Per una moral de l'ambigüitat

“No s’ha de confondre la noció d’ambigüitat amb la d’absurditat. Declarar l’existència absurda és negar que pugui donar-se un sentit; dir que és ambigua és plantejar que el seu sentit no és mai fixat, que s’ha de conquerir incessantment. L’absurditat recusa tota moral (...) l’home intenta de salvar la seva existència a través del fracàs i l’escàndol precisament perquè la seva condició és ambigua”.

Es compleixen cent anys del naixement de Simone de Beauvoir; ja sabeu: aquella que va ser companya sentimental de Sartre. En el llibre Per una moral de l’ambigüitat (de la famosa editorial Gallimard, amb traducció de Jordi Solé-Tura), Beauvoir recull el testimoni de Sartre que sacsejà la França de mitjans segle amb aquella afirmació, que fou una declaració d’intencions: “l’existencialisme est un humanisme”. Fa poc vaig escriure un article que parlava de les paraules transmutades, concretament de la compassió; doncs bé: l’humanisme és una de les que forma part d’aquest grup. Des de Nietzsche o, el que és el mateix, des de la defunció de Déu, nasqué un humanisme que situà a l’home com a únic fi i com a valor superior. Un humanisme tancat sobre si mateix. Aquest radicalisme que avui en dia encara podem contemplar en certes actituds liberals (ja sabeu: aquells que defensen la llibertat individual per sobre de totes les coses) acabà construint les cameres de gas i els camps de concentració: a partir de la negació de la existència d’uns valors morals universals, tot està permès i, a més, les nostres faltes no són expiables; allò que importa és la voluntat de poder. Assumim que tota acció positiva, tot impuls moral que implica moviment cap endavant serà un atemptat contra la llibertat dels altres: sempre es farà d’uns homes contra els altres. Això, segons Beauvoir és el “fracàs i l’escàndol”. Sovint s’ha amagat aquest escàndol rera suposats beneficis de la col·lectivitat. Si el fi és la llibertat de la humanitat o del poble, quina importància tenen unes quantes víctimes? Aquí és on Beauvoir parla d’aquesta naturalesa ambigua, ambivalent. Entenent que només a través dels altres ens podem definir a nosaltres mateixos i que estem obligats a elegir, això és a afirmar determinats valors, no podem evitar caure en aquest escàndol i fracàs, els hem d’acceptar, mirar-los de cara. La moral suposadament ha de ser positiva perquè si no és així t’acusen de no tenir-ne (que és el que els passà als de l’Escola de Frankfurt). Beauvoir creu necessari un nou humanisme, l’existencialista, en què l’home se situa fora de si mateix i la invenció moral només és possible en nom de la llibertat sabent que “cap home no es pot salvar sol”, és a dir, que la llibertat individual només es pot acomplir a través de la llibertat del altres: “sóc oprimit si em fiquen a la presó, no si m’impedeixen de ficar-hi el meu veí”. Sovint els liberals cauen en aquest sofisme, és a dir, es postulen com a defensors del valor de la llibertat individual quan en realitat el que pretenen és la llibertat per continuar oprimint. Però quina acció moral no escandalosa es pot tenir que no caigui en un nihilisme quietista, immòbil?. La moral ambigua és una moral afirmativa i contradictòria, una moral que “refusarà de negar a priori que uns existents separats puguin estar, alhora, lligats entre ells, que llurs llibertats singulars puguin forjar lleis vàlides per a tots” però una moral que no podrà evitar l’escàndol i el fracàs. Això és una paradoxa però segons Beauvoir la condició humana és paradoxal, ambigua: “dir que l’acció ha de ser viscuda en la seva veritat, és a dir, en la consciència de les antinòmies que comporta, no vol dir que calgui renunciar-hi”. Bé, i què fem? I respon: “Perquè el retorn al positiu sigui autèntic, cal que recobreixi la negativitat, que no dissimuli les antinòmies (...) sinó que hi siguin viscudes en una tensió permanent: no s’ha de recular davant l’escàndol de la violència ni negar-lo, o allò que és el mateix, assumir-lo despreocupadament”; i més: “la moralitat està en el dolor d’una interrogació indefinida”. I aquí s’atura, deixant-me parat, perplex i amb cara de tonto.

Enveja

“La indignación moral es, en la mayoría de los casos, un dos por ciento de moral, un cuarenta y ocho por ciento de indignación, y un cincuenta por ciento de envidia”. Vittorio de Sica.

