De rius i de cafès

La geologia sempre m'ha semblat una disciplina que rere la seva aparent rigidesa científica s'hi amagava un potencial metafòric notable. A la facultat de ciències geològiques s'hi respira més poesia que en qualsevol de les facultats de lletres on, a priori, hi abunden autèntics especialistes en això de descriure la realitat donant unes quantes voltes. Aquesta és una percepció molt subjectiva i reconec que em fa una mica de riure, sobretot perquè jo de metàfores no hi entenc gaire. En qualsevol cas, aquelles col·leccions de roques i minerals tancades en vitrines i cobertes de pols, em transporten a un estat de quietisme serè i tranquil, a un deixar que el clima vagi modelant pausadament les nostres formes, a l'absència de la violència lligada a les passions. Les roques i els minerals són els estoics de la geografia. Les muntanyes, en canvi, m'evoquen a un escepticisme que només és possible des de les posicions elevades. Un escepticisme assossegat, que observa amb sornegueria però que no és arrogant. El dubte discret, que no s'expandeix, que no s'imposa. Després hi ha el mar. El mar és l'anhel, el viatge. El mar és l'amplitud, la realitat que, de tan vasta i dilatada, se t'escapa de les mans. I és aquella inquietud que a voltes és estimulant però que a voltes t'esquinça l'ànima perquè et fa somniar amb els ports on mai has estat i on mai estaràs i on probablement series més feliç. El mar són les naus que sempre se'n van amb les teves il·lusions i et deixen assegut al moll amb les potes suspeses i la mirada perduda. Però de tots els accidents geogràfics, els rius són probablement els que gaudeixen d'un major prestigi entre els literats, els poetes i algun que altre filòsof. Els rius són inici i final, el temps que flueix inexorable. Sí: els rius són el temps (amb majúscules) i m'atreviria a dir allà on es reflexa la contemporaneïtat. L'últim riu literari que he conegut ha estat el Danubi, de la mà de Claudi Magris. És un Danubi pretèrit, idealitzat, d'aigües netes al voltant del qual s'hi articulava una Europa que intentava ser però que la història implacable no va voler que continués sent. Una Europa tolerant, liberal -en el bon sentit del terme- laica, culta, lliure de fanatismes, de cafès literaris on s'aprenia a compartir i a relativitzar les pròpies certeses, i de balnearis on es podia descansar i deixar reposar les idees. El Danubi de Magris és una immensa nostàlgia insondable i trista. M'explica un company de Trieste que sovint es pot veure a Magris al cafè San Marco. Allà llegeix, escriu, juga als escacs i pren cafè. Penso amb el cafè San Marco i no puc deixar d'associar-lo amb el nostre cafè d'Ocata. Penso amb Magris i se m'apareix el senyor Luri. Magris i Luri formen part d'una mateixa idea d'Europa: una Europa que parla, que escolta i que no crida. Els nostres rius avui baixen tan plens de merda, tan contaminats d'estupidesa, de filies i fòbies, de patologies mentals diverses, que, en la seva superfície, ja quasi no hi queda espai on poder-se reflectir la llum de la saviesa.

Carl Sagan

No recordo quin grup d’estrelles era, però n’hi ha un que quan el mires per primer cop en veus cinc, però si t’hi fixes bé n’hi ha set, o més. Quan feia colònies amb nens, els explicàvem una llegenda Samurai que deia que per preparar bé els arquers, calia entrenar-los i fer-los coneixedors de secrets ancestrals. Després de l’entrenament, se’ls feia la prova definitiva. Havien de mirar aquell grup d’estrelles i fixar-s’hi bé. Els arquers han de tenir molt bona vista, els nens ho saben. Si els aspirants a arquers no encertaven el número d’estrelles d’aquella constel.lació, el mestre els degollava en silenci. Si l'encertaven, esdevenien guerrers d’èl.lit. Suposo que algú se la devia inventar, aquesta història. Hi he pensat moltes vegades i presenta buits del tot inversemblants. Perquè no els feien la prova de les estrelles abans d’entrenar-los i explicar-los tots els secrets de l’art de la guerra? S’haguessin estalviat el drama d’haver de degollar alumnes entregats, tot i que miops. Però mai cap nen m’ho va preguntar, això. Es limitaven a obrir els ulls i deixar-se endur per una avidesa de mite tan ancestral com el cel infinit.

