L’altre dia un periodista parlava de la pluja de bombes sobre el cel de Gaza. Aquest dramatisme poètic, a part de ser molt amanit, és del tot inexacte. La realitat és una altra: el que passa a Gaza no és un fenomen còsmic aliè a la voluntat humana. A Gaza no plouen bombes: cauen bombes; i si cauen bombes és perquè, des del cel, hi ha una ànima amb abúlia moral, programada per tirar-les. Davant l’escàndol no sóc partidari ni de metàfores confuses ni, encara menys, d’engrescaments poètics ridículs i irreals. Davant una força destructiva immoral que ens indigna, només trobo acceptables les interjeccions d’horror, i una altra força de magnitud igual que la contraresti. Les paraules grandiloqüents, les hipèrboles, són mostres de la vanitat mal dissimulada de les vedettes periodístiques i de tots aquells que sempre hi volen dir la seva –abundantíssims-
Quan la mort es presenta de forma tan pornogràfica, la indiferència només la puc interpretar com la manifestació d’una patologia mental, d’una inhumanitat vasta i insondable. La indignació, en canvi, és natural, humana, i un ressort que ens empeny a reaccionar davant l’horror. Però la indignació és una força que l’hem de saber administrar acuradament, canalitzar en el sentit correcte; la indignació no ens ha de fer caure en confusionismes terminològics perillosíssims, ni tampoc – i aquesta és una opinió personalíssima- en debats ideològics estèrils, que no porten a enlloc. Si no volem que en el nostre argumentari de pau, de justícia i d’humanitat, s’hi formin esquerdes per on les rates demagogues puguin penetrar, hem d’ajustar els termes als seus significats precisos. I si no ho podem fer ja sigui per incapacitat o per un excés d’energia, de ràbia, que el silenci –i no la indiferència- s’imposi com a mostra de la nostra indignació i que només en resti un gest de reprovació, un dir no, un ja n’hi ha prou. Una espelma i un silenci tens i sostingut. La realitat és el nen que plora enmig d’un bassal de sang. Aquesta és la realitat repugnant contra la qual ens hem d’imposar. Tot el que no sigui això, tot el que sigui fer bullir l’olla, serà d’una ineficàcia i absurditat equivalent a repartir paraigües als nens de Gaza per tal de protegir-se contra l’horror metàl·lic que els cau al damunt. Alguns decidiran optar per la dialèctica; ara bé: si ho fan, que ho facin bé. I si són incapaços de fer-ho bé, que a mi no m’hi barregin. Aquests dies, des del meu terreny moral i ideològic he sentit i he llegit coses que m’han glaçat els peus. Hi ha algú que parla d’un nou holocaust? Hi ha algú que es posa darrera una pancarta amb el símbol de David al costat d’una creu gammada? Carlos Carnicero escrivia l’altre dia – fent un mal ús de la seva indignació- que el que duien a terme els israelians era una revenja històrica i que l’holocaust era la patent de cors que es concedia a Israel per aniquilar al poble palestí. No creieu que probablement aquesta patent de cors no té res a veure amb l’holocaust sinó que és la mateixa patent de cors que es concedí a EUA per trepitjar il·legalment territori iraquià? L’holocaust ja està perfectament definit, delimitat. L’holocaust fou fi i causa a la vegada. Per això és tan incomprensible. Israel té una causa que l’empeny, o vàries: la por, i, evidentment, anhels expansionistes, territorials. I si Israel volgués venjar-se d’ algú, bombardejaria Berlín i no Gaza. Però el pitjor és el que ve a continuació – transcric literalment- : “els que van ser víctimes s’han convertit en botxins. Israel no té un comportament diferenciat del que va patir”- Aquí s’introdueix una categorització que ja he vist repetides vàries vegades. Quan es parla de víctimes es refereix als jueus, evidentment. És a dir: que els jueus es comporten com es comportaren els de les càmeres de gas. Però qui són els Jueus? El jueu és aquell noi que deserta perquè es nega a ser còmplice de la barbàrie? O aquells que a Londres vaig veure manifestar-se al costat de les banderes palestines per reclamar l’alto al foc, la Pau? O aquell jueu que toca Schubert al piano i que s’emociona amb les novel·les de Dostoievski? Les víctimes són víctimes. No poden ser botxins perquè les víctimes no ressusciten, estan enterrades en fosses comunes o convertides en cendres. El botxí, aquell que tard o d’hora haurà de respondre davant la història és l’estat d’Israel. I quan dic l’estat d’Israel em refereixo als que porten el timó d’aquest estat i als que en són còmplices amb el seu silenci covard o complaent. Si hem de jutjar l’estat d’Israel, el jutgem pel que fa i no pel que creiem que és ni pel que suposem que representa. Són aquests nominalismes genèrics, aquests totalitarismes terminològics, aquestes inexactituds, aquestes associacions conscient o inconscientment perverses, aquestes cosificacions, les que debiliten els nostres arguments i les que donen peu als demagogs i als terroristes d’estat per utilitzar de forma repugnant l’antisemitisme com l’arma més eficaç per justificar els seus crims.
