Enveja

“La indignación moral es, en la mayoría de los casos, un dos por ciento de moral, un cuarenta y ocho por ciento de indignación, y un cincuenta por ciento de envidia”. Vittorio de Sica.

Feia dies que volia parlar de l’enveja. Per casualitat avui he topat amb una declaració de José Luis Borges que va contribuir a fer més fonda la tomba que ja havien cavat els envejosos del seu mestratge en el brodat de la llengua espanyola i aquells que no li perdonaven el coqueteig orgullós amb la dreta. Borges, conscient de l’amor i de l’odi que despertava en aquestes contrades va aprofitar l’ocasió per llençar un dardo certero: “El tema de la envidia es muy español. Los españoles siempre están pensando en la envidia. Para decir que una cosa es buena dicen que es envidiable”.

Cinc segles abans, Cervantes ja s’havia pronunciat sobre aquest sentiment: "¡Oh envidia, raíz de infinitos males y carcoma de las virtudes!”. El seu contemporani, Francisco de Quevedo, fent ús d’un estil més castís i proper al refranero español també va manifestar-se sobre aquest pecat capital: “La envidia va tan flaca y amarilla porque muerde y no come”. Seguint aquest fil, uns segles més tard, Miguel de Unamuno va deixar escrit que “la envidia es mil veces más terrible que el hambre, porque es el hambre espiritual”. De fet, l’església catòlica ja ens alertava del seu perill i la col·locava en el sisè lloc del rànquing dels pecats capitals, darrera de la luxúria, la gola, l’avarícia, la mandra, l’ira, i davant de la supèrbia. Per guiar-nos en la tempesta dels mals sentiments i evitar que caiguéssim en la temptació de pecar, el catecisme proporcionava una carta de navegació per rodejar aquests esculls i arribar a bon port: les set virtuts. Aquestes es contraposaven als set pecats capitals i eren els bots salvavides de l’ànima. Humilitat vs avarícia; generositat vs avarícia; castedat vs luxúria; paciència vs ira; temprança vs gola; caritat vs enveja, i diligència vs mandra.

Però si la recepta per combatre l’enveja és la caritat estem perduts perquè aquesta no té ganxo avui en dia. No funciona davant d’un executiu agressiu, un agent borsari o un cobrador del frac. El capitalisme i el liberalisme que ens acotxa i ens esprimeix fa invisible tot allò del qual no se’n pugui treure profit ni benefici individual i material. L’amor desinteressat cap als altres no ven als grans mercats. Potser la màxima que funcionaria millor seria la de Napoleó I: “L’enveja és una declaració d’inferioritat”. Crec que aquesta tindria una repercussió més àmplia ja que estem dirigits i alliçonats per ser superiors als altres, guanyar la competició i arraconar els perdedors. Si us plau, ajudeu-me a fer córrer la veu que l’enveja ens converteix en éssers acomplexats. Potser això funciona. M'ofereixo a repartir octavetes al metro.

També podríem engegar una campanya subversiva i subtil de merchandising per combatre l’enveja. La primera acció seria modesta però crec que podria arribar a ser efectiva: estampar samarretes amb la frase de Shopenhauer, “Nadie es digno de envidia”. Si aconseguim posar-la de moda entre els modernillos barcelonins i els japonesos és que encara hi ha esperança i, sobretot, haurem trobat un mercat incipient on vendre els nostres productes i aconseguir el finançament necessari per a la nostra lluita.