguatge del Sol i de la lluna, el llenguatge de la pluja i dels núvols de formes divertides, i el de les fulles dels arbres que cauen i tornen a sortir, el llenguatge dels llacs, dels rius i dels mars... I com que parlen el mateix llenguatge el pelicà segueix a la cigonya i s’integra amb tot el grup, i no s’hi sent estrany perquè, com ja he dit, parlen el mateix llenguatge. I ja no té por i torna a moure les ales amb energia i observeu-lo ara com vola amb el seu bec ostentós i el seu cos pesant i un xic maldestre enmig del gràcil i pausat bategar d’ales de les cigonyes que l’envolten. I volen i volen i senten com a baix la gent es crida i està molt enfadada i alguns es tiren bombes només perquè porten barrets de diferents colors. I aquesta metàfora és en realitat un ensenyament moral, i qui vulgui que l’agafi, i qui no vulgui ja s’ho farà. I jo me’n vaig a dormir, content, amb la música de Serrat, aquella que diu: “Si yo pudiera unirme a un vuelo de palomas, y atravesando lomas dejar mi pueblo atrás, juro por lo que fui que me iría de aquí, pero los muertos están en cautiverio y no nos dejan salir del cementerio”

Snoopy ha mort!

Fa encara no 10 minuts he perdut el meu punt de llibre. El més curiós del cas és que després d'un llarg trajecte de metro amb enllaç inclòs a Espanya he continuat llegint pel carrer rememorant aquell vici adolescent gairebé oblidat i he estat conscient quan finalitzava el capítol que un dia qualsevol em podien robar la bossa i perdre el punt de llibre per sempre més. En aquell moment, he obert el llibre per la contraportada per recuperar-lo i he descobert amb desconcert que no hi era.

Resulta que un matí assolellat de Sant Jordi quan jo feia 3r. d'EGB vaig comprar un punt de llibre manufacturat per les innocents mans d'un alumne/a de 4t. Un senzill punt de llibre de pell (segurament de vaca) rectangular, amb un discret serrell a la part baixa, una silueta del gos Snoopy i un text on es podia llegir: et guardo la lectura.

Fidel a les manies costumistes que donen -en part- sentit al meu dia a dia vaig fer servir aquest punt de llibre ininterropudament durant 26 anys (bé, sí que hi va haver un petit lapsus quan va desaparèixer després d'una mudança entre els prestatges).

Un dia, mentre esperava la Txell (una amiga que havia anat a la meva escola, tot i que un curs per sobre -ho dic pels anònims que estan de pas-) a un bar al costat del Renoir, va esdevenir-se una casualitat d'aquelles que va dotar encara de més sentit la meva patologia literària. Quan la Txell va veure el punt de l'Snoopy va patir una regressió emotiva i va recordar haver-lo fet ella mateixa. Vam quedar estupefactes, no cal dir-ho (sobre tot jo, i encara més l'Snoopy que es va posar a bordar com aquells gossos del "Fets i Gent" que recorrien Europa per retrobar els seus amos).

Bé, tot això ho dic només a tall d'Elegia pòstuma. Avui Snoopy ha mort. Tal vegada acabi entre les pàgines de la darrera novel.la de César Vidal o Maria de la Pau Janer, tal vegada l'hagi recollit algú que no ha llegit ni llegirà mai un llibre. Quan he estat conscient de la tragedia esdevinguda entre Sant Andreu i el Poble Sec he retrocedit fins al metro i després de saltar l'accés com un adolescent antisistema, he anat fins l'andana amb la mirada perduda pel paviment llardós creuant tots els meus dits i encomanant-me a Sant CHARLES M. SCHULZ. Però no he estat de sort.

Em queda el consol de pensar que malgrat haver estat icona de xandalls horteres i diademes requetepijes, jo vaig contribuir a dignificar la silueta d'un gos amb anhels existencials més enllà de la seva condició d'etiqueta canina bidimensional. Durant 26 anys va guardar les meves lectures amb la fideltat que prometia el seu eslògan tatuat. Sovintejava les pàgines de grans autors a qui reconeixia i reverenciava com un gos fidel. Als estranys, als vampirs i als insignificants els bordava molest fins a la darrera pàgina. Va viatjar a tots els continents i va gaudir de mil paisatges emparat per paraules i frases que el reconfortaven quan se sentia sol.

En fi, descansa en pau, amic. Potser un dia, quedo amb algú al Renoir i qui sap, potser aquell dia la casualitat està de part meva.

Me'n vaig a cantar La Vall del Riu Vermell...