L'independentisme

Hi va haver un temps en què els arguments dels independentistes giraven sempre al voltant de qüestions espirituals – o psicològiques, si ho prefereixen- La identitat, la terra, i altres bajanades ben estranyes configuraven la terminologia independentista. Passejar-se pel fossar de les moreres un 11 de setembre era com passejar-se pel ranxo de Waco. Això era l'independentisme aleshores, un aquelarre de quatre sonats sota el pi de les tres branques. Sé del que parlo perquè al llarg de la meva vida m'he mogut per ambients freqüentats per aquests aprenents de profetes sectaris en què l'independentisme representava un fi en si mateix destinat a acomplir les seves perversions mentals. Avui en dia encara en queden uns quants d'aquests. Alguns es passegen per l'arc parlamentari oferint un espectacle ben lamentable. Podríem dir que representen la quota frenopàtica d'una idea política que, com tota bona idea política, finalment està deixant de ser un fi per convertir-se en un mitjà. Però si no fem gaire cas a aquests apologetes de la esoterisme, cada vegada més minoritaris, i ens mirem les coses amb una certa perspectiva, podem pensar que mentre l'independentisme està poc a poc adquirint una certa solidesa, l'unionisme, per contra, és ara el que sembla un veritable reducte de caçadors de fantasmes.
Sempre he cregut que la discussió entre independentisme o unionisme era tan absurda com la discussió entre dos persones que enmig d'una cruïlla un opta per girar a la dreta i l'altre per girar a l'esquerra. Perquè la qüestió no és si girar a la dreta o girar a l'esquerra sinó per què es vol girar a l'esquerra o per què es vol girar a la dreta. En aquest sentit em sembla que l'independentista està per primera vegada en disposició de respondre aquesta pregunta mentre que l'unionista va perdent el temps movent el dit sobre la taula d'ouija o predicant la fi del món. L'última enquesta del centre d'estudis d'opinió així ho certifica quan mostra que la majoria del 43 per cent de catalans que optaria per la independència ho faria per motius estrictament econòmics.

Un últim favor

Fa cosa d'un any, em va sorprendre la notícia de l'abolició de la pena capital en un estat americà del què no recordo el nom i promoguda per un governador en la vigília de la seva jubilació. És quan no tenen res a predre que els homes sovint decideixen comportar-se com a herois fent allò que segons Le Carré li tocaria fer a una persona "normal".

A la política no n'abunden, precisament, ni d'herois ni d'homes "normals". És per això que aquests darrers mesos, veient el President Zapatero defenestrat i abandonat per propis i estranys, m'ha vingut al cap una idea recurrent. Podria el President espanyol fer-nos un últim favor a aquells que fa 7 anys li vam atorgar el benefici del dubte per treure'ns de sobre aquell forúncul en què s'havia convertit el Sr. del bigoti, el gremlin mentider de les Açores.
Una vegada vaig pujar a la Cerdanya amb un matrimoni gran de Sarrià, coses de la feina. El Sr. X era fill de la burgesia Barcelonina, mentre que la Sra. X era filla de la burgesia parisenca, però educada a Gran Bretanya, coses dels burgesos. Ambdós de classe alta, conservadors, lliberals, tant li fa. Mentre el Mercedes creuava Sarrià alentit pel caos de l'hora punta, la Sra. X va fer un comentari sobre les escoles de la zona alta. Davant la meva sorpresa, el Sr. X em va aclarir que per un francès és sorprenent que hi hagi tantes ecoles religioses, que li semblava del tot inconcebible a la seva senyora que l'educació estigui encara avui en mans de frares, monges i escolanets.
Passejant pel Parc de l'Oreneta vaig recordar l'anècdota i rellegint incrèdul l'enèsima enquesta que situava Rajoy a anys llum de Zapatero, vaig pensar que era el moment de treure's el darrer As de la màniga i nacionalitzar totes les escoles del país, acabar d'una vegada per totes amb els privilegis que l'església té a Espanya i a cap altre lloc del món i de passada -perquè no-, retornar les despulles del Dictador a la seva família i convertir el Valle de los Caídos en un museu dels horrors o tal vegada en un cementiri nuclear.
En definitiva, abans de fer les maletes camí de l'exil.li mediàtic, Zapatero podria encara comportar-se com un home normal i deixar per les properes generacions un país lliure de crostes històriques i supersticions malaltisses. Ressentit, diran alguns. Potser, però que no ho són, els herois, de ressentits?