Un últim apunt: qüestionar-se les decisions polítiques passades fora de les conjuntures que les propiciaren, no té cap sentit. Israel és una conseqüència. Existeix i té dret a continuar existint. El mateix dret que té el poble palestí. I que els judicis es facin contemplant les intencions i no només els actes, perquè estarem d’acord que, la majoria de les vegades, els actes es materialitzen o no en funció de les possibilitats. Amb aquesta màxima que es jutgi també a Hamas.
Quan la mort es presenta de forma tan pornogràfica, la indiferència només la puc interpretar com la manifestació d’una patologia mental, d’una inhumanitat vasta i insondable. La indignació, en canvi, és natural, humana, i un ressort que ens empeny a reaccionar davant l’horror. Però la indignació és una força que l’hem de saber administrar acuradament, canalitzar en el sentit correcte; la indignació no ens ha de fer caure en confusionismes terminològics perillosíssims, ni tampoc – i aquesta és una opinió personalíssima- en debats ideològics estèrils, que no porten a enlloc. Si no volem que en el nostre argumentari de pau, de justícia i d’humanitat, s’hi formin esquerdes per on les rates demagogues puguin penetrar, hem d’ajustar els termes als seus significats precisos. I si no ho podem fer ja sigui per incapacitat o per un excés d’energia, de ràbia, que el silenci –i no la indiferència- s’imposi com a mostra de la nostra indignació i que només en resti un gest de reprovació, un dir no, un ja n’hi ha prou. Una espelma i un silenci tens i sostingut. La realitat és el nen que plora enmig d’un bassal de sang. Aquesta és la realitat repugnant contra la qual ens hem d’imposar. Tot el que no sigui això, tot el que sigui fer bullir l’olla, serà d’una ineficàcia i absurditat equivalent a repartir paraigües als nens de Gaza per tal de protegir-se contra l’horror metàl·lic que els cau al damunt. Alguns decidiran optar per la dialèctica; ara bé: si ho fan, que ho facin bé. I si són incapaços de fer-ho bé, que a mi no m’hi barregin. Aquests dies, des del meu terreny moral i ideològic he sentit i he llegit coses que m’han glaçat els peus. Hi ha algú que parla d’un nou holocaust? Hi ha algú que es posa darrera una pancarta amb el símbol de David al costat d’una creu gammada? Carlos Carnicero escrivia l’altre dia – fent un mal ús de la seva indignació- que el que duien a terme els israelians era una revenja històrica i que l’holocaust era la patent de cors que es concedia a Israel per aniquilar al poble palestí. No creieu que probablement aquesta patent de cors no té res a veure amb l’holocaust sinó que és la mateixa patent de cors que es concedí a EUA per trepitjar il·legalment territori iraquià? L’holocaust ja està perfectament definit, delimitat. L’holocaust fou fi i causa a la vegada. Per això és tan incomprensible. Israel té una causa que l’empeny, o vàries: la por, i, evidentment, anhels expansionistes, territorials. I si Israel volgués venjar-se d’ algú, bombardejaria Berlín i no Gaza. Però el pitjor és el que ve a continuació – transcric literalment- : “els que van ser víctimes s’han convertit en botxins. Israel no té un comportament diferenciat del que va patir”- Aquí s’introdueix una categorització que ja he vist repetides vàries vegades. Quan es parla de víctimes es refereix als jueus, evidentment. És a dir: que els jueus es comporten com es comportaren els de les càmeres de gas. Però qui són els Jueus? El jueu és aquell noi que deserta perquè es nega a ser còmplice de la barbàrie? O aquells que a Londres vaig veure manifestar-se al costat de les banderes palestines per reclamar l’alto al foc, la Pau? O aquell jueu que toca Schubert al piano i que s’emociona amb les novel·les de Dostoievski? Les víctimes són víctimes. No poden ser botxins perquè les víctimes no ressusciten, estan enterrades en fosses comunes o convertides en cendres. El botxí, aquell que tard o d’hora haurà de respondre davant la història és l’estat d’Israel. I quan dic l’estat d’Israel em refereixo als que porten el timó d’aquest estat i als que en són còmplices amb el seu silenci covard o complaent. Si hem de jutjar l’estat d’Israel, el jutgem pel que fa i no pel que creiem que és ni pel que suposem que representa. Són aquests nominalismes genèrics, aquests totalitarismes terminològics, aquestes inexactituds, aquestes associacions conscient o inconscientment perverses, aquestes cosificacions, les que debiliten els nostres arguments i les que donen peu als demagogs i als terroristes d’estat per utilitzar de forma repugnant l’antisemitisme com l’arma més eficaç per justificar els seus crims.
Un últim apunt: qüestionar-se les decisions polítiques passades fora de les conjuntures que les propiciaren, no té cap sentit. Israel és una conseqüència. Existeix i té dret a continuar existint. El mateix dret que té el poble palestí. I que els judicis es facin contemplant les intencions i no només els actes, perquè estarem d’acord que, la majoria de les vegades, els actes es materialitzen o no en funció de les possibilitats. Amb aquesta màxima que es jutgi també a Hamas.
