A propòsit d'Scarlett

Fa tant que se'n parlava que semblava que ja tothom l'havia vist i avorrit abans d'hora. Finalment vaig sucumbir a l'obligació cinèfila incondicional que em cridava i vaig anar al cinema lliure dels prejudicis que anaven des de l'acusació de postaleta (algú de veritat es pensava que Woody Allen -responsable del retrat més reproduït de Manhattan- venia a filmar el Guinardó o Hostafranchs?) a les crítiques a les subvencions rebudes (per què serà que tothom opina quan es subvenciona la cultura i tothom calla quan es reparteixen milions per a reflotar empreses o bancs amb els diners de tots?).
Direu que se'm veu el llautó, però és que hi ha coses que em toquen soberanament la pera i en aquest país no ens estem de res a l'hora de carregar contra el que no hem fet ni sabríem fer millor.. a banda del fet que no puc menystenir que la figura d'en Woody que presideix el meu rebedor m'observa atentament mentre escric!
Aquesta és la meva opinió esbiaixada -evidentment- pel respecte reverencial que li professo des de fa 20 anys:
Vaig riure molt més del que em pensava. El guió és molt millor que el de qualsevol pel.lícula catalana dels darrers 10 anys, Penélope Cruz recupera el geni canyí de La Niña de tus Ojos i protagonitza 2 o 3 escenes antològiques, Scarlett Johanson està més que correcta i Rebecca Hall em va semblar tot un descobriment). La història és tan lleugera com ho serien les vacances de qualsevol persona o artista, però Woody Allen sap què vol transmetre i ho aconsegueix. Els tòpics i les localitzacions són d'una coherència gairebé autoparòdica i les exigències idiomàtiques i idiosincràtiques no només no grinyolen, sinó que enriqueixen el conjunt. I Woody Allen filma tan bé, utilitza d'una manera tan hàbil el material a l'abast, es familiaritza d'una manera tan natural amb els personatges, indrets i costums, ho fa tot tan seu i tan allenià, filma tan bé els personatges en moviment, parlant, sopant, somrient.. participa com cap altre de la vida social dels protagonistes, com si en formés part, essencialitza tan bé els guions a través d'un ús privilegiat de les el.lipsis que al final sembla que hi hagi John Ford darrera la càmera i no ell, els personatges parlen tan bé, dubten tant bé, s'equivoquen, gesticulen, s'embarbussen i somriuen tan i tan bé, que si no fos per la presència omnipresent de Gaudí, hom diria que el divertimento el va rodar a Central Parc.
En fi, no és la millor pel.lícula d'Allen, però d'aquí uns anys la repescarem i se'ns quedarà a la cara aquell somriure típic de les bones comèdies.. Potser no arriscaria la vida per salvar la darrera còpia de Vicky, Cristina, Barcelona.. Però m'ha servit per a adonar-me -entre d'altres coses- que els catalans som provincians fins i tot quan ens esforcem en deixar de ser-ho.