Quan era petit volia ser astrònom. Em semblava la vocació més fascinant de totes. M’empassava la sèrie Cosmos de Carl Sagan com si fos una espècie de llibre sagrat. La biblioteca de l'Escola Itaca tenia tots els capítols en VHS. Uns anys més tard, vaig saber que Carl Sagan va impulsar el projecte SETI de recerca de vida extraterrestre intel.ligent que tanta literatura ha generat. I sabeu què? Va convèncer la NASA perquè incorporés la placa d’or PIONER 10 a la missió que havia d’explorar els planetes gegants, Júpiter i Saturn. La placa contenia dibuixos d’un home i una dona i esquemes de la nostra posició a l’univers, una espècie de missatge simbòlic que pretenia informar de la presència de vida intel.ligent a la Terra a una possible civilització que en un futur llunyà la interceptés. És com si un nàufrag enviés un missatge en una ampolla interestelar. Si no fos tan poètic, seria absurd. Un disc d’or que parla de nosaltres perdut per l’univers, eternament a la deriva. No em negareu que s'ha de tenir una naturalesa molt quixotesca per a arribar a tenir una idea com aquesta? El més curiós és que recentment han rebut la darrera senyal emesa per la sonda, aproximadament a uns 12.000 milions de quilòmetres de la Terra. He llegit a internet que es dirigeix cap a l’estrella Aldebaran, a la constel.lació de Taure, on es preveu que arribi d’aquí a 1.690.000 anys. Seguirem informant...

Gàbies

De vegades, assegut al balancí, mentre es gronxava amb parsimònia, li feia companyia amb la mirada. La llum que es filtrava entre les cortines de ganxet dotava el seu plomatge d'una coloració groguenca un xic esblaimada, com metal·litzada. El canari de l'àvia. I com que sempre havia estat de l'opinió que no era possible singularitzar un ésser viu si abans no se li posava un nom, no es va conformar en anomenar-lo simplement canari i el va batejar: Plató, el canari de l'àvia. El perquè un nen de dotze anys decideix que el canari de la seva àvia es dirà Plató i no Butragueño -que era el personatge més famós d'aquella època- és difícil de justificar. Podria dir que veia ombres passejant-se dins la seva gàbia i quedaria bastant metafòric, però seria faltar a la veritat. El més probable és que el nom se li hagués quedat gravat a la ment per algun llibre de la biblioteca dels pares i que li hagués atret la seva sonoritat. Plató, el canari de l'àvia, es menjava els pinyons que li posaven entre els barrots amb un agafanàs. I una conquilla de sèpia, que sempre havia pensat que era per esmolar-se el bec, per refilar millor, però que no deuria ser aquesta la seva funció perquè, per molta conquilla que li posés, Plató, el canari de l'àvia, feia dies que havia deixat de refilar. I com que els dies passaven i s'anava impacientant, allà, gronxant-se al balancí, va decidir obrir-li la porta i li va dir: Au, no vols refilar? Doncs marxa! I Plató tragué la poteta i després el bec, i mogué el caparró circularment, segurament per assegurar-se que en aquell món nou, en aquelles noves possibilitats que se li obrien de sobte, cap altre objecte vivent pogués qüestionar la seva integritat. I el nen que l'animava, vinga, ets lliure, vola i refila! Plató semblava indecís. I finalment tornà a les profunditats de la gàbia, un xic avergonyit, tot sigui dit, i es remullà les potes a una piscina que l'àvia li havia fet amb un tros d'ampolla de Font Vella. Però la gàbia no es tancà mai més. I és així com els dies passaren i, de sobte, un diumenge de rams, Plató refilà de nou. I com refilà! Tan intenses eren les vibracions que provocava que semblava que les encluses i els martells de tots aquells que se'l miraven s'havien de trencar d'un moment a altre. Plató, el canari de l'àvia, refila que refila i l'avi emprenyat, que no pensa callar mai aquest collons de canari? I certament, només deixà de refilar en el precís moment en què deixà de respirar. Plató fou feliç refilant dins la gàbia, sempre amb la porta oberta. I com ell, milions de canaris engabiats hauran tingut la mateixa sort. Però, en canvi, n'hi ha molts que viuen en gàbies ben tancades, o en gàbies que alguns volen fer creure al món que estan obertes. Si aquell nen de dotze anys que es gronxava rítmicament en el balancí no hagués pres la decisió de deixar la porta de la gàbia oberta, Plató, el canari de l'àvia, no hauria refilat mai més i, potser, fins i tot, hauria deixat de menjar, un dia sí, un dia també, fins arribar al final.