Indignats

Fa dies que una veu interior em recomana fer cas omís de les crítiques que plouen de totes bandes. A mida que en llegeixo de noves, però, més m'indigno; i com més m'indigno, més em reafirmo. Del Full Parroquial del Sr. Gallina Blanca, amb la seva falsa modernitat i les seves firmes convidades, tan mediàtiques com buides de qualsevol interès intel.lectual, a les portades de tots els diaris de l'endemà del boicot al Parlament, sembla que ens sobrevola un crit uníson per desacreditar un moviment que em sembla que s'està convertint en quelcom inesperat que els està fent posar nerviosos. Partidari de matisar, deia el director de l'Ara diumenge passat, en referència a Arcadi Oliveres o Felip Puig entre d'altres. El meu problema és que no recordo els seus matisos a la immersió lingüística, les retallades de l'Estatut o el Tribunal Constitucional. Com el toro de Ferlosio, n'hi ha que coixegen sempre de la mateixa cama i això no és dolent, però com a mínim tenim dret a demanar-los que no ens facin creure que caminen ben drets.

No sé si ha estat aquest diari per tietes i tiets de totes les edats, les invectives de Pilar Rahola contra el President de Justícia i Pau (revolucionari frustrat amb vocació de líder, deia, vés quina una lideresa frustrada per excretar un comentari com aquest!), Quim Monzó, Toni Soler, Artur Mas, Duran Lleida, Joan B. Culla, Salvador Cardús o tants altres que s'han despatxat a gust darrerament amb els joves, els progres, els perroflàutics i els antisistema.
Però no ha estat fins avui que he conegut finalment l'origen de la força misteriosa que m'arrossegava cap a la Plaça Catalunya. Rouco Varela ha dit que els joves del 15M "no coneixen Déu" i que tenen les "vides trencades". Aquest país no té remei. I que ningú no es pensi que parlo només d'Espanya, és tota la pell de brau -Catalunya inclosa -que té una capa ancestral de caspa tan recalcitrant com l'urani de Fukushima. És el resultat de no haver descobert a temps la guillotina i d'haver-nos mirat el melic mentre tocàvem el flabiol i vèiem passar la Història com si sentíssim ploure. Aristòcrates que creen opinió en ple segle XXI i escolanets que la difonen. Així ens va.
Per sort, tot i que amb certa flaire d'una patinada de l'avi que no s'aguanta els pets, el President Pujol ha dit aquest matí que entén els indignats perquè són la primera generació des del 1945 que té les espatlles més estretes que els pares. Potser és l'únic que ha entès alguna cosa, al capdavall.

Yes, we camp!

Aquest era l'imaginatiu titular d'ahir a El Mundo. Si no fos perquè ja fa temps que ens afaitem, un diria que el periodista fa ús de la ironia perquè no se li acudeix cap altra manera d'abordar el tema. I és que amb molta probabilitat aquest hagi estat el principal efecte col.lateral d'una convocatòria improvisada via twitter que ha agafat a tothom amb els pixats al ventre, el desconcert generalitzat. Avui deia en Trias, l'alcalde de les persones, que digués el que digués la Junta Electoral, els indignats no s'havien de moure de la Plaça de Catalunya encara que els ho demani el mateix Papa, vés per on!

