El perdó

Més enllà de qualsevol consideració teològica, el demanar perdó és aquella formalitat que ens permet fer púbiques les nostres debilitats, els nostres errors. Els perdons ens humanitzen perquè reconeixen les nostres imperfeccions i haurien de servir com a martellades a l'escultura sempre inacabada de la nostra moralitat. Però el perdó és molt més que això: el perdó és el que ens permet fer més suportable la feixuga irreversibilitat dels nostres actes o, dit d'una altra manera, ens permet conviure amb la inexorable linealitat del temps. Només a través del perdó -en paraules d'Hannah Arendt- podem desfer els actes del nostre passat i no veure'ns abocats a l'infern mental de la culpa eterna. El perdó permet al culpable d'alliberar-se de la culpa. A la víctima, li permet alliberar-se del sentiment de venjança.

He estat llegint la carta de disculpes de la diputada Andrea Fabra. La seva sincera -per emprar els seus propis termes- petició de perdó. M'agradaria pensar que la senyora Fabra s'ha humanitzat i que la seva moral s'ha redreçat una mica més. Però sempre he sospitat que quan algú ha de remarcar que és sincer en realitat el que ens està dient és que no ho és. El problema de la sinceritat és que no és demostrable, depèn de la predisposició dels altres a creure't o no. I és en aquest sentit que no puc evitar tenir la sensació que hi ha més sinceritat en els insults que proferí en el Congrés que a la pròpia petició de perdó. Que en aquesta petició de perdó hi pesa més un interès personal que un veritable exercici de contrició. No em puc creure la seva sinceritat. I aquest és el gran drama: el pitjor d'aquesta crisi és la sensació cada vegada més estesa entre la ciutadania que el rumb de la història actual està marcat per un entramat de personatges amb greus deficiències morals i que no ens creiem ni quan demanen perdó.

Les paraules de Fabra no només són desafortunades sinó immorals. Els aplaudiments quan s'anuncia l'arribada de la misèria i del sofriment no només són desafortunats sinó immorals. M'agradaria que hi hagués un allau de perdons perquè voldria dir, com a mínim, que els culpables assumirien les seves culpes. Però el perdó en política no hauria de ser mai el final del trajecte sinó el punt de partida. Al final del trajecte sempre hi hauria d'haver la justícia. En aquest sentit em sembla injust que els ciutadans carreguem amb els dubtes sobre la moralitat d'aquells que ens representen. La diputada Fabra té tot el dret a demanar perdó, independentment de si ens creiem o no la seva sinceritat, però això no treu que pensi que el més just seria que abandonés per sempre l'espai de la nostra representativitat.