Escoles

Fa uns mesos, al parc de la Biblioteca de Borrell, vaig tenir la següent conversa amb una nena que jugava a la sorra amb el seu germà.

-Us fa res que agafi una pala? -vaig demanar.
-No, el teu fill es pot quedar a jugar amb nosaltres, però amb una condició. Volem saber com es diu.
-Bernat! -vaig dir.
-Últimament tothom es diu Bernat -em va respondre amb un somriure irònic.
-Ah, sí?
-Sí, a la meva classe hi ha un Bernat, un nen que ve cada dia al parc també es diu Bernat.. molts Bernats!
El seu germà va fer un gest de desacord quan en Bernat li va agafar un motllo de plàstic en forma de petxina i ella s'hi va dirigir de seguida per corregir-lo.
-Quina llengua parles? -li vaig preguntar encuriosit.
-Urdu!
-A casa parleu Urdu?
-No, és una mica més complicat -em va puntualitzar amb un català excel.lent.
-I doncs?
-La meva mare parla Hindi, que no és ben bé el mateix i el meu pare Urdu. Però el meu pare molt sovint ens parla en Castellà.. i en Anglès!
-Ah, sí? I com és?
-No sé, ho fa.. Suposo que perquè quan anem al cole poguem entendre els altres nens.
-O sigui que parles 5 llengües?
-No ho sé. No les he comptat. El meu germà és petit i de moment només entén l'Hindi i l'Urdu, pobre.. per això no diu res! -el nen mut va obrir els ulls i ens va mirar com si intuís que parlàvem d'ell.
-I quants sou, a casa?
-El meu germà, jo, els meus pares i un tiet que acaba d'arribar.
-Només téns un germà, doncs?
-No, tenia una germana que va néixer l'any 2000 a Pakistan, però va morir poc després. I és clar, no la vaig conèixer.. -va fer una pausa i va afegir com si res- al Pakistan de vegades els nens es moren poc després de néixer, aquí no passa tant..
Em va explicar a quina escola anava i a quina botiga havia de comprar un kit de joguines de plàstic per a en Bernat per només 2,50€.
Mentre l'escoltava, em vaig demanar si era capaç de trobar en algun remot racó de l'ànima algun perjudici perquè el meu fill compartís la seva educació amb una nena com aquella. I no en vaig trobar cap. És clar que això resulta molt fàcil quan un és un pijo-progre barceloní addicte al Bicing i educat en una escola del CEPEC. No té cap mèrit, en sóc conscient.. i no m'agradaria pontificar..
El cas és que ahir vaig assistir a un enterrament on els 4 fills de la difunta es van dirigir als presents per agrair emocionats a la seva mare els valors que els havia transmès. No puc imaginar una herència millor que aquesta, certament. És per això que estic convençut que aquest patrimoni no es pot començar a construïr sobre la contradicció moral de voler evitar que els teus fills es barregin amb els altres nens del barri. Per aquest motiu, entre d'altres, en Bernat anirà a l'Escola Pública.
Últimament tinc la sensació que molts pares preocupats per l'educació dels seus fills, a l'empar de les escoles concertades, amaguen aquesta mena de perjudicis inconfessables sota l'estora d'eufemismes inconsistents. Penso que si trobéssim la manera de fer-hi front intel.lectualment, establiríem les bases d'un món -com deia la cançó de La Cabra Mecánica i María Jiménez- más amable, más humano y menos raro. La realitat és una altra, però, i el món em sembla un lloc cada dia més esquerp, més inhumà i més estrany.
L'altre dia, en una conversa, en Quim ens va explicar que les dues millors alumnes que tenia eren magribines. Encara que aquesta afirmació fos corroborada pel 90% del professorat, la majoria de pares no canviarien d'opinió. D'això se'n diu tenir prejudicis.
Una vegada, en un debat a primer de BUP, una companya em va acusar de viure "al món de Heidi". Aquesta mena de crítica sempre m'ha molestat especialment, perquè no es pot rebatre i perquè en el fons és fruit d'una covardia moral molt poc dissimulada. El cert és que era una adolescent de tornada de tot que defensava la pena de mort amb només 15 anys amb una alegria dialèctica que feia venir basques. Els déus van voler que no passés de curs i pocs mesos després abandonés els estudis definitivament. No crec que la presència a classe de políglotes paquistanesos m'hagués fet més mal que l'estupidesa nacional omnipresent i recalcitrant amb què no acabem de fer net.

