Hi va haver un temps en què els arguments dels independentistes giraven sempre al voltant de qüestions espirituals – o psicològiques, si ho prefereixen- La identitat, la terra, i altres bajanades ben estranyes configuraven la terminologia independentista. Passejar-se pel fossar de les moreres un 11 de setembre era com passejar-se pel ranxo de Waco. Això era l'independentisme aleshores, un aquelarre de quatre sonats sota el pi de les tres branques. Sé del que parlo perquè al llarg de la meva vida m'he mogut per ambients freqüentats per aquests aprenents de profetes sectaris en què l'independentisme representava un fi en si mateix destinat a acomplir les seves perversions mentals. Avui en dia encara en queden uns quants d'aquests. Alguns es passegen per l'arc parlamentari oferint un espectacle ben lamentable. Podríem dir que representen la quota frenopàtica d'una idea política que, com tota bona idea política, finalment està deixant de ser un fi per convertir-se en un mitjà. Però si no fem gaire cas a aquests apologetes de la esoterisme, cada vegada més minoritaris, i ens mirem les coses amb una certa perspectiva, podem pensar que mentre l'independentisme està poc a poc adquirint una certa solidesa, l'unionisme, per contra, és ara el que sembla un veritable reducte de caçadors de fantasmes.
Sempre he cregut que la discussió entre independentisme o unionisme era tan absurda com la discussió entre dos persones que enmig d'una cruïlla un opta per girar a la dreta i l'altre per girar a l'esquerra. Perquè la qüestió no és si girar a la dreta o girar a l'esquerra sinó per què es vol girar a l'esquerra o per què es vol girar a la dreta. En aquest sentit em sembla que l'independentista està per primera vegada en disposició de respondre aquesta pregunta mentre que l'unionista va perdent el temps movent el dit sobre la taula d'ouija o predicant la fi del món. L'última enquesta del centre d'estudis d'opinió així ho certifica quan mostra que la majoria del 43 per cent de catalans que optaria per la independència ho faria per motius estrictament econòmics.
Sempre he cregut que la discussió entre independentisme o unionisme era tan absurda com la discussió entre dos persones que enmig d'una cruïlla un opta per girar a la dreta i l'altre per girar a l'esquerra. Perquè la qüestió no és si girar a la dreta o girar a l'esquerra sinó per què es vol girar a l'esquerra o per què es vol girar a la dreta. En aquest sentit em sembla que l'independentista està per primera vegada en disposició de respondre aquesta pregunta mentre que l'unionista va perdent el temps movent el dit sobre la taula d'ouija o predicant la fi del món. L'última enquesta del centre d'estudis d'opinió així ho certifica quan mostra que la majoria del 43 per cent de catalans que optaria per la independència ho faria per motius estrictament econòmics.
23 comentaris:
Bàsicament d'acord, però.. Sort que l'article acaba com acaba, per un moment m'ha semblat que en Boadella se'ns havia colat al bloc!!
Un petó, macos
Els petons anònims són una mica com "el cuarto orcuro".. vaja que no sé si em ve de gust l'experiència..
Em temo que l'independentisme econòmic no està gaire més ben fonamentat que l'independentisme dels sonats. Cert que a la vista de les balances fiscals podem pensar que l'excessiva pressió sobre Catalunya, junt amb la mala planificació econòmica de Espanya en el seu conjunt, ens condemna a viure indefinidament ofegats per la ineficàcia i la indolència de l'Estat espanyol. Ara bé: ¿algú s'ha parat a pensar seriosament, i de forma realista, quina és l'alternativa?
No som tan diferents dels espanyols; de fet, en molts aspectes, ens hi assemblem com dues gotes d'aigua. ¿En virtut de quin procés miraculós els nostres polítics (ara parlo dels catalans) que cada dia em de blasmar per la seva falta de altura de mires, de professionalitat i de patriotisme (en el sentit de posar el país per davant dels interessos de partit) el dia que fóssim independents es tornarien professionals, responsables i virtuosos? ¿On és el projecte independentista de país, més enllà de la cridòria i el banderam? ¿Independència per fer què?, em pregunto de fa temps i ningú em respon.
Sí, home, sí, que jo sóc de molt bon petonejar... a l'únic que no li faria ni un piquito és al Criteri, per raons obvies.