Feia dies que volia parlar de l’enveja. Per casualitat avui he topat amb una declaració de José Luis Borges que va contribuir a fer més fonda la tomba que ja havien cavat els envejosos del seu mestratge en el brodat de la llengua espanyola i aquells que no li perdonaven el coqueteig orgullós amb la dreta. Borges, conscient de l’amor i de l’odi que despertava en aquestes contrades va aprofitar l’ocasió per llençar un dardo certero: “El tema de la envidia es muy español. Los españoles siempre están pensando en la envidia. Para decir que una cosa es buena dicen que es envidiable”.

Cinc segles abans, Cervantes ja s’havia pronunciat sobre aquest sentiment: "¡Oh envidia, raíz de infinitos males y carcoma de las virtudes!”. El seu contemporani, Francisco de Quevedo, fent ús d’un estil més castís i proper al refranero español també va manifestar-se sobre aquest pecat capital: “La envidia va tan flaca y amarilla porque muerde y no come”. Seguint aquest fil, uns segles més tard, Miguel de Unamuno va deixar escrit que “la envidia es mil veces más terrible que el hambre, porque es el hambre espiritual”. De fet, l’església catòlica ja ens alertava del seu perill i la col·locava en el sisè lloc del rànquing dels pecats capitals, darrera de la luxúria, la gola, l’avarícia, la mandra, l’ira, i davant de la supèrbia. Per guiar-nos en la tempesta dels mals sentiments i evitar que caiguéssim en la temptació de pecar, el catecisme proporcionava una carta de navegació per rodejar aquests esculls i arribar a bon port: les set virtuts. Aquestes es contraposaven als set pecats capitals i eren els bots salvavides de l’ànima. Humilitat vs avarícia; generositat vs avarícia; castedat vs luxúria; paciència vs ira; temprança vs gola; caritat vs enveja, i diligència vs mandra.

Però si la recepta per combatre l’enveja és la caritat estem perduts perquè aquesta no té ganxo avui en dia. No funciona davant d’un executiu agressiu, un agent borsari o un cobrador del frac. El capitalisme i el liberalisme que ens acotxa i ens esprimeix fa invisible tot allò del qual no se’n pugui treure profit ni benefici individual i material. L’amor desinteressat cap als altres no ven als grans mercats. Potser la màxima que funcionaria millor seria la de Napoleó I: “L’enveja és una declaració d’inferioritat”. Crec que aquesta tindria una repercussió més àmplia ja que estem dirigits i alliçonats per ser superiors als altres, guanyar la competició i arraconar els perdedors. Si us plau, ajudeu-me a fer córrer la veu que l’enveja ens converteix en éssers acomplexats. Potser això funciona. M'ofereixo a repartir octavetes al metro.

També podríem engegar una campanya subversiva i subtil de merchandising per combatre l’enveja. La primera acció seria modesta però crec que podria arribar a ser efectiva: estampar samarretes amb la frase de Shopenhauer, “Nadie es digno de envidia”. Si aconseguim posar-la de moda entre els modernillos barcelonins i els japonesos és que encara hi ha esperança i, sobretot, haurem trobat un mercat incipient on vendre els nostres productes i aconseguir el finançament necessari per a la nostra lluita.

A propòsit de Vida i Destí

La ressenya publicada per en Quim, així com la seva intenció de llegir-se'l, m'ha fet pensar que tal vegada hagi estat aquesta novel.la una de les lectures que més m'ha impressionat els darrers anys.

A banda de la meva gens dissimulada passió pel autors russos, he de dir que em vaig deixar endur a la llibreria per un parell de sentències de l'editorial (la millor novel.la del s.XX, el Guerra i Pau del s.XX, etc.).

El que semblava un ganxo comercial una mica irreverent es va anar convertint a mida que avançava la lectura en una sentència bastant precisa.
Vaig tenir una sensació similar a la que s'experimenta llegint Guerra i Pau o El Doctor Zhivago. El discurs de Grossman és tan transparent i poc pretenciós que resulta irrefutable. El seu argumentari moral i la precisió objectiva amb que detalla els fets i la psicologia dels personatges produeix un fet curiós: de tant en tant, s'alenteix la lectura per si sola, com si una veu interior ens fes adonar que estem davant d'alguna cosa important.


