Ximpanzés

Un grup de ximpanzés assisteix en silenci al funeral de Dorothy, una de les seves companyes. Aquesta fotografia, publicada al número de novembre de National Geographic, ha corregut per internet, televisions i diaris digitals.

Després que un caçador matés la seva mare, Dorothy es va vendre com a mascota a un parc d'atraccions al Camerun. Va passar 25 anys lligada a una cadena. El maig de 2000, Dorothy, afectada d'obesitat per una dieta pobre i per manca d'exercici, va ser rescatada i traslladada a un centre de recuperació amb altres primats. A mesura que la seva salut va millorar, la seva bondat va aflorar a la superfície, va criar a un ximpanzé orfe anomenat Bouboule i es va convertir en una companya exemplar.

El 23 de setembre de 2008, als 40 anys d'edat, va morir d'insuficiència cardíaca. Dorothy havia passat vuit anys al Centre de Recuperació Sanaga-Yong del Camerun. Un refugi que acull i rehabilita ximpanzés víctimes de la pèrdua del seu hàbitat i del comerç il·legal de carn d'animals salvatges d'Àfrica.

Davant del trasbals dels altres primats, la direcció del centre va decidir deixar que la família de ximpanzés presenciés l'enterrament de Dorothy. Alguns ximpanzés es van mostrar agressius, d'altres, frustrats. Però potser la reacció més sorprenent va ser el silenci gairebé palpable del grup. "Qui conegui els ximpanzés, sap que són qualsevol cosa menys criatures silencioses", va relatar la fotògrafa.

Més enllà del caràcter estèticament commovedor de la fotografia, se'ns plantegen alguns dilemes d'interès com ara si aquest fet humanitza els ximpanzés o tal vegada ens animalitza a nosaltres, o l'etern debat de si la cultura suposa un punt d'inflexió en l'evolució d'una espècie o és més aviat el seu resultat més complex. Deia Descartes que els animals eren màquines perfectes que semblaven exterioritzar sentiments. Desconec el grau de silenci que es va guardar al seu funeral, però potser avui es replantejaria alguna cosa.

Potser la gran metàfora de tot plegat serà descobrir que els zoològics són la darrera reserva d'humanitat del planeta. Estic pensant que en Floquet de Neu al capdavant del Palau de la Música o l'Ajuntament de Santa Coloma no ens hauria decebut tant.

Oxímorons

Una monja científica pot semblar a priori una paradoxa difícil d'entomar. Si hi afegim una cosmovisió feminista del món en general i de la teologia en particular pot semblar-nos una paradoxa al quadrat impossible de resoldre de manera versemblant. Però Teresa Forcades defensa la seva triple etiqueta com si els rars fossin (o fóssim) els altres. No li falta raó en aquest sentit. Els altres acaben semblant tan estranys que es fa difícil entendre que no tothom no pensi com ella.

Més enllà de les seves subtilment insinuades teories conspiratives sobre el virus que porta el planeta de cap, em va sorprendre una entrevista seva amb Jaume Barberà a TV3 on defensava el dret de la dona a decidir sobre la pròpia maternitat amb un argument del tot insòlit venint d'algú que vesteix hàbit. Acariciant tangencialment l'oxímoron més sorprenent de tots, Teresa Forcades utilitza un argument de fe en l'únic dilema moral en què probablement li haguéssim perdonat que es decantés per un argument mèdic o científic de caire més pragmàtic. D'alguna manera, durant la gestació, Déu posa en mans de la dona la viabilitat del fetus i és aquest vincle sagrat que cal respectar, diu convençuda. Evidentment, se li han tirat al damunt les mòmies de sempre, aquells que encendrien sense badar la foguera on cremarien tots els que els superen en número de neurones.

Respecte els videos de la grip, us recomano que els escolteu atentament quan disposeu d'una estona. S'empassen amb una avidesa inesperada. Resulta curiós l'empatia que genera el seu discurs rigorós i escrupolosament detallat. Pensant en la paradoxal antipatia que em provoquen els bisbes sempre que obren la boca, he arribat a la conclusió que practiquen just el contrari. Mentre que Teresa Forcades es passa 60 minuts donant-nos arguments per qüestionar-nos la realitat i fer-nos pensar, els altres porten 2000 anys fent-nos empassar dogmes inversemblants a base de xarop d'estopa. Em quedo amb la monja, sense dubte. Forcades for president!

Més enllà de les simpaties indissimulades que desperta, crec que no exagero si us confesso que del seu discurs emanen espurnes de fe capaces de contagiar els esperits agnòstics més indomables.