Puaaaaaajjjjjj!!!!
Hola. Amic Brian, si el que vols dir és que l'alternativa és el més que probable boicot als productes catalans doncs que vols que et digui. Que l'amenaça no és la millor manera de retindre una "parella". Que ens hi semblem molt? Sí, tenim dues cames, i dos braços, parlem llengues romàniques i la major part es diu García. A part d'això crec que és evident que fem les coses, votem, som, força diferents. Que de polítics inútils n'hi ha arreu ja ho sabem, ara, jo prefereixo tenir-los aprop i que no siguin ex-franquistes.
El meu projecte de pais, sense cridoria ni banderam, comença per no ser espanyol i per fer que? Jo el mateix que faig ara pero amb un paper diferent a la cartera, un que no digui que soc del mateix pais que Angel Acebes o alguns dels meus cosins de la Meseta.
Tú i els teus companys del Front Popular de Judea sou uns disidents (Mode broma on) http://www.youtube.com/watch?v=hMvcjzEKTMw&feature=related
Al "comprensiu" Brian: jo també entenc més als espanyolistes per motius sentimntals-familiars que
als imperialistes...sonats no és la paraula. He esdevingut una mica escèptic jo també en un paradís català independent. Però recordem allò: "són -serien- els Nostres fills de puta".
Mira el trollfoll amb els petons. A sobre maricón:) A no sé que sigui una paia.
Ahhhh, ja surt la homofòbia del Criteriet-Pafiamet... maricón, diu...
Aquest home és ridícul fins a la risibilitat letal.
Un petó de rosca, buenorrrruuu
Bé, que diguin a un maricón, ni que sigui a títol definitori, o que s'enfotin de la teva tendència sexual és una cosa ben poc agradable. Que es fotin contra les teves creences religioses és encara pitjor. És per l'únic motiu que vaig escriure el comentari. Per a què sapigueu el pa que s'hi dona. "De hecho tengo amigos homosexuales:)
Jo no me'n foto de les teves creences, a veure si ho entens (cosa difícil). Jo me n'en foto de tu.
Aneu a barallar-vos a un altre lloc siusplau o haurem de posar límits a l'entrada de comentaris cosa que ens sabria molt de greu.
Així m'agrada, Quim Tubert. Que et plantegis posar el cartellet de "Reservat el dret d'admissió", que sinó això és Can Pixa.
Fixa't que on hi ha el Criteri hi ha mosques circumdants, mala qualitat i baix to. La Vaca no s'ho pot permetre. Filtra, company, filtra, Això d'internet lliure és una enganyifa que s'ha d'acabar.
Salut, Camarada Tubert, el seriós de la colla, el que es pren seriosament a si mateix.
Per cert, Tubert, hauries de ser tu, tan ètic, tan avançat i tan digne com pretens, el qui parés els peus al Criteri. Què és això de dir "maricon"?
Professor, professor, l'anònim ha començat, que m'ha rojat, puajjj! era bilis!
Se suposa que aquí esteu al cap del carrer de l'assetjament internàutic que he patit al blog. Ara que he filtrat, l'assatjament es trasllada a casa vostra i vosaltres sou els que heu de decidir si parar els peus a la trollada.
Seriosament ara, molt. Maricón era com elogi,desgraciats:))
No sé si us adoneu que aquesta incitació al filtratge que promouen aquests trolls, és un acte de cinisme tan obvi que m'he fet un fart de riure:)) si la vaca no l'ha vist és que se t'han rifada.
Doncs jo ho veig com en Brian... Passar d'un independentism identitari o esotèric a un d'econòmic em sembla que patina igualment. Ara toca dir que Catalunya seria més rica si fóra independent, i l'esquer de la pasta atreu més creients. Aquesta deriva explica una mca qui som, com ha evolucionat la humanitat en general, més enllà de la catalana.
Ara imagina que algú convenç els gironins que una Girona independent seria més rica que unida a Catalunya, perquè no li caldria compartir recursos amb la pobra Lleida. Sembla que vulgui dur l'argument a l'absurd, però no ho és.
D'altra banda, no crec gens que els polítics catalans tinguin cap projecte de cap mena, i em fa por imaginar que un govern com el d'ara (per exemple) pugués governar tot solet. Jo diria que l'independentisme encara no ha respost "per a què volem ser independents" (tret de dir que volem ser més rics): quin model social? econòmic? educatiu? fiscal?
