Més enllà de qualsevol
consideració teològica, el demanar perdó és aquella formalitat
que ens permet fer púbiques les nostres debilitats, els nostres
errors. Els perdons ens humanitzen perquè reconeixen les nostres
imperfeccions i haurien de servir com a martellades a l'escultura
sempre inacabada de la nostra moralitat. Però el perdó és molt més
que això: el perdó és el que ens permet fer més suportable la
feixuga irreversibilitat dels nostres actes o, dit d'una altra
manera, ens permet conviure amb la inexorable linealitat del temps.
Només a través del perdó -en paraules d'Hannah Arendt- podem
desfer els actes del nostre passat i no veure'ns abocats a
l'infern mental de la culpa eterna. El perdó permet al culpable
d'alliberar-se de la culpa. A la víctima, li permet alliberar-se del
sentiment de venjança.
He estat llegint la carta
de disculpes de la diputada Andrea Fabra. La seva sincera -per emprar
els seus propis termes- petició de perdó. M'agradaria pensar que la
senyora Fabra s'ha humanitzat i que la seva moral s'ha redreçat una
mica més. Però sempre he sospitat que quan algú ha de remarcar que
és sincer en realitat el que ens està dient és que no ho és. El
problema de la sinceritat és que no és demostrable, depèn de la
predisposició dels altres a creure't o no. I és en aquest sentit
que no puc evitar tenir la sensació que hi ha més sinceritat en els
insults que proferí en el Congrés que a la pròpia petició de
perdó. Que en aquesta petició de perdó hi pesa més un interès
personal que un veritable exercici de contrició. No em puc
creure la seva sinceritat. I aquest és el gran drama: el pitjor
d'aquesta crisi és la sensació cada vegada més estesa entre la
ciutadania que el rumb de la història actual està marcat per un
entramat de personatges amb greus deficiències morals i que no ens
creiem ni quan demanen perdó.
Les paraules de Fabra no
només són desafortunades sinó immorals. Els aplaudiments quan
s'anuncia l'arribada de la misèria i del sofriment no només són
desafortunats sinó immorals. M'agradaria que hi hagués un allau de
perdons perquè voldria dir, com a mínim, que els culpables
assumirien les seves culpes. Però el perdó en política no hauria
de ser mai el final del trajecte sinó el punt de partida. Al final
del trajecte sempre hi hauria d'haver la justícia. En aquest sentit em sembla injust que
els ciutadans carreguem amb els dubtes sobre la moralitat d'aquells
que ens representen. La diputada Fabra té tot el dret a demanar
perdó, independentment de si ens creiem o no la seva sinceritat,
però això no treu que pensi que el més just seria que abandonés
per sempre l'espai de la nostra representativitat.
2 comentaris:
M'has tret el final de la boca.
Salut
I és que a mi, això de demanar perdó i prou, sempre m'ha semblat més fals que un duru sevillanu. Vaja, que si, que estaria bé que reconegués que un acte com aquest no es digne del lloc que ocupa, ergo ella tampoc ho és, ergo cap a casa falta gent.
Salutacions, eh! :)
Publica un comentari a l'entrada