14 d’abril 2010

Desmuntant Woody Allen


Veu de l'ascensor de l'infern:
5 ª Planta: carteristes de metro, captaires agressius i crítics literaris.
6 ª Planta: Extremistes d'ultradreta, assassins en sèrie, advocats que surten per televisió.
7 ª Planta: Mitjans de comunicació, ho sentim, aquesta planta està plena.
8 ª planta: Criminals de guerra evadits, telepredicadors i associació pro armes
Planta baixa: tothom fora.
(Desmuntant Harry, 1997)

No és la millor pel•lícula de Woody Allen, i a més surt Robin Williams, però aquesta baixada als inferns val per mitja Divina Comèdia. En un moment donat, algú pregunta a un personatge anodí, i a vostè què l’ha dut a aquest ascensor? Jo sóc l’inventor del metacrilat, respon l’home absent. En una altra escena, algú exclama, i la ciència? Què té de dolent la ciència? Jo, personalment, entre l’aire condicionat i el Papa, em quedo amb l’aire condicionat...

El meu ascensor particular se sembla bastant al de Woody Allen, deu ser per aquest motiu que quan em vaig emancipar els amics em van regalar una figura de paper mâché amb la seva caricatura. Aquest col•lega inanimat m’ha acompanyat des de llavors. Amb ell he compartit llargues estones de tedi i algun moment surrealista que fins i tot a ell li costaria narrar. Quan em vaig mudar al Poble Sec, ell també ho va fer. No s’estranya de res , sembla estar de volta de tot. Sempre fa la mateixa cara i no ha deixat mai de fer-me companyia. Una companyia silenciosa i distant, però intel•ligent i en molts moments recomfortant. Té una mirada irònica i despreocupada, entre el “ja t’ho faràs!” i el “què vols que et digui?” És ben bé com si estiguéssim units telepàticament. Tinc la sensació que m’ha estat observant en silenci tots aquests anys i que si pogués parlar de ben segur que m’enviaria de dret a l’ascensor. Però estic convençut que sortiria corrent darrera meu i m’hi acompanyaria. Els anys passen i la circumstància, com deia Ortega i Gasset, canvia. Ara, abans d’anar a dormir, cada dia, en Bernat s’acomiada d’ell, li diu bona nit amb la mà, li toca el nas i exclama: meeec!

L’altre dia, al Palau, vaig assistir al concert de la seva banda de Jazz. L’esdeveniment emanava un aire entranyable a Casal Rock. Woddy Allen sembla haver aprofitat la seva fama per endur-se de gira els seus col•legues. Camises de quadres, pantalons de pana, somriures, molt de ritme i molta humanitat, que és aquella cosa gasosa indefinible que et contagia i et fa venir ganes de ballar i tal vegada, fins i tot, de ser millor persona.

Vaig aixecar el cap en un moment donat i vaig mirar aquell orgue tan solemne del què la ciutadania més nostrada n’havia subvencionat la reparació i em van agafar unes irreprimibles i diarreiques ganes d’exclamar al País sencer allò que Gurruchaga va cridar a Mercedes Milá quan li va fer una pregunta, molt afectada, sobre la seva intimitat: tírate un pedo, Mercedes, tírate un pedo!!

P.S. Post dedicat amb tots els meus respectes a Fèlix Millet, Jordi Montull i les seves respectives famílies, els honorables jutges del Tribunal Constitucional i als del Suprem, al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats, als Bisbes pederastes i als seus confidents, al Sindicato Manos Limpias i a un personatge amb cara de llenguado problemàtic portaveu de la Falange, a Jaume Matas, Paco Camps, i tots els seus esplèndids amics de la Gürtel, a Mortadelo y Filemón, a la cacofonia de Francisco Álvarez Cascos que ens ha aterrit darrerament, al tresorer del PP de qui ara no en recordo el nom, al Luigi, en Macià, en Lluís i l’alcalde de Santa Coloma que vivia al carrer Beethoven, i a tots aquells que cada dia, de forma desinteressada i altruista, m’omplen de motius per evadir-me de la realitat i refugiar-me en la música, el cinema, la literatura i -com diu el tòpic- en aquelles petites coses de la vida que corren al marge de la seva gangrena putrefacta.

14 comentaris:

Brian ha dit...

Ja es casualitat, però al moment que he vist el vostre blogroll actualitzat estava escoltant per l'Spotify:

Selections From Woody Allen's Motion Pictures (Live at the Hotel Casa Fuster Barcelona)

Es una mica tard, però tornaré, que el W.A. em motiva força :)

Clidice ha dit...

la dedicatòria em sembla impagable, realment s'ho mereixen ;P

SU ha dit...

Jordi,

Em sorprèn que en aquesta dedicatòria (totalment d'acord amb la Clidice) IMPAGABLE, no hagis inclòs els ideòlegs del "Villarato".

En llegir-te, "he vist" en Bernat dient bona nit a Woody Allen. Moment impagable, també, com hi ha món!

