Bordells

Al meu barri hi ha una quantitat ingent de bordells. Aquesta és una afirmació fàcilment comprovable si hom decideix -fet poc probable- venir a fer un tomb per aquests rodals. Desconec quin és el motiu d’aquesta profusió, d’aquesta alegria empresarial. Si hi són, és perquè el negoci deu ser rentable; això és una obvietat inqüestionable. Ara bé: que el guinardorenc sigui un animal amb una major necessitat d’intercanvi em sembla poc plausible, més aviat m’inclino a pensar que el Guinardó és un barri d’una naturalesa idònia per portar-hi a passejar el gos els diumenges a la tarda, després del cafè i del puro.
Per a un badoc i curiós com jo, aquests locals d’opacitat externa manifesta són un autèntica incitació, una impel·lència –en el cas que el verb impel·lir es pugui substantivar- , però mentiria si us digués que he arribat a sucumbir als seus misteris. La porta ha estat sempre un escull més que suficient per no travessar el límit de la propietat. Les portes... i quines portes! Una fusta treballada, de qualitat palpable només amb la mirada. En una porta d’un d’aquests santuaris l’amo ha penjat –o ha fet penjar- un cartell amb el següent missatge: “prohibido vender música, ni películas, ni ropa, ni nada de nada dentro de este local “. Ah, quina alegria constatar que –malgrat la crisi- la classe empresarial del nostre país conserva un sentit de l’ humor tan sublim.