Ahir, mentre tallava pernil amb en Bernat ple de grans observant-me assegut al marbre de la cuina, em vaig posar nostàlgic i vaig recordar moltes acampades de caire divers. Un estiu vam agafar un autobús direcció a Borredà. Havíem informat les famílies del nom del poble on pensàvem acampar feia només unes hores i aquell mateix vespre, aquell nom va aparèixer al capdamunt de la llista de precipitacions al TN. Ens va rebre la tempesta perfecta i vam acabar la jornada reclutant 4x4 i rescatant nens d'un campament proper al riu. Una Setmana Santa, a Capçanes, vam saber de l'alliberament de la farmacèutica d'Olot quan vam anar a comprar pa i vam tornar corrents al campament a informar tothom com si l'haguéssim trobat nosaltres de camí al poble.

Però entre els vagues records i condicionat per la conjuntura del soroll de fons de la ràdio, els campaments reivindicatius van treure el cap amb facilitat. L'endemà del tancament al Rectorat a primer de carrera, vaig sortir en una fotografia assegut amb una amiga a les escales de la universitat a la portada de El Periódico. Aquell havia estat el meu minut de glòria -bé, instant fugaç de glòria, hauria de dir- fins que en Xavi Coral va decidir entrevistar-me perquè li parlés de tomàquets i enciams en rigorós directe i davant d'un entregat públic de pensionistes i mestresses de casa de Vilanova i la Geltrú.

Un vespre plujós de tardor, algú va picar a la cremallera de l'iglú on dormíem a la Diagonal amb motiu de l'acampada del 0,7. Era la meva mare que ens duia un taper amb una enorme truita de patates. Jo i la meva germana vam renegar de l'ocurrència, però els amics i veïns ho van agrair entre aplaudiments i riallades.

Vaig mirar en Bernat i no sé si va ser efecte de la varicel.la, però em vaig adonar que jo estava més proper al taper i a la truita de patates que no pas al fet de dormir al ras per una causa justa. I és que la intendència, a les guerres, és tan important com la munició.

Deia el periodista que els indignats no es posen d'acord amb el lema i que les assemblees són una olla de grills. Quina novetat. Ni falta que fa. Al Rectorat, la nostra representant -a qui ningú no recordava haver escollit- ens va anunciar irada que les converses havien fracassat i alçant el puny ens va arengar perquè ens pixéssim a l'estora, sense precisar a quina estora feia referència. Tots vam mirar incrèduls al nostre voltant, tal vegada buscant la càmera oculta, i passats uns segons vam esclafir a riure. Però no vam deixar de tenir raó ni un moment.

Amb tota seguretat, la proporció de gilipolles de les acampades és similar a la del Congrés, no en tinc cap dubte. Però uns, els indignats, tenen raó. I els altres, els polítics, han malbaratat la poca que els quedava jugant a ser els advocats cínics dels dolents de la pel.lícula. Perquè són dolents, i d'això tampoc no en tinc cap dubte. I no em refereixo a la dreta, els banquers o els empresaris en la seva totalitat, sinó a unes poques desenes de cabrons amb nom i cognoms que llegeixen el diari cada matí i somriuen orgullosos de la seva inviolable superioritat mentre assaboreixen el cafè.

Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( II )

Explicó que la história era bastante aburrida y que debería animarse con algunas cosas divertidas. " ¿Por qué eres tan aburrido cuando escribes, Ingmar? cuando quieres puedes ser bastante divertido". Oyó el preludio de Chopin que constituye la culminación de la primera parte de la película. Primero lo toca la hija y luego la madre: "Dios mío, y esa pieza tan aburrida vamos a tocarla dos veces. Pero Ingmar, tú no estás bien de la cabeza, el público se va a dormir, por lo menos podías haber buscado algo bonito y un poco más corto, eso será demasiado aburrido, me voy a morir de bostezar".

