28 de setembre 2008

Gestió de residus

Ahir va morir Paul Newman. Em va trucar en J. afectat. Aquest matí, mentre feia el cafè i llegia la crònica de la Maruja Torres a El País, he pensat que seria convenient escriure’n alguna cosa a la vaca sorda. Quan hi he entrat, he vist que en J. se m’havia avançat amb un escrit delicat i sublim. En J. sempre és més ràpid i efectiu. Qüestió de caràcters que diria Sócrates. Si en J. i jo haguéssim nascut al far oest, als 34 anys que tenim, jo viuria en una habitació ronyosa sobre el puticlub, dubtant encara sobre el model de pistola que hauria de comprar-me, mentre ell ja tindria uns quants morts a l’esquena, hauria pres rom amb Billy el nen i tocaria meravellosament bé l’harmònica al porxo de la seva granja de no sé quants cavalls. Com que ja havia entrat a la vaca sorda, he pensat en fer una crònica sobre el partit d’ahir. Bé, una crònica no: un comentari.
Ahir vam guanyar el partit amb un penal injust a l’últim minut. Potser sóc un romàntic però a mi no m’agrada guanyar així. Els duels han de ser nets: un parell de pistoles, comptar vint passes i disparar. Net i clar.
Diuen els periodistes esportius que va ser l’últim derbi a Montjuïc. De fet, ahir va ser l’últim derbi. Un derbi és un enfrontament esportiu entre dos equips de la mateixa ciutat, i l’Espanyol ens deixa, se’n va a Cornellà. Per tant l’únic derbi que a partir d’ara hi haurà a Catalunya serà el que enfronti a l’Espanyol, un equip que neix de l’odi, del ressentiment, i el Cornellà, en l’improbable cas que el Cornellà ascendeixi des de la cinquena o sisena categoria a primer divisió.
Quan era adolescent i la mare m’obligava a escombrar el menjador, una de les coses que més m’horroritzaven era recollir amb la pala la resta de pols i les boletes de pèls que s’havien anat acumulant al llarg de la setmana. Per no enfrontar-me a la repugnància que això em provocava, aixecava l’estora i dissimuladament hi feia arribar tota la brutícia que havia aconseguit recollir. És una llei física inapel·lable que la brutícia no desapareix si l’amagues sota l’estora. Amb l’Espanyol, a Barcelona, ha passat un procés similar. S’aconseguí tirar a terra aquella monstruositat arquitectònica que era l’estadi de Sarrià però s’amagà la brutícia a la muntanya de Montjuïc, pobreta. Quan l’ajuntament volgué fer de la muntanya un lloc d’esbarjo i de gaudi pels barcelonins, es trobà amb l’imperiosa necessitat de desfer-se dels residus allà acumulats. La solució va ser ben trista: portar-los a Cornellà. Després ens preguntem per què la gent dels pobles tenen mania als barcelonins. Portar la merda a altres pobles no ajuda gens a normalitzar les relacions entre la capital i la resta de municipis.
Un últim apunt: un grup d’orangutants dels boixos nois començà a tirar bengales enceses sobre els espectadors que hi havia a sota. Les càmeres enfocaven aquest grup de joves i no tan joves. Veure de forma tan evident segons quines mutacions humanes mentre estàs tranquil a casa teva menjant una pizza, és excessiu. Les televisions potser s’ho haurien de replantejar.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Me ofenden tus comentarios sobre el Español. Te crees muy listo verdad? Vaya mierda