L' Eichmann de Vic

Penso que si una cosa ha deixat al descobert la universalització -alguns en diuen democratització- de la informació és que el concepte humanitat s' ha fet més vaporós que mai. Avui és quasi una temeritat buscar una definició d'home que superi els límits estrictament biològics. L'home és un homo sapiens sapiens, voler anar més enllà és arriscar-se a caure en l'abisme de la inintel·ligibilitat. I és així com allò que hauria d'unir a tota la humanitat sota un mateix paraigües conceptual, ha deixat pas a nominalismes més particulars i més evidents que només uneixen a uns quants. La humanitat, ara més que mai, ha quedat disgregada en infinits grupuscles nominals.
Hannah Arendt es quedà amb la boca oberta quan el tinent coronel de les SS Adolf Eichmann intentà justificar els seus crims no només situant-se com un simple executor –mancat de voluntat pròpia- d’ordres superiors sinó també a través de Kant –de qui es considerava admirador-. Quan Kant plantejà aquell imperatiu categòric de considerar a l'home com un fi en si mateix -això és: que no es pot convertir en mitjà de cap altre fi-, ni se li passà pel cap la possibilitat que la seva filosofia es pogués arribar a exaltar en un tribunal de Jerusalem. Però si reduïm la realitat circumdant al binomi mitjans-fins i considerem que l'home és el fi últim de totes les coses, aleshores totes aquestes coses són, i només són, en tant que mitjans per assolir aquest fi –allà on el recorregut del binomi s'acaba-. Situar els sers racionals al centre de tot, sobretot quan aquests estan marcats per una visió utilitarista del món, comporta certs perills. Potser algú decideix arrencar una alzina esquifida perquè considera que no és un mitjà útil. Es pot trobar aleshores amb un post escrit per una vaca emprenyada. Poca cosa més. Però què passa quan aquest mateix impuls moral s'escola fins a l'esfera política, sobretot si, com he dit al principi, el concepte d’humanitat deixa de ser un genèric poc clar per dispersar-se en milers d'especificitats més, diguem-ne, visibles? Suposo que si a Eichmann li haguessin preguntat què és, segons ell, la humanitat, així, en general, hagués posat la mateixa cara de perplexitat que posaríem avui tots nosaltres. Suposo que, en canvi, no li hagués costat gens definir el que és la raça ària. Si es reformulés el principi kantià quedaria una cosa així: la raça ària és un fi en si mateix. Escric això i se'm posa la pell de gallina. El mateix impuls moral d’Eichmann el trobem avui a Vic. Només es tracta de canviar raça ària per blanquet de missa de diumenge i de família tradicional i catòlica, i ja tenim un altre fi en si mateix. Fa poc, l' Eichmann de Vic qualificà els immigrants il·legals –quan algú parla de immigració il·legal en realitat amb el que està pensant és amb la immigració en general- d'éssers inútils per la societat (evidentment es referia a una societat formada exclusivament pel seu fi en si mateix). La mateixa dialèctica de mitjans-fins. Si els mitjans -els immigrants- no són útils, se'ls ha d'aixafar talment com faríem amb una petita alzina torta i guerxa, o com feren els de la creu gamada amb els jueus. Aquest vigatà repugnant ens mostra impunement un analfabetisme quasi pornogràfic cada cop que obre la boca i expulsa tota la podridura que porta a dins. Però això no és el més trist. El més penós és observar l'espectacle que ofereixen una gran part dels ciutadans xipollejant amb delectació entre els vòmits que el tarat moral escampa des del consistori municipal.