Ingrid Bergman interpreta a una pianista famosa. Todos los pianistas, excepto posiblemente Rubinstein, han tenido dolor de espalda. Un piansita que tiene dolor de espalda se suele tumbar en el suelo cuan largo es. Yo quería que Ingrid se tumbase en el suelo en una de las disputas. Se echó a reír: " Querido Ingmar, estás absolutamente loco. Pero ¡ si es una escena seria! Cómo voy a interpretar tumbada en el suelo una escena seria. Sería ridículo. El público se va a reir... Claro que no hay demasiadas ocasiones de reír en una história tan lamentable, pero ¿ por qué tienes que llevar necesariamente a la gente a reírse en un momento tan inadecuado? ¿puedes explicármelo?

P.D La pel·lícula va guanyar el globus d'or a la millor pel·lícula estrangera i va ser nominada per dos premis Oscar, a la millor actriu protagonista (Bergman) i al millor guió original.

Ingmar Bergman i Ingrid Bergman ( I )

Los actores y yo nos reunimos en las oficinas de Cinematograph situadas en el el último piso de la hermosa casa antigua. Ibamos a leer el guión de sonata de otoño juntos. Ingrid Bergman leyó su papel con voz estentórea, haciendo gestos y muecas. Lo traía todo preparado y decidido, bien ensayado ante el espejo. Fue un choque. A mi me entró dolor de cabeza y la script-girl salió del rellano y se echó a llorar horrorizada: nadie había oído una entonación tan falsa desde los años treinta. La estrella había hecho tachaduras por su cuenta y se negaba a utilizar tacos.

Linterna Magica. Memòries d'Ingmar Bergman

Ordet

He tornat a veure Ordet, l'obra mestra de Dreyer, i he aprofitat per rellegir alguns paràgrafs del Frygt og Baeven de Kierkegaard en la seva edició en castellà, que d'alemany no en tinc ni idea. Si bé es podria dir que tota la obra de Dreyer està impregnada per la filosofia de Kierkegaard, és amb Ordet on aquesta influència es fa més evident. Parlar de Dreyer i parlar de Kierkegaard és parlar de la fe; potser en parlo un altre dia, de la fe vull dir, avui però em fa mandra.
Ordet: Johannes, el germà que ha estudiat teologia i que tothom considera un dement, pren la paraula de Déu per ordenar a Inger que s'aixequi del seu taüt. Aquesta és l'escena final, un autèntic prodigi narratiu. Narrar un miracle amb la naturalitat amb què ho fa Dreyer no és fàcil. El moviment de la càmera és quasi imperceptible de tal manera que sembla que siguem nosaltres els que enfoquem; Dreyer aconsegueix d'aquesta manera ficar-nos literalment dins l'habitació. Aquest és el pas més difícil, penso. Un cop aconseguit això, quan l'espectador ja és dins l'habitació, el miracle es fa més creïble. La llum només entra per les finestres i produeix uns clarobscurs que doten a l'ambient d'una textura mística. A l'habitació no hi ha cap objecte que distregui la mirada, només un rellotge de cucut com a símbol de la temporalitat. Els enquadraments semblen fets per un geòmetra; la disposició dels personatges és perfecta, sempre amb Johannes sobresortint per sobre de tots, com si fos un far moral. He vist l'escena repetides vegades, quasi de forma obsessiva. Sovint treia la veu i l'escena quedava perfectament explicada tan sols a través de les imatges: no és aquest és el segell dels genis?
La qüestió de la fe queda resumida amb la frase de Johannes al seu germà: Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui? Amb aquesta pregunta Dreyer introdueix la diferència que Kierkegaard establia entre cristianisme (Christendom) i cristiandat (Christenhed). Però ja he dit que d'això no en parlaria. És Setmana Santa. La gent va a missa. En Criteri, l'Apañó, potser en Noctas inclús. A la Rambla Catalunya n'hi havia uns quants cantant amb les palmes enlaire. Per què entre els creients no hi ha un de sol que cregui?