Mentre no es presenti el projecte, no sé de què parlem.
I no s'hi val a dir primer la independència i després ja en parlarem, que ja ens coneixem: mira com les gasten els nacionalistes que ara ens governen, que no han tardat ni sis mesos a pactar amb la dreta més rància i més dura d'Europa.
Lluis, entenc la teva prevenció, que també és la meva. Però, noi, és el joc. Catalunya es governarà -amb independència- com ara: a partir dels vots. Amb la salvetat que essent igual d'incompetents que els polítics d'allà només haurem de mantenir els inútils i els necessitats d'aquí. I potser fins i tot, bo i independents, ens tindrien una mica de respecte Ebre enllà. En principi podríem d'explorar una proposta del Tena: plena sobirania am monarquia compartida (sic)
Lluís, doncs a mi em sembla que el voler ser més rics és una pretensió gens menyspreable. Ja és una resposta que va més enllà de la qüestió sanguinia o de rh. Jo pregunto als unionistes: per què no hauríem de ser independents? per motius psicològics?
És cert, Quim, que la pregunta es pot formular en els dos sentits: ¿per què no hauríem de ser independents?, o ¿per què hauríem de ser-ho? El que passa és que normalment qui fa una proposta és qui l'ha d'argumentar, i jo no he vist que els independentistes donin gaires arguments. És clar que si considerem argument això de que serien "els nostres" fills de puta...
Altrament, no hem considero unionista; només tinc dubtes raonables sobre que la independència sigui una solució en sí mateixa: crec que tant formant part de l'Estat espanyol com sent independents les coses poden fer bé o fer malament (de moment s'estant fent prou malament) i no veig per quins set sous la independència hauria de garantir que es fessin bé.
PS: per cert, amics atracadors, si els Monty Python s'haguessin inspirat al Parlament de la Ciutadella, no l'haurien encertat menys :)
Sense perdre de vista els Monty Pyhon (genial l'escena) no veig cap motiu per explorar noves maneres de governar-se. Ara mateix, i de fa uns quants anyets, de fet des que el món (mundial) va tenir consciència de la globalització, tan aplaudida pels xiripitiflàutics que ara fugen corrents al veure que era un parany per aconseguir un únic mercat global i engruixir les butxaques dels "de sempre", que s'està explorant la versió contrària, l'atomització dels estats actuals (no oblidem que són una entelèquia com qualsevol altra) per tal d'aconseguir una gestió més coherent i més democràtica (l'autarquia és pràcticament impossible en el nostre món) de gestió dels territoris. No entenc les persones que temen la possibilitat que els seus congèneres expressin les seves opinions en nom d'uns suposats béns suprems del tot inventats.
La Humanitat serà el que vulgui o el que pugui, no està escrita la fórmula de la bondat, perquè la bondat es pacta dia a dia des del principi dels temps. El més divertit (si és que hi ha res que pugui ser-ho, o semblar-ho, en aquest invent que és l'ésser humà) és que segurament estem a final d'una era (penitenciagite!) i, com és natural, no ens n'adonem, i aquí ens tens cremant bruixes, i demonitzant arreu i donant pals de cec.
Ah! i bon dia i tot aquest tipus de coses, me'n torno a la meva aquelarre personal (aquelarre? ai, no, volia dir Impost de Societats :P, ves que no tingués operat mon pare el genoll si el fes per una Conselleria d'Hisenda i no pas pel Ministerio de Hacienda)
Com que el "topic" és encara actiu he cregut oportú enganxar la darrera part de l'últim del Sostres.
"Si finalment la història es repeteix i tot cau com sempre al cove del peix, serà l’hora de buscar un líder nou perquè voldrà dir que aquesta somereta no ens funciona; o bé d’admetre que Catalunya és així, que els catalans som així, un gest inútil enmig d’una Història en què tot és possible si ho vols i ho lluites, si realment t’ho estimes i estàs disposat a tot; i en què tot se t’escapa inevitablement si ets un covard, un farsant, i res no faries i no t’estimes res."
Sobra retòrica i fer ballar l'ós. La cosa hauria de ser: voler o no voler.
Publica un comentari a l'entrada