Que no estigui sonat!

A l'estació de Maragall pugen dues dones que s'asseuen al meu davant. Deuen rondar la quarantena. Sembla que arrosseguen una conversa atropellada des de fa uns quants minuts, o potser hores, que ja se sap que el temps és molt relatiu quan parlem de converses entre dones. El fet és que pugen al vagó parlant, s'asseuen parlant i continuen parlant sense fer cap pausa que no sigui la pausa obligada per no ofegar-se. Aquesta capacitat per no deixar forats en blanc és molt femenina, penso. I acte seguit m'avergonyeixo un xic per haver tingut aquest pensament tan masclista. Són guapes, o almenys a mi m'ho sembla, i les seves construccions gramaticals són més que correctes. No obstant això, sembla que la seva vida afectiva ha estat molt irregular. Parlen dels homes amb una certa rancúnia, però no fan servir els tòpics feministes, tenen certa gràcia, i no puc evitar que se m'escapi algun somriure de tant en tant.

- I així què tal amb el Juanjo?
- Bé.

Deixa anar un bé sec, tallant, sense allargar la e. Un bé sec seguit d'un silenci no és mai un bé del tot sincer. Els bé sincers s'han d'allargar com un xiclet si es vol que siguin efectius. L'altra dona s'adona d'aquest fet. Les dues es miren i em miren a mi, però jo sacsejo la camisa i rebufo fent veure que airejo el meu cos i que no estic atent a la conversa.

- Al llit bé?
- Fa el que ha de fer. No em puc queixar.
- Així la cosa tira endavant, no?
- Ens hem vist unes quantes vegades, sí. Jo crec que me'l quedo.
- No et veig molt entusiasmada...
- No...sí..., estic bé, estic bé...
- I com és? Està bo?
- Normal.
- Normal?
- No, de fet és lletjot i té panxa, i en quatre dies serà calb...
- Bé, no és el més important...
- Ja. L'altre dia mentre me'l mirava, allà, despullat, sortint de la dutxa, pensava en com anem simplificant els nostres objectius a mesura que ens anem fent grans.
- Què vols dir?
- Vull dir que quan tenia vint anys buscava un noi guapo, intel·ligent i que no estigués sonat. Als trenta vaig pensar que fos o no guapo no era tan important com que fos atractiu. Als trenta em conformava ja amb un noi intel·ligent i que no estigués sonat. Després d'haver estat amb uns quants, i que no són pocs, em conformo amb un paio que no estigui com un llum.


Fixeu-vos, en Juanjo ha tingut la sort de ser un noi equilibrat. I fa bé aquesta noia de quedar-se'l. I és que qui no té un all, té una ceba. Em fixo detalladament amb els homes del vagó i, certament, en tots s'hi manifesta , encara que sigui en un petit detall, algun tipus de patologia mental oculta. Hi ha el que parla sol, el que passeja una taca d'oli a la camisa, el que porta els pantalons texans fins la cintura, els de les samarretes amb missatges o amb números, el que repassa els ninotets de la guerra de les galàxies que s'acaba de comprar, el que escolta música amb uns cascos gegantins sacsejant el cap, etc. El panorama per les dones és ben magre i descoratjador, certament: d'homes sans en quedem quatre i para de comptar.

Compto fins a vuit abans d'obrir la porta del vagó, i en baixo tot assegurant-me que el meu peu dret no trepitgi el límit entre dues rajoles.

Surto al carrer tot recordant allò que va dir ara no recordo qui; allò de què els manicomis s'havien construït només perquè els que ens quedem a fora ens creguem que estem sans.