Divendres passat tornava a casa de l'Auditori demanant-me si Richard Strauss estava en deute amb Stanley Kubrick. No sé si mai una música tan potent havia trobat unes imatges que no només li fessin justícia, sinó que n'exaltessin la seva força fins límits insospitats. El monòlit de 2001 és -sense cap mena de dubte- una de les grans troballes en l'art del segle XX.
El majestuós poema simfònic d'Strauss es recolzava quan va ser concebut en 2 pilars magnífics, un de musical i un de literari: una de les obertures més celebrades de la història de la música i Així parlà Zarathustra, de Friedrich Nietzsche. Quan Stanley Kubrick va concebre el començament de 2001 no va poder trobar una partitura millor per evocar amb una al.legoria inoblidable la immensitat de l'univers i l'origen de la raó com a força misteriosa capaç de fer trontollar la contingència d'un univers a la deriva mancat de qualsevol sentit.
1 comentari:
La millor resposta és a la primera pregunta. Una resposta lúcida i poètica. Hem de fitxar aquest nen per la vaca.
Publica un comentari a l'entrada