El Motí de la Bounty

Tenia un professor de Desenvolupament embrionari que sempre deia que el dia més important de la nostra vida no era el del naixement, ni el del nostre casament o paternitat, sinó el dia de la nostra gastrulació. Jo vaig gastrular amb èxit tal dia com avui de fa 36 anys. La veritat és que no celebro habitualment aquesta data, i encara menys tenint en compte l'onomàstica del dia. Però aquest matí he recordat aquesta anècdota passejant pel Mercat de Sant Antoni.

Fa uns quants anys, quan vivia al Raval, els diumenges sovintejava les paradetes de llibres amb El País sota el braç. Feia una volta i a continuació me n'anava a esmorzar a a La Bodega del carrer Príncep de Viana. Un dia vaig trobar un exemplar de El Motín de la Bounty entre les piles polsegoses de Bestsellers i el vaig agafar. No sé per quin motiu ho vaig fer, però aquell gest completament atzarós va possibilitar una anècdota que em va deixar clavat davant del llibreter com un personatge de Paul Auster. Potser va ser el record inconscient de Charles Laughton o Marlon Brando el que em va empènyer, o tal vegada va ser la veu silenciosa del destí. Mentre el fullejava, vaig sentir la veu del llibreter que em deia, si te'l quedes, te'l deixo per 6 euros. Jo vaig respondre, no, només el fullejava... Llavors vaig aixecar la vista i vaig pensar que 6 euros tampoc no era una quantitat tan elevada com per no correspondre la seva proposta, i vaig decidir quedar-me'l. Abans de pagar, vaig voler llegir la primera frase de la novel.la i a la primera pàgina vaig llegir un nom i una data escrit a llapis i -com deia Woody Allen a Misterioso Asesinato en Manhattan- l'adrenalina va començar a xorreja-me per les orelles. Què passa?, em va preguntar el llibreter. No res, no s'ho creuria, li vaig dir.

Jordi, 15 de novembre de 1974. Aquest era el text escrit a llapis a la primera pàgina. El meu nom i la meva data de naixement. No crec que hi hagi a Barcelona (o al món) cap altre llibre amb aquest escrit, pel que la probabilitat matemàtica que hagi anat a parar a les meves mans és tan ínfima que si no fos perquè la superstició em posa nerviós, creuria que va ser el destí el que va posar el llibre a les meves mans aquell matí. La veritat és que encara no he trobat el moment per llegir-lo. Potser quan ho faci descobreixo el sentit darrer de tanta coincidència. Potser m'hauria d'embarcar, o potser estic cridat a rebel.lar-me contra l'autoritat, qui sap. O potser només li havia d'explicar aquesta anècdota un dia com avui, 36è aniversari de la meva gastrulació, a una vaca sorda.

