Hi va haver un temps en què només sentia el misteri. Parlo d'aquella etapa de la vida en què hom encara té fe en si mateix. D'això ja fa uns quants anys, evidentment. Quins anys aquells en què tot era misteriós! Quins anys aquells en què els interrogants es clavaven a la consciència com si fossin sagetes! I quanta preocupació estar rodejat de coses inexplicables!
... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...
... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...
... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...
... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...
... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...
Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....
Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.
I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:
O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.
... si observava una fulla d'auró negre, de limbe retallat en cinc lòbuls i de nervació palmada, que dansava al so del vent, jo pensava: renoi, quin misteri. I tot seguit la fulla desapareixia...
... si per un branquilló pujava una formiga accelerada, com si arribés tard a alguna reunió important, la seguia amb la mirada. Quin cos tan fràgil! com podia un ésser tan insignificant haver sobreviscut en un món tan hostil? Renoi quin misteri, pensava; i, de tan preocupat com em quedava, de seguida m'havia oblidat de la formiga...
... a la nit mirava les estrelles i els límits de la via Làctia. L'univers inabastable. A vegades unes estrelles centellejaven amb més intensitat que les altres, aleshores es movien i se m'acostaven. Eren plats voladors. Anaven en parelles i quan passaven pel meu costat tocaven la bossina, mec-mec, i es perdien en la obscuritat; i jo pensava: renoi, quin misteri. I pensant i pensant, al final no podia estar segur que hagués vist el que pensava que havia vist...
... a l'institut, la noia de tercer evitava intencionadament la meva mirada, i s'abraçava davant meu al baixista d'un grup de nom ridícul que tocava meravellosament bé el smoke in the water; i jo em posava les mans al pit per notar com el cor se'm glaçava i tot seguit pensava: el cor se'm gela, renoi quin misteri. I em quedava tan pensarós amb aquest fet que el cor tornava ràpidament a aquell bategar tan parsimoniós i tan avorrit...
... si em costava anar de ventre, la meva àvia m'exhortava per demanar ajuda a Sant Julià; i jo cridava: sant juliàààààààààà ajudeu-me a cagaaaaaaaaar, i al pocs segons cagava; i mentre m'eixugava el cul, Sant Julià se sentia satisfet per la feina ben feta i jo me'l mirava a través del mirall i li deia: senyor Julià vostè és un bon misteri, i tot seguit deixava de veure'l reflectit al mirall...
Però arribà un dia en què el misteri s'acabà. Va anar així: estava palplantat davant el mirall, completament nu. Era un diumenge i menjava una poma vermella. Feia una queixalada i mentre mastegava em concentrava en una part del cos. Els peus, amb aquells cinc dits que es bellugaven: quin horror i quin misteri. La boca, amb la llengua i les dents: quin misteri. Quin nas més gros i misteriós que tinc! I així anava repassant totes i cada una de les parts del meu cos púber, fins que vaig arribar al sexe (encara per estrenar). Aleshores em vaig concentrar i vaig fer que pugés i baixés. Feia una queixalada a la poma i el sexe pujava. En feia una altra i el sexe baixava. Em divertia així, una tarda de diumenge. De sobte, vaig notar com de dins la poma alguna cosa es movia. Era un cuc que em mirava emprenyat perquè li havia destrossat la casa. Vam estar força estona observant-nos. Quin quadre aquell: la poma de les terres de Lleida, el cuc i el meu sexe que pujava i baixava. I aleshores, com si un llamp hagués sacsejat la meva consciència, tot em va semblar clar: el moviment del sexe i el cuc que es menja la poma. Amb això tot queda explicat. I el misteri va desaparèixer per sempre més....
Des d'aleshores ja no penso mai amb els misteris de la vida, senzillament perquè la vida no té cap misteri. Amb una poma, un cuc, i un adolescent despullat s'explica tot. I me n'alegro, sincerament, perquè qui pensa massa amb el misteri de les coses s'acaba oblidant de les coses: de les formigues, de les fulles, de les estrelles, dels extraterrestres, dels sants, i del dolor del cor que ens fa forts i que ens ensenya.
I així, quan ara em parlen del misteri de les coses, sempre responc amb la veu del poeta que canta:
O mistério das cosias? Sei lá o que é mistério!
O único mistério é haver quem pense no mistério.
9 comentaris:
Renoi, Quim, que torre.... que ets! Pero que be escrius, bandarra, i quin gran post! *No em va b'e aquest teclat quin misteri!
je, je, tens raó amic Evo, una mica torrecollons sí que sóc, però no et prenguis gaire seriosament allò que escric. De fet, estic més d'acord amb tu del que et penses. Abraçades
Sí que és veritat que escrius força bé i que he gaudit llegint la faula, però a mi, que ja fa temps que vaig deixar enredera l'època dels misteris, el que realment m'ha impactat és la lletania de Sant Julià, perquè ja he provat tots els remeis i noi...
Molt bon text, i tant que sí.
Abans de llegir els comentaris -i felicitar-te- t'ho anava a dir: No m'ho crec! -és més un missatge críptic que sincer. Qui no es meravella del cervell microscòpic d'una formiga o les meravelles del so, o, o , o, perd la curiositat. D'altra banda, potser era innecessari l'escrit -sorry-. No havíem -havíeu- ja quedat que a la natura no hi ha misteris sino problemes a resoldre?
Epur haylos :) tot i que és cert, que és millor sentir i escoltar el misteri de Bach que analitzar-ne la vessant físico-acústica.
Criteri, no sé pas com havíem quedat. No em faci cas, avui dic blanc i demà negre. Els misteris d'avui probablement seran les certeses del demà, però no em preocupa massa aquest fet. Allò que alguns anomeneu misteris no em fan ni fu ni fa. Els cucs ens menjaran a tots! a tots! Estic acollonit només de pensar-hi, i altres perdent el temps pensant amb misteris...
Sí, però hi ha misteri...m'ha agradat aquest escrit, li he trobat un punt de sornegueria i m'ha agradat...
M'ha agradat molt. Per en Brian: la lletania de Sant Julià funciona.
Noctas, me n'alegro que t'hagi agradat. Abraçades
Publica un comentari a l'entrada