Els dits que assenyalen la lluna

La primera vegada que vaig fer cas a algú que m’assenyalava la lluna, ho aprofità per robar-me la cartera. D’aquella experiència en vaig poder extreure una profitosa lliçó. En contra del que diu el proverbi, el tonto és aquell que quan li assenyales la lluna no et mira el dit. Les evidències s’observen soles. La lluna, amb la seva brillantor hipnòtica, capta per si sola la nostra mirada. Aquell que no la veu és perquè no la vol veure. Els dits que dirigeixen el nostre esguard cap allò que és evident, mantenen la nostra atenció lluny d’aquelles veritats incòmodes que són les que els permeten salvaguardar la seva posició de privilegi i explotació. Hi va haver un temps en què els únics dits que assenyalaven la lluna sortien dels confessionaris més reaccionaris. Eren els mateixos dits que acaronaven els efebs –per utilitzar una terminologia eclesiàstica- mentre miraven embadalits els límits lunars que flotaven en la immensitat del cel estrellat. La fe en Déu és una raresa i a les esglésies no hi van ni aquells que diuen defensar els seus principis morals. El braç de l’església, de tan decrèpit, ni el dit pot mantenir enlaire, i els que es manifesten pels carrers de Madrid entre les mitres i les sotanes, ho fan per aquella reacció tan allunyada dels veritables sentiments cristians. Però uns nous mites molt més poderosos i estrambòtics són avui els objectes de les nostres veneracions. Són els mites creats per les nostres democràcies liberals, tan perfectes totes elles. Entre aquests mites sobresurt la sacrosanta llibertat, una lluna incommensurable. I mentre els nous pontificis laics ens l’assenyalen, nosaltres, imbècils, som incapaços de mirar-los els dits. El dit que assenyala Corea del Nord i Cuba mentre el país més lliure i democràtic del món no és capaç ni d’assassinar un reu amb divuit injeccions de verí. El dit d’aquell partit polític, garant indubtable de les nostres llibertats individuals que, podrit de corrupció, ens assenyala el complot dels enemics de la mateixa llibertat que diuen defensar . El dit d’aquell país que assenyala a uns barbuts fonamentalistes mentre el seu exèrcit democràtic llança bombes democràtiques a nens famèlics en nom de la llibertat de totes les democràcies occidentals. Els dits d’aquells que assenyalen l’enemic hostil de la llibertat del nostre poble mentre, asseguts a les seves poltrones, contemplen impàvids com un dels seus roba a la seva pròpia comunitat i d’altres destrossen els paisatges de la terra que tant estimen, etc. Us juro que, en aquests instants de lucidesa que es produeixen quan abaixem la mirada, preferiria no trobar-me amb segons quins dits i sí, en canvi, amb una filera de formigues caminant discretament cap el seu formiguer.

L'infinit

He sentit vàries vegades aquests dies Alejandro Amenábar explicar la concepció metafísica d'Àgora. Una nit estrellada, en la immensitat del mar, va mirar el cel i va ser conscient del caràcter insignificant propi del gènere humà. Aquell dia va decidir dedicar una pel.lícula a la Ciència i la Cultura. És una simple qüestió de perspectiva. Només cal un entorn propens i una lleu inclinació del cap, res més. A mi em va passar fa molts anys a la Vall Ferrera, quan vaig descobrir la Via Lactea i em vaig sentir petit com un electró desconcertat.

Em preguntava aquesta tarda, sentint la compareixença de Ricardo Costa, amb aquest deix impostat inconfusible a mig camí entre el Màster a l'IESE i les dependències Vaticanes, si aquesta colla de lladres filemònics han mirat mai l'univers i davant la immensitat del no-res s'han sentit insignificants. No ho crec, la veritat. Digueu-me ressentit social, però crec que hi ha coses que són manifestament incompatibles. En Quim parlava un dia de l'estètica de la corrupció. Per mi no caldria investigar res, només cal sentir-los parlar. El delicte arriba tard o d'hora. No es pot ser tan cretí i honrat alhora.

En fi, m'agradaria buscar Déu i parlar de formigues, però l'actualitat fa dies que és com el terra dels lavabos de les discoteques, se t'enganxa la merda i l'arrossegues i la sents tot el dia.

La cursa

Baixant pel carrer d'Adam Smith ensopego amb un nen ajupit, aquella posició ridícula que adopten els atletes just abans del tret de sortida de la cursa. El color de la seva pell delata un origen llunyà, allà, entre la sorra i els camells. Una samarreta estripada i unes sabatilles esportives que mantenen la seva unitat recognoscible tan sols gràcies a uns cordons gruixuts i lligats amb un parell de nusos mariners. El nen, amb un posat d'absoluta resignació, em demana si puc comptar fins a tres. Ben fort. Però veient la meva cara d'astorament davant d'aquella situació ridícula i entenent que la meva mirada era un requeriment d'explicació, em fa un gest amb el cap, i descobreixo un altre nen situat vint metres més enllà i en idèntica posició de carrera. És un nen més grassonet, porta una samarreta de la selecció catalana i unes vambes aerodinàmiques. M'hi acosto i li insinuo que potser seria més just que deixés el nen endarrerit avançar unes passes. El grassonet, amb aquell accent inconfusible de l'Ametlla del Vallès, reclama la seva llibertat per situar-se allà on li doni la gana, que no em fiqui on no em demanen, que es situa vint metres més endavant perquè així s'assegura guanyar sempre, i que aquesta és precisament la gràcia del joc. I jo que li dic que m'importa una merda on estigui ell, que només demano que deixi a l'altre avançar i que probablement aquest joc només li fa gràcia a ell. Però aleshores m'adono que el pobre desgraciat comença a suar exageradament, la barbeta li tremola com a manifestació física d'una por atàvica. I, com que és un nen, abans que es posi a plorar, per compassió, decideixo marxar, això sí: sense comptar a tres. I mentre prossegueixo el meu camí, penso que aquella situació em resulta una mica familiar però de seguida em distrec amb una formiga que camina sola. No n'hi ha cap altra al seu voltant, i ni un trist formiguer. És la segona formiga que veig tota sola en pocs dies. És ben estrany. Potser és a causa del canvi climàtic.