What's up, Doc?

Hi ha històries que ens acompanyen de fa tant que se'ns fa difícil saber-ne l'origen, recordar quan les vam sentir per primera vegada. Devia tenir 12 o 13 anys quan vaig veure ¿Qué me pasa, Doctor? per primer cop. Algú em va explicar, aquell dia o potser més endavant, que la meva mare va haver d'abandonar la sala on es projectava la pel.lícula quan estava embarassada de mi perquè es pixava -literalment- de riure. Vaig estar a punt de provocar un part prematur per culpa de Barbra Straisand, Ryan O'Neal i un guió brillant. El destí, però, sempre tan convencional, em tenia reservat un quiròfan de la Clínica del Pilar. M'encantaria haver nascut als lavabos del Novedades, no me n'amago. Però suposo que això hagués estat més propi de la ficció que de la Barcelona tardofranquista. Crec que aquestes són la mena de coses que forgen el caràcter. En aquella ocasió, fa més de 20 anys, vaig riure de manera desfermada, igual que les 20 o 30 vegades que la vaig tornar a veure després. Una força ancestral i telúrica premia la meva bufeta com un globus d'aigua. Encara avui em passa. "A mi tampoco me gusta que me toquen mis rocas igneas", "Estamos probando una nueva teoría de Howard, se llama la reverberación vocal bajo presión", "Oh, Dios mío.. mi servilleta", "Doctor, tenemos que poner fin a estos encuentros", "Señor gángster, no dispare, que la pólvora me da tos", "Howaaaard, Howard Baanisteeeer!" o "Le gustaría tragarse los dientes de un puñetazo?". Si algú pronuncia qualsevol d'aquestes frases, igual que amb l'escorpí de Woody Allen, a mi m'agafa un atac de riure. Crec que si en l'ocàs dantesc d'una batalla -Billy Wilder no ho vulgui-, envoltat només de sang i dolor, sentís algú pronunciant-les, també esclafiria a riure. I si algun dia aquesta pel.lícula deixa de de fer-me gràcia, no dubteu que continuaré rient com si res, per inèrcia, perquè em donarà la gana i perquè sóc escorpí, de carcajada en carcajada fins la fi dels temps. Deu ser per aquest motiu i d'altres similars que per molt que m'hi esforci no seré mai un bon hamletià. Si em concentro massa, m'agafa el riure. "El mundo es mucho más interesante con usted dentro, Clarice", li va dir Aníbal Lecter a l'agent en pràctiques. Això mateix penso jo del cinema quan veig badallar les oliveres de Kiarostami.

Quan estàvem de 7 mesos, a Estocolm, vam buscar refugi a un cinema del centre. Pobres suecs, érem a l'agost i semblava el pitjor dels novembres. Voltats d'una audiència pintoresca, vam gaudir bocabadats (més jo que la Marta, no cal dir-ho) del millor Batman de la història, The Dark Kinght. En Bernat, pobret, no va parar de moure's en tota l'estona. Com si el Jócker l'estigués amenaçant directament a ell, movia totes les extremitats i feia tombarelles com un animal en guàrdia. Ara ho entenc tot. Potser hauríem d'haver triat una bona comèdia... És clar que d'aquestes ja no se'n fan.

P.S. Per escriure aquest article m'he hagut de documentar. He trucat als meus pares i els he demanat a quin cinema van veure ¿Qué me pasa, Doctor? La meva mare m'ha contestat que com pretenia que se'n recordés. Li he demanat que li demanés al meu pare i he sentit una veu llunyana que deia "al Novedades!!!" La meva mare ha exclamat: Què asquerós, fa 3 dies que va sense ulleres perquè no recorda on les ha deixades i en canvi recorda on va veure ¿Qué me pasa, Doctor? fa més de 35 anys! ...Ara ja sé d'on ve això de la memoria d'elefant, a banda de la cinefília...