06 d’octubre 2008

L'equilibrista



La vida està feta de petits equilibris. Equilibris inconscients, i és bo que sigui així: la consciència d’aquesta naturalesa fràgil, inconsistent, ens portaria a un estat d’agitació permanent, de tensió sostinguda. Però hi ha moments en què això es fa evident. Quan un equilibri es fa evident, trontolla. L’equilibrista es passeja per damunt de la corda sense pensar-s’hi gaire, perquè si hi pensa, cau. Ens precipitem al terra quan decidim pensar en el moviment alternatiu dels peus mentre caminem. Potser allò que en diuen intel·ligència emocional es manifesta en com reaccionem davant d’aquest fet. Segurament m’equivoco, però l’experiència sembla indicar-me que probablement en moments així el millor és mantenir la calma, deixar que la paciència actuï. L’equilibrista s’atura per un moment, mira les llums del circ, respira a fons, i continua lliscant damunt la corda. Perquè quan això passa, sovint reaccionem amb por o amb angoixa; i la por i l’angoixa ens aboquen a l’abisme. I aquell equilibri que trontollava perquè es feu conscient, s’acaba trencant indefectiblement. L’home és un ser emocional, voluptuós i impacient. I és per això que sovint ens costa tant asseure’ns a aquell banc de la plaça solitària de la ciutat enfosquida, i esperar...
Aquell relació no era una mentida. Havien sortit de la caverna i la realitat es mostrava radiant, amb tots els seus matisos. Havien conegut les ombres per separat, per això sabien que allò era real. Passaren els anys rient plegats però un bon dia, de sobte, ella sent una desafecció punxant, aguda, que li oprimeix el pit; i la boira s’instal·la entre els dos. La corda de sota els seus peus es fa visible, i trontolla. És sentiment, emoció, i la raó continua dormint en un son profund i interminable. Potser aquella noia es deixa arrossegar per la por i l’angoixa, i la corda es trenca. Potser decideix sortir de casa i asseure’s a un banc que ha vist a una plaça solitària d’una ciutat enfosquida i esperar; i si és així, amb el temps, llarg o curt, descobreix que aquella boira densa, immòbil, no era una boira sinó que aquell matí s’havia despertat amb els ulls entelats.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Buenas tardes;

Hace un par de días un dejé un mensaje en el que expresaba mi opinión sobre vuestro blog. Me contestaron dos de las personas que escriben en la vaca sorda. Hoy he entrado de nuevo con la intención de agradecer vuestras respuestas y veo que habéis borrado mi cmentario y los vuestros.

No entiendo por qué.

La primera cosa que debe saber un blogger es saber respetar las opiniones de los demás, sobre todo cuando son dichas con educación y respeto.
Lo segundo que debe hacer es agradecer a cada lector el hecho de entrar en su blog para leerle y dejar una opinión.

Anònim ha dit...

hola, soy Quim, uno de los contribuidores del blog. Le agradecemos su interés. Hace un par de días, quise colgar un video en el artículo del equilibrista. Como soy un analfabeto integral en esto de la informática, se borró la antigua entrada y opté por volver a colgarla. No pude o no supe recuperar los comentarios. Mea culpa. Le repito lo mismo que le contesté: escribimos en catalán pero el blog está abierto a todas las lenguas del planeta. Agradecemos sinceramente su interés y esperamos que continue entrando y expresando libremente sus ideas.

Efrem ha dit...

Oh! M'ha agradat molt aquest escrit.

Potser és important anar-se creant un fonament epistemològic on agafar-se en els moments en què la sort de l'equilibrista que tots som s'acava. Un fonament epistemològic que hauria d'anar acompanyat d'alguna mena d'exercici de preparació per la tragèdia, per superar-la, en fí, deu ser per l'època d'exàmens que ultimament tinc una cosmovisió molt tràgica i recorro a l'estoïcisme.

La meva història no és ni de bon tros tan enriquidora com aquest escrit! Això sí, era un xic més pessimista i pretenia ser un relat-història-crònica d'una tragèdia universal.

Salutacions!

Efrem ha dit...

L'escena del vídeo és genial!