Dels símbols i la merda

Creieu-me si us dic que no hi havia voluntat d'incomodar a ningú amb un escrit escatològic. De fet, no hi havia voluntat de fer un escrit escatològic. Només l’interès en deixar constància escrita d’una opinió personalíssima sobre els símbols nacionals. Però si una papallona que es manté immòbil en el teclat de l’ordinador pot fer que canviï tot el teu sistema de valors, què no pot fer la violència exercida per una substància olfactiva desagradable que emana d’un focus aliè i sospitós, i que s’acarnissa contra tu sense compassió? I és així com la teva predisposició inicial es veu modificada pel simple fet d’anar a fer un riu –com dirien els cursis – i sortir del lavabo escaldat. I dels himnes i les banderoles, i de les xiulades i de sa majestat, i d’altres foteses transcendentals –valgui l’antítesi -, hom fa un salt i comença a qüestionar-se el problema de les caques i la poca traça que tenen molts arquitectes per dissenyar lavabos compatibles amb la fal·lera que tenen alguns per buidar-se en llocs públics. Però avui, avergonyit, tornava a llegir-me l’article que vaig escriure i pensava que, de fet, tot plegat es podria considerar com una gran metàfora. Vull dir que entre els símbols i la merda tampoc hi ha tanta distància. Els símbols no deixen de ser un nominalisme. Un nominalisme que ens fa gregaris, que ens converteix en objectes, en etiquetes. Si hom es rebel·la contra aquest fet, el més normal és que aquells que necessiten tenir-ho tot esquematitzat i controlat, s’enfadin. Que es parli de la necessitat de respectar allò que suposadament ens representa no és més que una excusa per donar una explicació a la incomoditat de l’idealista recalcitrant que veu trontollar el seu sistema. Ara bé: el mateix suposat anhel de llibertat de tots aquells que xiularen l’altre dia l’himne espanyol, s’hauria de tenir amb els símbols propis. Però tots sabem que els nostres símbols són com la nostra merda: no és que facin olor, sinó que de petits ja ens han acostumat a la seva pudor. La sobreexposició t’acaba insensibilitzant a l’horror estètic de les teles de colors llampants i a les musiquetes lacerants de lletres ridícules –en el cas que el teu himne tingui malauradament lletra- i ens fa creure que l’etiqueta que ens imposa no va en perjudici de la nostra llibertat. Però que m’hagi acostumat a la meva merda no vol dir que hagi perdut la capacitat de judici, de saber que la merda no deixa de ser merda per molt que t’hi acostumis. M’escandalitza pensar que hi ha algú que s’escandalitza per unes xiulades, quan en realitat el que hauríem de fer tots és riure’ns de la pantomima que es representa en un camp de futbol quan els jugadors es disposen en formació talment com un exèrcit disposat a morir per la llibertat dels seus ciutadans. Xiular els himnes hauria de ser l’imperatiu moral de tot aquell que no es vol deixar cosificar. Has de respectar els símbols, criden emprenyats. No, si resulta que ara, en comptes de sortir corrents del lavabo, m’hauré de quedar palplantat, inflar els pulmons i fer la salutació castrense. Té collons la cosa.