El jardiner

Per la porta del bar Las Cañas, allà a la Zona Franca, entrà l’Isidre compungit. La seva magror era tan accentuada que hom podia percebre clarament allà on acabava un os i en començava un altre de tal manera que, amb una mica de temps i paciència, els hauria pogut comptar i donar-ne una xifra que, de ben segur, no hagués diferit gaire de la dels manuals d’anatomia. Feia basarda veure’l, sincerament. I aquella verola que passà de jove, dissimulada tan sols uns dies enrere sota un rostre de salut, s'evidenciava i deixava al descobert els foradets de la pell talment com si fossin pous obscurs de profunditats insondables. Mal afaitat, cabells esbullats que no havien conegut barber de feia temps, i dues masses de carn inflada sota cada un dels ulls tristos i apagats, li conferien un aspecte fantasmagòric, demencial. Les gotes de suor que s’eixugava frenèticament amb un mocador vermell, no feien més que accentuar la coloració groguenca de la seva pell esblaïmada. L’Isidre entrà al bar i demanà un conyac sense aixecar gaire la vista, tement la possibilitat de creuar la mirada amb algun conegut. Era un autèntic apassionat de la botànica. Ho sabia tot i més. Un gat vell de la brigada de jardiners de l’ajuntament de Barcelona. Sempre passejava cofoi el seu uniforme groc canari. Xerraire impertèrrit, quan em trobava, sabent que era biòleg, no desaprofitava mai l’oportunitat d’explicar-me, amb una devoció quasi infantívola, les noves espècies que havia plantat, els arbres que havia podat i els jardinets que, gràcies a ell, creixien de forma ufanosa. .
Noi –em digué un dia-, jo en realitat sóc un pintor, un esteta que dóna pinzellades de verd, de vermell, groc i violeta, a la grisor manicomial dels edificis de la nostra ciutat.

No esperava mai cap gratificació: ell sol es satisfeia quan veia que, amb una mica de fotosíntesi, es podien tapar les parets d’aquell edifici construït als anys 60 per algun sonat amb carnet d’arquitecte.

El meu somni –deia mig en broma mig seriosament- seria envoltar la Sagrada Família amb plataners majestuosos, i plantar heures i enfiladisses diverses en parterres construïts a la base del temple.
L’últim mes la seva absència fou notòria; quan preguntava per ell, els seus companys abaixaven la mirada i donaven respostes vagues. Aquell matí, entrà al bar sense el seu uniforme, agafà el conyac amb mà tremolosa i segué solitari a la taula més apartada, en el lloc més llòbrec del bar. Veient-lo així, tan defallit, vaig atansar-m’hi.
- Hola Isidre, feia dies que no el veia.
- Noi, la cosa no rutlla, tot s’enfonsa i estic tan desesperat que un dia d’aquests faré una desgràcia.

La seva resposta em deixà astorat, perplex. Era aquell l’home optimista, el jardiner vocacional, a qui li saltaven les llàgrimes quan parlava de les seves proeses amb les tisores de podar? Era tan gran la seva necessitat de confessió que no vaig haver de dir res més: ell solet em contà la història - entre glop i glop-. Una història tan absurda i insòlita que si us l’explico corro el risc que em titlleu de mentider o, pitjor encara, de fantasiós. Potser més endavant corro amb aquest risc i en faig testimoni a la vaca sorda, qui sap... Avui, però, m’he quedat pensant en l’Isidre i han sortit aquestes línies. I és que les plantes dotaren de sentit la seva vida, i les plantes li prengueren...