7 comentaris:
Bàsicament d'acord, Quim. Els teus arguments són difícils de combatre. Però em sembla que l'essencialisme terminològic estricte que proposes ens duria a la inactivitat política. Perquè si ho apliquem a tot, podem seguir afirmant que Israel (o els EUA) són una democràcia si no accepten els resultats electorals dels països veïns? Si no respecten les resolucions de l'ONU, la Convenció de Ginebra o els Drets Humans més elementals? Segon: jo també he estat sempre partidari de parlar de l'Estat d'Israel enlloc del poble jueu, però em desconcerta sovint veure com jueus d'arreu amb nacionalitats diverses corren sempre per justificar les accions d'aquest estat que els hauria de resultar tan llunyà com a mi; has d'admetre que costa defugir la sinoníma. No deixa de ser curiós també que Israel hagi prohibit el vot a tots els ciutadans musulmans, no? (no he sentit ningú que els denegui a partir d'ara la condició de forta democràcia). En condició de què ho fa, si no del silogisme ètnic jueus contra musulmans? Tot i així, el 30% de ciutadans d'Israel en contra del que ha passat aquests dies ens hauria de fer forts en aquesta voluntat. Tercer: Les víctimes no només són els morts, en aquest país ho sabem prou bé, hi ha supervivents que transmeten aquesta condició com un tret polític i humà congènit als seus descendents. D'altra manera no s'entendria que els Alemanys haguessin pogut heretar la condició de botxins que els fa abstenir-se des de fa 50anys de qualsevol judici sobre Israel a nivell institucional i fins i tot particular; mentre que els jueus haguessin renunciat completament a la seva condició de víctima. No és versemblant. Quart: Compte amb això de jutjar les intencions, em sona una mica a guerra preventiva.. És necessari jutjar les intencions dels actes, però en cap cas les dels no-actes. Per últim: les paraules tenen un valor relatiu. Hem d'anar en compte, però no ens obsessionem. Perquè amb aquest criteri hauríem d'excloure com a víctimes de l'holocaust aquelles que no van ser cremades (dicc.). De vegades, les paraules grandiloqüents es fan servir com a bofetades metafòriques per a fer reaccionar determinades consciències.. és relativament fàcil distingir la demagògia de l'efectisme..
Proposo parlar de temes més divertits i banals d'ara en endavant..
1. EUA i Israel són estats democràtics acceptin o no els resultats electorals dels països veïns o les resolucions de la ONU.
2. amb les sinonimies s'ha d'anar amb molt de compte perquè algú ens podria dir també, que molt musulmans d'arreu del món celebraren l'atemptat de l'11S.
3. Estic d'acord amb tu. Res a dir. És aquest mal ús de les víctimes passades i presents el que em molesta.
4. Quan parlo de jutjar les intencions no parlo ni de guerres preventives ni de formar tribunals contra els que no han fet res. El que vull dir és que a vegades va bé pensar què passaria si aquests que no han fet res -perquè no han pogut-, no tinguéssin només bombes de joguina. Va bé perquè sovint la indignació ens obnubila la vista, ens fa perdre prespectiva.
4. continuo pensant que les metàfores i les paraules grandiloqüents, millor les deixem per cantar a l'amor i a la bellesa. Malauradament aquesta facilitat en distingir la demagogia de l'efectisme no és una característica general per tota la població. Repassa els articles d'en SS i les respostes dels seus llepaculs i ho veuràs.
5. jo també proposo parlar de temes més banals. De fet, no tenia cap intenció de parlar de Gaza.
6. fem un cineforum aquest dissabte? tinc ganes de veure en Bernat
OK. Una qüestió, Israel quan prohibeix participar els partits musulmans a les seves eleccions també es comporta com una democràcia? És cert que en aquest sentit no podem donar gaires lliçons, però tot i amb això la cosa canta, no?
ok. canvi de tema. Visca Obama!! je, je.. és broma! Ok cinefòrum dissabte o si voleu demà.. en parlem! Salut!
tu mateix ho has dit: no podem donar gaires lliçons de democràcia. Tots els que viuen i treballen a Espanya tenen dret a vot? Hi ha democràcies que són imperfectes i per tant millorables. Com la de Israel o com la nostra, o com la de la majoria dels països àrabs.
Obama: esperem que tant de xou i tanta plorera no faci perdre la capacitat de crítica dels americans i dels no americans en el cas que Obama no compleixi les expectatives que ha dipositat.
Concloent i reduint a l'absurd: si en un moment de crisi un país com -per exemple- Alemània prohibís el vot a un col.lectiu religiós com -per exemple- els jueus, què pensaria -per exemple- Pilar Rahola? I si a les eleccions Basques el Lehendakari prohibís la presència de partits constitucionalistes? Amb el tema d'Obama cada cop tinc més clar que no podem confondre el compromís d'una persona amb les espectatives que en un moment molt concret pot generar a escala planetària.. Que estem avorrits?
Un debat vostre en directe ha de ser molt interessant. Qui té l'última paraula?
normalment sempre jo.. no ho puc evitar, com pots comprovar..
Publica un comentari a l'entrada