05 d’abril 2010

Escriure

He passat aquests dies de Pasqua per l'Alt Empordà perseguint vaques, cavalls, gallines, gossos i ramats de bens, coses de la condició de pare. Les estones lliures les he passat llançant pedres al riu Llobregat (un altre riu Llobregat, no el barceloní, un que passa per Perelada). Res de llegir ni escriure, aire lliure, ermites, prats i camins. A mi el camp m'agrada, però el meu sistema inmunitari és més aviat urbanita, i entre tant d'animal, ha aparegut inevitablement l'al.lèrgia que m'ha acompanyat tota la vida. Així que el resum fisiològic de les vacances podria ser que les he passat esternudant, en família. Hi ha persones que si tornessin a néixer els agradaria ser més altes o més intel.ligents o més primes. Jo demanaria 3 coses: no tenir migranyes, no ser al.lèrgic i no ser miop, per aquest ordre.
A recer de la Tramuntana i de l'epitel.li boví, vaig poder llegir la fitxa del nostre amic Damien, l'home dibuixat, sobre Ferran Monegal. Més enllà de les coincidències i els desacords, l'article em va provocar una reflexió
filosòfica de caire més genèrica. L'altre dia, en Quim, mentre comentàvem per telèfon el possible desenllaç del Gran Pla de l'espia hortenc, em va preguntar com és que no escrivia gaire darrerament. No tinc res a dir, li vaig contestar. I era veritat, en certa manera. A diferència d'aquell de l'acudit de l'Eugenio que va trigar 18 anys a parlar fins que un dia va demanar la sal i davant la pregunta dels sorpresos familiars del perquè no havia dit res fins llavors ell va respondre que tot havia estat correcte, jo no penso que tot m'estigui bé. Els que pastureu habitualment per aquests prats sabeu de sobres que hi ha coses que em treuen de polleguera, els bisbes, per exemple, els demagogs, els lliberals, els racistes, els pseudointel.lectuals, els integristes, els fatxes, les parets mitgeres, els mobles lacats en negre i un llarguíssim etcètera que es va engruixint de forma preocupant amb els anys. No m'agrada la classe política ni una bona part dels periodistes d'aquest país, i això és el més trist. Perquè la realitat la modulen ells al seu albir i al final t'acaba quedant una sensació de simulacre indigesta i molt difícil de suportar per a un esperit social optimista i constructiu com és el meu cas. I després del desencant, un dia et sorprèn la següent reflexió: val la pena perdre el temps criticant allò que més que criticable et sembla vergonyós o barroer o senzillament obscè? Si la televisió s'ha convertit en un immens abocador de misèries, Sr.Monegal, no té més sentit apagar-la i deixar de perdre el temps? I el mateix amb els diaris, les notícies, les tertúlies i els debats parlamentaris. Tot és un gran show i jo sóc Truman. I al final t'agafen ganes de fer com ell, obrir la porta de la caverna i marxar deixant el respectable amb un pam de nas, o cridar allò de a la mierda!, en plan Fernán Gómez.
Però resulta que des que vaig deixar de comentar l'actualitat, he començat a parlar de la vida quotidiana, de geografia, d'astronomia i anècdotes biogràfiques i llavors ha esdevingut un segon dubte encara més paradoxal. Si no he escrit mai un diari, té sentit que ho comenci a fer als 35 anys i amb caràcter públic? Qualsevol resposta a aquest apriorisme em ruboritza i m'inquieta. En Quim i jo no som bloggers, existim, tenim nom i cognoms. I no som periodistes, ni escriptors, ni crítics, ni polítics, ni personatges públics. Quin és el sentit de tot plegat, doncs? Quina força ens mou? Atzar? Inèrcia? I si al capdavall es tracta del destí? I si les mans que ens dibuixen a nosaltres així ho haguessin decidit?

12 comentaris:

Clidice ha dit...

serà que "us escriviu a sobre" i poc més hi podeu fer. :)

La meva solidaritat migranyosa-al·lèrgica, sortosament miop no :)

U.Q.F. ha dit...

Som el que fem, Jordi.
Això és com aquell que el van sorpredre mirant pel forat d'un pany, i el primer que va dir va ser
-Ep, ara no es pensi que sóc un tafaner...
Com que som el que fem... pot ser perfectament possible que, ja que escrivim siguem escriptors. Més bons, més dolents, amb més o menys talent o condicions... Però ja ho ha dit la Clídice: quan en un moment donat ens escrivim a sobre...
D'acord, sé que l'etiqueta "escriptor" és molt pesant i pot sonar pretenciosa; alleugerim-la: hi ha moments en què "fem" d'escriptors.
Els motius? aquí ja s'obren mil respostes: per plaer, per necessitat, per vanitat, perquè tens un -ni que sigui un- lector a qui saps que li agrada llegir-te...
El que trobo cert és que si les Mans t'han dibuixat d'una certa manera ja t'hi pots posar com vulguis, que elles manen.
És un debat molt bonic i interessant, aquest.
Salutacions, amics.

Curiós: la comprovació de paraules em demana que escrigui "mitho".
Aquestes Mans... ;)

SU ha dit...

Jordi, no t'escalfis tant el cap!

Estic d'acord amb la Clidice i en Damien (que no serveixi de precedent!).

Petons,

SU

Evocacions ha dit...

Jordi, una cosa que m'agrada dels blogs és anar descobrint sintonies, gent que pensa allò que tu has pensat, generant humilitat. Jo penso que vaig començar el blog per dues raons: per un amic, que és un pesat, i per anar ordenant. Tampoc em sento escriptor. Ara bé, tu escrius molt bé, perquè l'escriptura és com cantar; pots tenir una veu horrible, per exemple, però amb una especificitat. En el cas de les vaques, jo diria que teniu l'especificitat i una veu bastant afinada. I joventut relativa.

Jordi Marron ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Jordi Marron ha dit...

Clídice, potser sí que ens escrivim a sobre..

Les Mans que ens dibuixen manen, Damien, és ben cert. Com pots veure, la teva metàfora em va encantar..

Su, no pateixis que aquestes reflexions de vegades són fruit del lleure i poca cosa més. Per cert, estàs linkada!

Evocacions, gràcies pels comentaris, no era la intenció. Sobre tot, gràcies per això de la juventut relativa, m'ha agradat molt!

Messi, gràcies per existir!

Quim ha dit...

Evo: m'agrada l'afirmació aquesta d'escriure és ordenar. Ordenar per poder desordenar i tornar a ordenar després -però amb un ordre diferent-. I ordenant i desordenant van passant els dies i avui fa sol i demà plourà...

Criteri ha dit...

No tothom que publica és escriptor i viceversa. Deixem-ho de moment en que som escriuredors.
Les migranyes a mí em van passar treient-me les ulleres.

CRIS ha dit...

No cal que tornis a néixer per no ser miop.. La miopia, avui en dia es pot operar! ;-)

Brian ha dit...

Ja sé que no es de gaire consol, però les migranyes solen passar quan un es fa gran. (Més gran, vull dir).

Jordi Marron ha dit...

Ah, sí? Mentrestant seguiré tirant del naproxè sòdic..

LEBLANSKY ha dit...

Vaja, sort que vas passar pel meu bloc, que sinó m'hauria perdut tots aquests posts! Acabo de posar a la vaca sorda -un nom fantabulós- al meu blogroll (no m'he pogut fer seguidor perquè no trobo per enlloc la llista)