Com si es tractés d'una aproximació complementària a la barbàrie, Les Benignes de Jonathan Little sembla el complement a una història equivalent, però des d'una òptica amoral. En primera persona, un membre de les SS, narra les seves experiències al marge de qualsevol premissa ètica ni voluntat de redempció. Si Vida i Destí resulta una lectura commovedora i reflexiva, Les Benignes és un text igual d'inoblidable, tal vegada més contundent i tot malgrat la dosi d'artifici que l'experiment comporta inevitablement.

Vida i destí

Finalment m’he decidit per Vida i destí de Vassili Grossman (Ed. Galàxia Gutenberg). Ja faig tard, com sempre...
L’obra descansa a la prestatgeria de casa des de fa temps, entre La conquista de la felicidad de Bertrand Russel i Los designios del destino de Schopenhauer. No sé pas què pensaria el senyor Grossmann d’aquesta ubicació. Col·locar els llibres a la prestatgeria és una responsabilitat que no em vull ni plantejar. El fet és que he anat arraconant l’obra en benefici d’altres que em semblaven físicament més lleugeres. És ben trist, però és així...
En Joan Ducròs, lector impertèrrit, és professor de català a l’institut on intento donar classes. És un dels qui més m’ha insistit en la seva lectura. Té una pàgina web que des de La Vaca Sorda vull recomanar: un corpus literari de la ciutat de Barcelona. Està reunint un fotimer d’obres i autors, així com articles periodístics. En aquesta pàgina hi podem trobar tant les biografies dels autors com resums de les obres. Amb el seu beneplàcit, aprofito l'inici de la lectura de Vida i destí, per penjar una ressenya sobre l’obra de Grossman que féu a la revista Lluc de Mallorca (“Lluc”, març-abril 2008, núm. 862, p.63).

Vida i destí de Vassili Grossman
Joan Ducròs


Vassili Grossman va néixer en una de les capitals «jueves» d’Ucraïna; el seu nom de naixement fou Ióssif Solomonóvitx (adoptà la variant russa quan començà a escriure). Periodista i escriptor, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i fou el primer de donar a conèixer al món l’existència dels camps d’extermini nazis. Podríem considerar la seva obra, Vida i destí (1960), com la Guerra i pau de la Segona Guerra Mundial. Condemnat a l’ostracisme com tants d’escriptors i d’artistes russos, va morir l’any 1964 sense poder veure editada la seva obra, que sortí de l’antiga URSS de manera clandestina en microfilm.
La novel·la de Grossman s’insereix en la tradició novel·lística russa; cal recordar que Guerra i pau, Anna Karèninna, L’idiota, entre altres, són obres d’un gruix important, en les quals destaca la descripció tant de paisatges com d’estats d’ànim, i per això són el millor referent per a entendre la idiosincràsia, l’ànima d’aquest poble.
La narració gira al voltant de la família Xàpoixnikov. Trobem els seus membres —entenent com a tals tots aquells que hi tenen alguna relació, sigui de parentiu i/o sentimental— escampats al llarg de la geografia soviètica: Kazan, l’estepa calmuca, Ucraïna, Moscou... L’escenari principal és tanmateix el setge de Stalingrad, que alhora actua com a temps històric de la novel·la, i aquesta es desplega, al seu torn, com un fresc immens de la societat russa de l’època —cuito a dir que hi aparaixen gairebé dos centenars de personatges— i, bàsicament, del comportament dels éssers humans en situacions extremes.
El corol·lari temàtic és profús: l’extermini jueu referit als alemanys, però també a les purgues que tingueren lloc a la mateixa Unió soviètica; aquest seria el cas del científic Strum, al qual s’acusa d’apropar la física teòrica al Talmud; la delació com a eina d’Estat —cal no oblidar la figura dels comissaris polítics que vetllaven per l’ortodòxia estalinista—, de manera que podem veure l’eliminació de la vella guàrdia leninista en els camps de concentració per a dissidents, condemnats en judicis calcats als de la Inquisició; la paraula del líder —tant de Hitler com de Stalin— és l’equivalent de la paraula de Déu, i tornant al cas del científic Strum, quan ja està pràcticament condemnat per tots els seus col·legues de professió que actuen més com a comissaris polítics que no com a científics, rep una trucada telefònica de Stalin i, a partir d’aquí, esdevé intocable, ha estat «tocat» per Déu.
El llibre ha estat editat per Galàxia Gutemberg, primer en castellà i, malauradament, prou més tard en català. Val la pena d’esmentar que, com a complement a la novel·la, la mateixa editorial ha publicat un petit volum que du per títol Sobre «Vida i destí». El primer text, signat per Tzvetan Todorov —lingüista i crític literari búlgar establert a França d’ençà de 1964—, a part de fer una semblança biogràfica de l’autor, analitza, no tan sols Vida i destí, sinó l’obra de l’autor a través de tres eixos temàtics: el «trencament» amb el règim, el «totalitarisme» i els conceptes de «llibertat» i de «bondat». El segon grup d’escrits corresponen al mateix autor: dues cartes adreçades a la seva mare —morta en un camp de concentració alemany—, separades per un interval de deu anys; una carta adreçada a Nikita Sergejevič Khruščov, primer secretari del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, en la qual li demana la llibertat per a la seva novel·la que havia estat segrestada i emmagatzemada a la Lubianka —nom popular que rebia el quarter general del KGB—; i una transcripció d’una conversa que manté el propi autor amb Mikhail Andrejevič Suslov —membre del Politburó—; entre altres coses, Suslov li deixa clar que la publicació de la novel·la —tot i no haver-la llegida— faria més mal que la d’El doctor Živago de Boris Pasternak i que s’hauria d’esperar un mínim de 250 anys per veure la llum. I, per acabar, el pròleg a la primera edició mundial de Vida i destí signat per Efim Etkind, una de les veus més crítiques de la dissidència russa.

