L'eufòria i el silenci

Una de les particularitats més inesperades de la condició de pare en plena era Guardiola és el fet d'haver de contenir l'eufòria quan tot el barri, tota la ciutat, tot el país i més enllà esclata d'eufòria. Vaig sentir brollar per les meves orelles l'adrenalina quan Iniesta va materialitzar el miracle in extremis tirat pel terra cames enlaire com una panerola accidentada intentant dissipar amb el moviment de les extremitats el que els meus pulmons havien de reprimir. Vaig sortir al balcó corrent com el míster per la banda amb Sylvinho a la seva carrera per compartir complicitats amb algun veí en situació equivalent. Però no vaig trobar ningú. L'atmosfera eixordant semblava continguda en bars i cases. I vaig entendre que el miracle del futbol, com el de la batalla i els concerts de rock era precisament aquest. Alliberar el monstre assedegat que cadascú de nosaltres conté al seu interior per gaudir per uns instants del seu ball desfermat i sentir-nos poderosos amb el seu rugit de fera al caliu de la nit plàcida. Sóc un animal mascle. That's all.