“a través, i tan sols a través, de la densitat de la massa és possible produir la inversió a ser tocat. Només en la massa l'home s'allibera del temor a ser tocat que és el temor que ens produeixen els demés perquè en la massa tots són iguals a un mateix, com si forméssim part d'un sol cos.”
Elias Canetti (Massa i Poder)
Elias Canetti (Massa i Poder)
Observo la massa de gent cohesionada pel tomàquet. La imatge és d'una plasticitat enorme. Braços enganxats a braços, cames amb cames formant un tot d'una compactació quasi granítica. Ara em fixo amb el tors nu d'un jove tatuat i, com si fos un efecte òptic, l'espai que el separa amb els nois del costat es va difuminant fins a desaparèixer completament. Aleshores ja m'és impossible saber on són els límits corporals de tots ells.
El poder de la massa és directament proporcional a la seva densitat. Una massa d'individus dispersos és més aviat ridícula i no en pots esperar gran cosa. Una massa densa, en canvi, és d'una potencialitat enorme que és com dir d'un atractiu enorme. Per això resulta tan difícil renunciar a participar d'aquesta potencialitat i que el teu enteniment no quedi obnubilat per l'atracció que desperta la massa compacta. Aquesta debilitat humana la coneixen prou bé els règims totalitaris. Jo mateix, si algun dia visito Corea del Nord, dubto que resisteixi a la temptació de baixar a la gran esplanada a moure la bandereta. Quina meravella! quina perfecció tan geomètrica!
Perquè seria absurd amagar que tot i el meu individualisme quasi patològic, sovint jo també m'he sentit atret per la massa. He saltat a canaletes i m'he deixat arrossegar rere pancartes, i si no fos per l'aversió que sento per la salsa de tomàquet potser també m'hagués llançat de cap a la riuada humana que s'escola pels carrers de Bunyol. És un procés emocional més que racional. Les manifestacions són emocions que baixen passeig avall i als estadis la raó es queda sempre a l'entrada. Sí: m'hi trobo a gust enmig de la massa. Sentir-se a gust vol dir que les pors desapareixen. Tot plegat és molt animal: només fa falta veure les zebres com s'arremolinen quan senten la proximitat del lleó. Nosaltres però, som zebres i lleons a la vegada. Som depredadors i preses. Entre aquests dos extrems bascula la nostra naturalesa, però, quan formem part de la massa - i només quan formem part de la massa-, la consciència de presa s'esvaneix. La por va sempre lligada a la soledat i el terror de l'homo homini lupus sempre s'acaba diluint en el si de la massa...
4 comentaris:
A mi la massa em fa pànic. La companyia és una cosa, la colla una altra, el grup, val. Però la massa és irracional, és territori dels demagogs, és l'adob ideal per a la intolerància, és la llar ideal dels homes unidimensionals. En llegir el teu post -gràcies per la reflexió doble- em venen al cap el Fury de Fritz Lang i La psicologia de masses del feixisme, de Wilhelm Reich.
Leb, més enllà de la posició que cadascú adopta davant la massa, si que penso que l'explicació que dóna Canetti al fet que es formin masses és bastant plausible. Tampoc estic gaire segur que siguem absolutament impermeables al seu poder d'atracció. Jo al menys no ho sóc.
jo no puc evitar sentir-me'n atreta, de la mateixa manera que busco la solitud dalt d'una muntanya, m'immergeixo amb voluptat en la massa, en un concert, en un partit, perquè aleshores ja no sóc un jo, sinó sóc un "ells", un "tots" i aquest és un sentiment que abassega. Imagino que satisfà instints pretèrits, gairebé religiosos, pels quals no cal cap divinitat.
Aquest cop em temo que no estarem d'acord. La meva reluctància a les masses no s'atenua ni per l'estètica. (No cal dir per l'ètica). Quan em trobo en mig d'una gernació (una manifestació, per exemple) procuro moure'm sempre cap a l'espai, que diria un comentarista esportiu, i si no hi ha un espai mínimament habitable, surto cap la vorera lateral.
Admeto, es clar, que sense massa crítica quasi be res és possible, potser per això soc un urbanita irredempt. Però la massa urbana ja és un altre cosa: te la densitat justa que permet als seus individus moure's lliurement sense dispersar-se en el buit.
Publica un comentari a l'entrada