Joan Ducròs

La compassió transmutada

De la llista de paraules que han sofert una transmutació al llarg dels temps, la compassió és probablement la que n’ha sortit més mal parada. L’altre dia en Jordi va treure a la llum una sèrie de correus relacionats amb la pel·lícula Rocco i els seus germans. En un d’ells vaig dir, de manera precipitada, i probablement amb una mal dissimulada provocació, que la compassió era un sentiment menyspreable. Bé, la discussió s’aturava incomprensiblement aquí. És evident que no parlàvem del mateix. Penso que, o acceptem aquestes transmutacions terminològiques o, aleshores, l’esforç per arribar a certes conclusions és ben sobrer. Estarem d’acord que discutir sobre coses diferents no ens porta enlloc.
Deixeu-me aprofitar la pel·lícula Matar a un Ruiseñor per intentar explicar allò que volia dir. Hi ha un moment memorable de la pel·lícula en què l’acusació, per tal d’intentar incriminar a Tom Robinson, el negre acusat de violar una noia blanca, li pregunta per quin motiu anava diàriament a casa de la noia a ajudar-la a tallar llenya sense rebre cap compensació a canvi. Tom Robinson, després d’uns segons en silenci, al·lega que ho feia per compassió. Cal especificar que la noia era maltractada pel seu pare alcohòlic, és dir, era una víctima. La resposta de Tom Robinson genera un escàndol a la sala i un somriure de triomf es dibuixa a la cara de l’acusador: com pot ser que un negre senti compassió per una noia blanca? A l’Amèrica racista de la gran depressió, aquesta declaració es considera un insult, una provocació. Però anem a disseccionar una mica aquesta escena. Tom Robinson no té una voluntat provocativa: és sincer i totalment creïble. Ara bé: és evident que no totes les persones de la sala parlen del mateix. De la mateixa manera que en Jordi i jo no parlàvem tampoc del mateix. La compassió dels blancs de la sala és una compassió transmutada. La compassió de Tom Robinson, és una compassió etimològica, cristiana. La mateixa distància, la mateixa incomprensió.
La compassió en sentit etimològic és l’aprehensió del mal. La compassió transmutada, en canvi, és voluntat de poder. Nietzsche que considerava la compassió com un escull insalvable per assolir el superhome, com una manifestació de la moral d’esclaus, embogia després al veure un cavall maltractat pel seu amo.
Si no hi ha una experiència del sofriment, la compassió es converteix en una quimera, o pitjor encara: es transmuta i es manifesta en forma de violència redemptora que és allò que ha passat a Occident. Occident és el bressol dels nens sobreprotegits i dels adults idiotitzats i immunitzats davant la consciència del patiment de les víctimes. La sobreexposició mediàtica i la estetificació del dolor, generen éssers insensibles. Davant d’aquest panorama només ens podríem agafar a la memòria, però Occident oblida les ferides de les guerres i de la fam de manera directament proporcional al moviment d’allò que en diuen progrés. En aquestes condicions, l’única compassió possible, és la compassió transmutada. És aquesta compassió violenta, escandalosa i redemptora, la compassió dels blancs que s’aixequen de les cadires i criden exaltats, a la qual em referia com a menyspreable.

