La ciutat que es mira

La persiana de l'apartament de la rua da Cecilio de Sousa a tocar de la praça do Principe Real no s'obre amb una cinta sinó directament amb les mans. El cel està enfarinat però no plou. A l'edifici de davant una dona rega uns geranis macilents i l'aigua regalima per les rajoles esparracades i brutes que vesteixen bona part dels edificis lisboetes. La saludo inclinant lleugerament el cap però la dona tanca d'una revolada els porticons. Els vents del sud escalfen l'aire que es carrega d'humitat i que atrapa una amalgama d'olors ben dispars, algunes d'aquestes olors pugen d'una pastisseria plena d'objectes comestibles de dubtosa manipulació. Lisboa, altre cop. Ja al carrer, la tristesa sense objecte, vaga i incomprensible, que no m'abandona mai es dilueix amb absoluta naturalitat en l'ambient -que és com dir l'ànima- de la ciutat. Lisboa és una ciutat que es mira i que no es viu. No és això del que es tracta? viure no val la pena; és mirar que val la pena. Miro, doncs. Miro l'home atribolat del barret calat que arrossega un carretó, miro la dona rodona que es passeja amb davantal, miro el que ven cupons pel carrer, i el vell que fuma un cigar a les escales de davant de la universitat, sóc subjecte a passions visuals. Miro els gats fugissers i l'ocell que de la branca despullada agafa el vol: passa, ocell, passa i ensenya'm a passar. Miro i miro i tot allò que miro ja no ho tornaré a veure mai més i això em sumeix en una suau malenconia. Baixo per la rua da Rosa fins el Chiado. No vaig sol, vaig amb la meva ombra que és més real que jo i penso que a Lisboa, més que a cap altra ciutat del món, les ombres hi tenen un protagonisme notori. Comença a ploure i obro un paraigua rosa que he comprat al noi de Cap-Verd de la cantonada. El contrast és d'una grolleria imperdonable. D'una finestra salta Amalia Rodrigues que se'm tira al coll i així – a collibè- ja no em deixarà durant tot el camí: trago fados nos sentidos, tristezas no coraçao, trago os meus sonhos perdidos em noite de solidao. Ja al Chiado, davant del cafè de A Brazileira, contemplo l'estàtua del poeta assegut impassible amb el seu barret mentre un eixam de turistes s'hi fan fotos. Quina trista ironia veure'l allà envoltat de tanta gent, aquell que deia que ésser poeta no era cap ambició tan sols la manera que tenia d'estar sol. Del Chiado cap a la Baixa fins a la Praça do Comércio. A la Baixa els edificis semblen abandonats, habitats exclusivament per les ombres, algunes oficines i poca cosa més. M'explica un lisboeta que hi ha un trauma col·lectiu relacionat amb el terratrèmol i la posterior inundació d'aquesta zona de la ciutat l'any 1775 i que per aquest motiu ningú hi vol viure. Els fantasmes col·lectius han fet més per la geografia urbana de la ciutat que el marquès de Pombal. A la praça do Comércio entro en un bar - no en recordo el nom- on m'expliquen els propietaris que el poeta hi anava sovint a escriure. De fet, els propietaris de tots els bars lisboetes afirmen el mateix. Dins el bar, una taula amb un parell de llibres i les seves singulars ulleres rodones. M'adono que l'última vegada que vaig venir la taula estava vora la finestra. Per qüestions logístiques havien decidit que la taula on s'asseia el poeta ara n'era una altra, més apartada. Li dic al propietari que m'estranya que aquella fos la taula en qüestió perquè en el llibre del desassossec hi deia clarament que la taula del bar de la Praça do Comércio on escrivia estava al costat de la finestra. Això provoca un cert enrenou que em diverteix. Potser la pròxima vegada que vingui l'hauran tornat a canviar de lloc. Si és així, els diré que en el llibre del desassossec s'hi especificava que la taula estava en un racó allunyat de la finestra. De la Praça do Comércio per la rua de Sao Paulo fins a l'elevador da Bica que em tornarà a pujar altre cop al Barrio Alto. Agafo la rua Luiz Soriano i em planto davant de l'hospital San Luiz. Allà és on el poeta de les quatre cares feu l'última exhalació. Ja ha parat de ploure. Les llambordes semblen ara enllustrades, fan goig, les veig, i llur valor per a mi rau només a ser vistes. M'hi sento a gust a Lisboa, la ciutat que es mira. El pròxim cop que hi torni, res haurà canviat perquè Lisboa s'obstina a resistir-se a la desnaturalització implacable i homogeneïtzadora que pateixen totes les ciutats europees. Els porticons de la finestra de la veïna del davant continuen tancats. Un gat es creua i li dic adéu.