L'Estatut com a ficció

A l’entrevista que el diari Avui fa a l’Arcadi Espada s’exemplifica com ajustar el discurs a una ideologia concreta tot revestint-lo d’una aureola de suposat pensament lliure, il·lustrat, això és mancat de dogmatisme. Però si hom llegeix entre línies –que és la única manera útil de llegir- és fàcil adonar-se que sota aquesta retòrica de lliurepensador s’hi amaga la voluntat de servir a una idea inqüestionable, granítica. La seva actitud displicent i superba, d’aquell que sembla que expliqui les coses als pobres que no entenem res, em molesta, però seria injust no reconèixer que la seva retòrica és brillant i suggestiva en la majoria dels casos. Avui però m’he quedat perplex llegint algunes de les respostes que ha donat a unes molt bones preguntes de l’entrevistador. Comencem per una contradicció. Diu Espada que el contenciós Catalunya- Espanya no existeix i tot seguit afegeix que de fet hi ha un petit contenciós amb una petita part de la població de Catalunya que voldria no tenir cap vincle polític amb els espanyols. En què quedem ? existeix el contenciós o no existeix? Un problema inexistent pot ser petit? Estaria bé que Espada digués que entén ell com a petit; personalment no crec que aquest 20% de catalans que es declara independentista sigui un valor gens menyspreable. De totes maneres el que més m’ha sorprès és la resposta enigmàtica que ha donat al preguntar-li el perquè de la seva oposició a l’estatut. Atenció: “perquè jo sóc poc partidari de les ficcions, i l’Estatut és una ficció”. M’he quedat de pedra. La seva lògica és la següent: L’Estatut és una ficció. Sóc contrari a les ficcions. Per tant, estic en contra de l’Estatut. Suposem que la primera part de l’enunciat és certa, que l’Estatut no ha estat mai aprovat pel Parlament de Catalunya, que tots hem somniat amb l’històrica imatge dels parlamentaris aplaudint i d’en Maragall i en Mas fent-se petons, que tot plegat forma part del nostre imaginari col·lectiu i malaltís –en tant que imaginari català-. El que no entenc és la segona part. Algú em podria explicar com es pot estar en contra d’una ficció? Sempre havia pensat que de quelcom que consideres fictici no s’hi pot estar en contra. Vull dir que et pot agradar o no, però què vol dir estar-hi en contra? És com si jo – que malauradament no crec en Déu- digués que hi estic en contra. De tant absurd faria riure. Puc estar en contra d’aquells que utilitzen el nom de Déu o la figura de Crist amb finalitats totalment contraries a la seva paraula, però – a no ser que fos un satànic, que no és el cas- no podria dir que estic en contra de Déu – ni que estic en contra de Harry Potter-. El segon enunciat no té cap sentit, la lògica es trenca perquè pot no agradar-li l’Estatut però no estar-hi en contra. La diferència és important, penso. Per últim - i això us ho deixo per vosaltres- atenció a l’exemple sublim de retòrica tramposa quan se li pregunta per què està en contra que a l’Estatut es defineixi a Catalunya com a nació i, en canvi, no està en contra que a la Constitució es defineixi a Espanya com a tal. M’he fet un fart de riure.