Un petó,

SU

Evocacions ha dit...

I el pare del Bartomeu, l'últim alcalde del franquisme de Santa Coloma, vivia just enfront de casa meva; des de la meva finestra veia el seu balcó. L'incloem també a la dedicatòria.

Brian ha dit...

Tal com vaig amenaçar, torno a ser aquí.

W.A. ha fet ja tantes pel·lícules que, quan ens referim a qualsevol d'elles (que no siguin Manhattan, Hannah... o Annie Hall), es gaire bé inevitable haver de dir allò de "no es la seva millor pel·lícula". Aquesta, però, a mi em va agradar força. Val a dir que no soc gaire cinèfil (tant es així que de vegades la del W.A. ha estat l'única pel·lícula que he vist en tot un any). ¿Perquè aquesta es una de les que més m'ha agradat, al marge dels seus mèrits cinematogràfics? (que ja admeto que no hi entenc gaire). Doncs perquè tinc una certa debilitat per les que incorporen l'element oníric o surrealista: Alice, La rosa porpra del Caire, L'última nit de Borís Gruixenko, Poderosa Afrodita... Fora d'aquest registre, la meva favorita es "Delictes i faltes". Respecte dels contes tinc menys dubtes: no em canso de llegir (i de riure amb) "L'episodi Kugelmass".

Aquesta es la meva petita contribució al desmuntatge de Woody Allen.

Anònim ha dit...

Un director molt sobredimensionat, no gaire geni y un plasta molt consentit.

Jordi Marrón ha dit...

Gaire és un adverbi que no pot acompanyar a un adjectiu com geni, o s'és un geni o no se n'és, estimat amic anònim, de la mateixa manera que penso que Woody Allen és un geni, penso que no és molt geni o bastant geni.. P.ex. es pot ser molt pedant, però no es pot ser gaire geni.. Per cert, et podries mullar i dir-nos qui mereix per tu aquesta qualificació, no? Així estaríem en igualtat de condicions.. Mira que et veig acompanyant l'inventor del metacrilat a l'avern..

U.Q.F. ha dit...

Els qui no suporten Woody Allen és perquè en el fons no suporten els qui ens agrada Woody Allen.
Es veu que la vida va per "packs".

No sé si votar per "Acordes y desacuerdos" o "Balas sobre Brodway".

Va, votaré per "La maldición del escorpión de Jade".

Brian ha dit...

Ha, ha, segurament es cert, Damien, però des que el Sistema se l'ha fet seu ha perdut molt al·licient. Era molt més divertit quan passàvem per extravagants i l'acomodador et mirava de forma commiserativa. Per cert, tampoc es la seva millor pel·lícula però, què me'n dieu de la seqüencia inicial de Scoop?

Jordi Marron ha dit...

Amic Damien, com va el seu Gran Pla? Fa dies que no en parla gaire.. Com prova la bohèmia benestant?

És veritat això que diu respecte els fans i els antifans..

Jo sóc fan incondicional de Manhattan, Annie Hall, La Rosa Púrpura, Bananas, Todos dicen I love you, Dies de ràdio, Misterioso asesinato, Delitos y faltas i després tota la resta, només em vaig avorrir amb Celebrity, però aquell dia tenia molta son, així que suposo que devia ser cosa meva..

U.Q.F. ha dit...

Scoop... és aquella en què es barregen plans de realitat... això m'agrada. Però no recordo l'escena inicial... M'agrada quan Woody Allen juga amb el "dins" i el "fora" la pantalla.

Jordi, la veritat és que prova bé, per ara.
al Vallès s'hi viu molt bé, però el Boris s'ha oblidat de trucar el tècnic de Gol TV, i demà no sabem si anar a veure el Derby a Granollers o a Caldes, al Centre Democràtic i Progressista. Allà, l'any passat, hi vam veure el 2-6, i estem temptats de comprobar si és un espai talismà... veurem.
I res, de moment tot transcorre segons el guió previst, i aviat entrarà tot plegat en la fase de desenllaços, conclusions i balanços... Serà un moment delicat, perquè en els finals é sempre quan te la jugues.
Salut, amics.

Brian ha dit...

No exactament, em sembla que tu vols dir "La Rosa porpra del Caire". (De les millors!). "Scoop" es de les últimes; rodada a Londres. De fet la seqüencia a que em referia no es estrictament la primera, sinó la segona, i representa el vaixell de la mort :)

U.Q.F. ha dit...

Tens raó, Brian, ara em situo.
no sé, és que totes tenen alguna cosa...

Evocacions ha dit...

És difícil que no t'agradi Allen, la veritat; però també tinc una alumna que mai riu quan faig bromes. Vaig dir-li: "Perdona, que em vas deixar diners i no te'ls he tornat?" i em va respondre: "Perdona, és que em costa molt riure". Per mi la maldición del escorpión y misterioso asesinato m'ho fan passar molt bé cada vegada que hi torno. I totes les altres, quasi també.