05 de novembre 2011

Carteristes

La indignació no ens ha de privar de reconèixer que per arribar ser un bon carterista calen unes aptituds especials i una dilatada experiència professional. És innegable que no és una carrera fàcil i que requereix el seu temps. És per això que com més aviat es comença, més probabilitats d'èxit es tindrà en el futur. A més, la majoria d'aquestes aptituds no són innates sinó que s'obtenen amb molta voluntat, molt d'esforç i una gran dosi de paciència. I, no obstant això, en la majoria dels casos, ni la voluntat, ni l'esforç ni la paciència són suficients sinó que cal haver crescut en un entorn familiar i social adequat. Els bons carteristes no són aquells que se'l veu venir de lluny. Ni tampoc són aquells que entren i surten de comissaria dia sí dia també. Els bons carteristes saben moure's en la discreció i no es deixen atrapar quasi mai. Amb la crisi hem pogut posar rostre a alguns d'aquests especialistes en l'art del robatori. No tenen res d'especial que els delati. Són camaleons socials, éssers dotats d'un mimetisme prodigiós. Són autèntics professionals en el sentit més precís del terme. No malgasten els seus guanys en comprar cartons de vi barat ni en cap paperina de coca. Tampoc en les compres supèrflues típiques del pobre que ha tingut un cop de sort. No: els bons carteristes amaguen els diners en països de nom impronunciable i, el que és més important, saben com fer-los créixer tot movent-los entre les anfractuositats de la legalitat. Són fatxendes, però aquesta fatxendaria la saben gestionar perfectament i la saben dotar d'una gran positivitat. Si bé es mouen per impulsos immorals tenen les seves estratègies racionals per tal de poder justificar els seus actes sense que la seva consciència en surti gaire malparada. O, en casos més extrems, sempre tenen algun confessionari a prop per poder-se fer perdonar i qui dia passa, any empeny. Però tot i aquestes aptituds, els bons carteristes no tindrien massa recorregut si no hi hagués ningú disposat a deixar-se robar la cartera. Diu Sloterdijk que sobirà és aquell que decideix on i com vol deixar-se enganyar. En aquest sentit tots som sobirans. Absorts en aquesta escenografia capitalista de llums i de colors, obnubilats pel fetitxisme dels objectes amb valor de canvi, els carteristes s'han trobat amb unes condicions de distracció immillorables per dur a terme la seva activitat professional. Els indignats no som els culpables de què els bons carteristes ens hagin buidat les butxaques, però també seria molt estúpid si no assumíssim d'una vegada per totes la part de responsabilitat que ens pertoca.

10 comentaris:

Allau ha dit...

La moral del conte: si vols ser carterista, no facis les beceroles al metro, pica més alt!

Clidice ha dit...

Ben rodó!

LEBLANSKY ha dit...

Copio l'enllaç al teu post, i l'enganxo al meu "Servir al poble", on s'ha creat una certa polèmica sobre el tema. Crec que la teua visió serà molt clarificadora.

Evocacions ha dit...

Efectivament. Dintre de poc els carteristes no podran robar carteres. Ja ens l'hauran robat.

Brian ha dit...

Potser et refereixes als banquers.
William K. Black va escriure un llibre titulat: "La millor manera de robar un banc és ser-ne el propietari" ("The best way to rob a bank is to own one")

Lluís Bosch ha dit...

M'he divertit molt. I tot plegat en un sol paràgraf. No sé perquè ho dic, però el banquer March (el fundacional) va fer la perimera pela amb el tràfic d'esclaus i el contraband.

Maspons ha dit...

M'agrada perquè en aquest cas no has posat color polític al carterisme. Ara, no sé si tots aquests carteristes tenen càrrecs de conciència.

Noctas ha dit...

Desvincula't d'aquesta tropa de retardats que son els indignats. Aquest complexe de grup que tenen és una gran pasterada. En qualsevol cas he gaudit amb l'escrit. Ara bé, ni de conya es mouen els carteristes per un impuls immoral. Aquí la moral hi sobre del tot! D'altra banda l'impuls del carterista ric ve de la mateixa font que l'impuls del carterista pogre...son germans de sang

Quim ha dit...

Noctas, estàs parlant amb un que porta sang garrotxina i empordanesa a parts iguals, això vol dir que sóc un individualista recalcitrant i contra això no hi puc fer gran cosa; no formo part de cap tropa de la qual m'hagi de desvincular. Vull dir que quan parlo de indignació no ho faig en nom de cap moviment sinó simplement com un impuls individual. Dit això, no sé amb què et bases per qualificar a tots aquells que formen part del moviment dels indignats com a retardats. Potser estàs en possessió d'informes clínics que jo desconec.
Pel que fa al tema de la moralitat, és curiós que els mateixos que qualifiquen a la gent d'esquerres de relativistes -en relació a la moral catòlica- són els mateixos que després no tenen cap problema en relativitzar moralment els actes d'aquells que representen la cara més obscura dels mercats.

Anònim ha dit...

Noctas, fent patent el seu patetisme allà on va.