La cursa

Baixant pel carrer d'Adam Smith ensopego amb un nen ajupit, aquella posició ridícula que adopten els atletes just abans del tret de sortida de la cursa. El color de la seva pell delata un origen llunyà, allà, entre la sorra i els camells. Una samarreta estripada i unes sabatilles esportives que mantenen la seva unitat recognoscible tan sols gràcies a uns cordons gruixuts i lligats amb un parell de nusos mariners. El nen, amb un posat d'absoluta resignació, em demana si puc comptar fins a tres. Ben fort. Però veient la meva cara d'astorament davant d'aquella situació ridícula i entenent que la meva mirada era un requeriment d'explicació, em fa un gest amb el cap, i descobreixo un altre nen situat vint metres més enllà i en idèntica posició de carrera. És un nen més grassonet, porta una samarreta de la selecció catalana i unes vambes aerodinàmiques. M'hi acosto i li insinuo que potser seria més just que deixés el nen endarrerit avançar unes passes. El grassonet, amb aquell accent inconfusible de l'Ametlla del Vallès, reclama la seva llibertat per situar-se allà on li doni la gana, que no em fiqui on no em demanen, que es situa vint metres més endavant perquè així s'assegura guanyar sempre, i que aquesta és precisament la gràcia del joc. I jo que li dic que m'importa una merda on estigui ell, que només demano que deixi a l'altre avançar i que probablement aquest joc només li fa gràcia a ell. Però aleshores m'adono que el pobre desgraciat comença a suar exageradament, la barbeta li tremola com a manifestació física d'una por atàvica. I, com que és un nen, abans que es posi a plorar, per compassió, decideixo marxar, això sí: sense comptar a tres. I mentre prossegueixo el meu camí, penso que aquella situació em resulta una mica familiar però de seguida em distrec amb una formiga que camina sola. No n'hi ha cap altra al seu voltant, i ni un trist formiguer. És la segona formiga que veig tota sola en pocs dies. És ben estrany. Potser és a causa del canvi climàtic.