Abismes

Fa uns anys, mentre la meva àvia feia ganxet, vam saber de la mort d'un polític de dretes. Un menys, va dir la meva àvia sense aixecar la vista del tapet. Aquest matí, quan he sabut de la mort de Jörg Haider, he sentit quelcom semblant.

Fa dies que l'actualitat no em motiva especialment, i em sorprenc al cotxe sentint música enlloc d'escoltar els noticiaris. Però he de confessar que la possibilitat que s'esdevinguin nous cracks bursàtils, que caiguin bancs, que s'ensorri l'economia i que es reuneixin presidents i ministres com si fóssim dins de Mars Attacks! desperta en mi una enigmàtica excitació. Deu ser aquella vena punky dels que no solem estar gaire encantats amb el món que tenim. Això i el morbo que provoca sempre la por al desconegut.

Una mena de sentiment semblant al que va recórrer l'espinada de Neró quan va calar foc a Roma; o amb més matisos i manifesta contradicció moral el que vam experimentar molts de nosaltres quan vam veure caure les torres. No ho puc evitar, sóc escorpí. M'encanta que s'ensorri la borsa, encara que en la seva caiguda lliure m'arrossegui a mi mateix al fons del riu.

Aquest matí he llegit que un congressita republicà (perquè no es canviaran el nom d'una santa vegada!) expressava la seva por perquè l'arribada d'Obamma era en realitat l'arribada del Socialisme. I és curiós que ho digui la setmana que un col.lega seu amb més responsabilitats ha anunciat la nacionalització parcial dels bancs!

Un que no sap gaire de macroeconomia sempre ha pensat que mentre existeixin els Drets Humans i els Estats en siguin els seus garants, en el fons, el món serà sempre socialista. El grau de socialisme dependrà en cada moment de la finor de pell de la conjuntura històrica. La propietat privada, els lliberals, se l'han passada sempre per l'entrecuix dels pantalons de tweed quan es tracta de fer la guerra o construir noves autopistes i teatres de l'Òpera expropiant camps i vivendes de propietaris poc influents (la Ronda de Dalt, al seu pas per Pedralbes, està soterrada, vés per on!). Ara resulta que entre tots pagarem les vergonyes del sistema financer. Això sí, des d'un profund i responsable sentiment lliberal i patriòtic.

I fa gràcia sentir-los cridar aquests dies de rembombori financer què pensa fer el govern? Jo si fos el Govern, em prepararia un Gintònic i m'asseuria al balancí de l'àvia a gaudir de l'espectacle. Com Neró, em deixaria arrossegar per la força de l'abisme i els veuria cremar, saltar per les finestres de Wall Street, demanar auxili, suplicar reformes, injeccions de capital... i em faria el sord, o el suec...

Com que res no és casual i tot està connectat, fa uns minuts m'he acabat En Vísperas, d'Ivan Turguenev. A la darrera pàgina, Yelena, reflexiona resignada: He llegado al borde del abismo y habré de caer en él. Doncs això, que la història necessita ser ressetejada de tant en tant. Atrevim-nos a prémer el botó.

Reset. Fundido en negro. Silenci.

* * *

Atticus

Si és cert que Buenos Aires és plena d'homes que es diuen Diego Armando i Madrid de nens a qui anomenen Iker, no entenc com no hi ha pel món centenars de milers de persones que responguin al nom d'Atticus. Tal vegada una insuportable càrrega de responsabilitat moral tira enrere els pares, tal vegada en desconeixen la seva existència o potser prefereixen posar-li al gos i decantar-se en la descendència per alguna frivolitat més lleugera del tipus Kevin Costner.
En qualsevol cas, després de la projecció ahir de Matar un Ruiseñor, he après vàries coses: que quan poses un conflicte moral als ulls d'un nen, l'ectoplasma de Rousseau es manifesta; que Hitchcock només expressava la seva incapacitat quan deia que era un error treballar amb nens (vegeu: La Nit del Caçador, Capitanes Intrépidos o Els 400 Cops); que la moral pròpia, si està lliure de prejudicis, és més important que la justícia dels homes... en fi, podria seguir, però em faria pesat.
La conclusió moral de la història anticipada al títol és tan fàcil d'entendre com la de El Petit Príncep, potser per això atrapa tant. Perquè és irrefutable des d'un punt de vista ètic i estètic. "No pots entendre un home fins que et calces les seves sabates i camines amb elles" o "Fill meu, el món és ple de coses lletges, m'agradaria que no les veiessis, però això no és possible" són algunes de les sentències memorables d'una pel.lícula excepcional. La imatge dels negres al jutjat posant-se drets mentre Atticus Finch endreça els seus papers abatut per l'estupidesa dels homes que acaben de condemnar un innocent és antològica i et deixa la satisfacció aquella de saber que hi haurà coses que gràcies a pel.lícules com aquesta no et caldrà explicar.
A continuació, l'escena que li va merèixer guanyar un Oscar a Gregory Peck davant ni més ni menys que de Jack Lemmon (Días de vino y rosas), Burt Lancaster (El hombre de Alcatraz), Marcello Mastroianni (Divorcio a la italiana) i Peter O’Toole (Lawrence de Arabia).
Pels que valoren la comoditat, adjunto transcripció del famós spech:




