Slumdog millionaire

No és el meu propòsit glossar les excel·lències d'una pel·lícula que des de molts punts de vista em sembla un autèntic prodigi. Però l'endemà dels Òscar, un comentari d'Àlex Gorina em va provocar una petita reflexió que us vull plantejar.
Malgrat qualificar el film de trampós (un argument que si no es desenvolupa una mica és com dir d'un caramel que és massa dolç), el crític de Catalunya Ràdio es mostrava satisfet. Tot i així, argumentava que el tractament tan positiu i alegre que es fa de la misèria de Bombai li semblava gairebé obscè. Potser les paraules no eren exactament aquestes, però tan li fa. Es tracta d'un argument que s'ha sentit bastant aquests dies i que resulta recurrent quan ens apropem a la pobresa a partir d'imatges.
Després de processar el comentari pel meu bulb raquidi, mentre passava pel peatge d'Arenys, em vaig plantejar quines misèries i complexes morals ens porten a fer reflexions d'aquest estil (i m'incloc perquè sovint em trobo marejat centrifugant en bucles existencials similars). Quina necessitat tenim que la pobresa física vagi sempre acompanyada de misèria d'esperit i mirades buides? Quin sentiment de culpa o quina angúnia estètica ens fa pensar que només ens podem aproximar al Tercer Món per fer-ne denúncia política?
El paternalisme d'Occident em sembla fruit d'una misèria encara més pudenta que la dels carrers de Bombai. Perquè és fruit d'un complex de superioritat espiritual totalment fora de lloc. Els nens, si no passen gana i no són víctimes d'abusos, són feliços gairebé sempre i arreu. Per això a aquestes alçades de la Història encara no ens hem extingit. Als barris de Bombai segurament es produeixen les mateixes rialles, il·lusions, jocs, corredisses de nens o històries d'amor i desamor que a Beberly Hills. I no cauré en el tòpic de dir que tal vegada fins i tot amb un punt afegit d'autenticitat (vaja, ja se m'ha escapat!).
Des d'un punt de vista cinematogràfic, Slumdog Millionaire té un guió excel·lent, uns actors en estat de gràcia i una direcció tan vigorosa que imprimeix un vitalisme contagiós. Vaig sortir del cinema com ho vaig fer ara fa 15 anys després de veure Molt soroll per no res de Kenneth Branagh, bàsicament amb unes ganes boges de saltar i ballar i cridar al sol que la vida és meravellosa, al Nord i al Sud. I, per acabar, està tan adscrita a l'univers Bollywood que qualsevol acusació de simplista esdevé ridícula i paradoxalment superficial. Pot agradar més o menys, però el més recomanable és deixar-se arrossegar, sortir al carrer i acabar ballant el regeton indi tots plegats a l'Estació de França, que bona falta li fa una mica de bullici tercermundista.