"Empezaré diciendo que este caso no debería haberse traído a un tribunal desde el momento en que la acusación no ha presentado ninguna prueba médica de que el delito que se imputa a Tom Robinson se hubiera consumado. La oposición solo se apoya en el testimonio de los dos presuntos perjudicados cuyas declaraciones no solo han dado lugar a serias dudas durante sus declaraciones sino que han sido absolutamente desmentidas por el acusado. Existe la prueba circunstancial que demuestra que Mayella Ewell fue golpeada salvajemente por una persona que usa casi exclusivamente la mano izquierda, y Tom Robinson que hoy se sienta en el banquillo para prestar juramento ha tenido que emplear su única mano útil, la derecha.
Yo no siento sino compasión y muy sincera por la principal testigo de la señor fiscal. Ella es víctima de una cruel pobreza e ignorancia, pero, mi compasión, no puede llegar nunca hasta el extremo de consentirle poner en juego la vida de un hombre, que es en realidad lo que ella ha hecho para tratar de ocultar su propia culpabilidad. Si, culpabilidad he dicho, porque fue el hecho de sentirse culpable, si señores, lo que la impulsó a esa acusación. Ella no ha cometido un crimen, nada más a infringido un viejo código del honor que aún subxiste actualmente, un código tan severo que a todo aquel que lo infringe lo alejamos de nuestro lado como indigno de convivir con nosotros. Por eso tenía que destruir la prueba de su grave falta. Pero, ¿cual era en rigor la prueba de la mencionada falta? Tom Robinson, un ser humano señores. Había que quitar a Tom Robinson de en medio (hace un movimiento con las manos), barrerlo. Tom Robinson constituye el recuerdo constante de lo que ella habí hecho. ¿Y que era lo que había hecho? Había tentado a un negro. Ella era blanca y había incitado a un negro. Hizo una cosa que en nuestra sociedad es algo imperdonable. Besar a un hombre negro. No se trataba de un viejo; sino de un negro joven fuerte y vigoroso. No le importó ese código del honor antes de inflingirlo, pero después hayo vergonzoso su comportamiento. Los testigos de la acusación, excetuando al Sheriff del condado de Macon, se han presentado ante ustedes señores del jurado con la cínica confianza de que su testimonio no se pondría en duda. Confiaban en que ustedes señores, estarían de acuerdo con ellos en la suposición, en la indigna suposición, de que todos los negros mienten. De que en el fondo todos los negros son seres inmorales, de que nadie se puede fiar nunca de los negros cuando se hayan cerca de nuestras mujeres, suposición que solo puede brotar de mentes como las de esas personas y que no es ni más ni menos que una mentira insensata. Una mentira que no es necesario demostrar a ustedes. No obstante, a un negro humilde y respetable, porque ha tenido la incalificable osadía de sentir compasión de una mujer blanca no se le puede aceptar su palabra contra la de dos seres de nuestra raza. El acusado no es culpable en modo alguno, en cambio hay otra persona en esta sala que si lo es.
Bien señores, en este país, los tribunales tienen que ser de una gran equidad y para ellos todos los individuos han nacido iguales. No soy un iluso que crea firmemente en la integridad de nuestros tribunales y en el sistema del jurado. No me parece lo ideal pero es una realidad a la que no queda más remedio que sujetarse. Pero ahora confío en que ustedes señores examinarán, sin prejuicios de ninguna clase, los testimonios que han escuchado y su decisión devolverá a este hombre al seno de su familia. En el nombre de Dios, cumplan con su deber. En el nombre de dios, den crédito a Tom Robinson" (Atticus Finch).

Amén!