La increïble i trista història del jardiner (escrita en primera persona)

No he tingut gaire sort amb les dones. Mai m’he casat, i no ha estat per falta de ganes. Arribarem a la Zona Franca quan encara el barri no era barri, només barraques, camins polsegosos i gats famolencs. El meu pare morí jove i ens deixà a la mare i a mi una petita pensió gràcies a la qual poguérem viure sota un cobert digne, en un primer pis petit però assolellat. La mare la recordo sempre vella i malalta. Jo era un noi escanyolit que tan sols tenia una passió: els manuals de botànica. Amb 15 anys ja m’havia après de memòria tots els arbres i arbustos autòctons. Pels matins anava a veure els jardiners com treballaven i m’imaginava què faria aquí i allà si em donessin unes quantes llavors, un rasclet, una pala i una regadora. Els geranis del balcó del pis eren els més ben treballats. En poc temps començà a circular pel barri les meves aptituds. Les dones em trucaven per arreglar les quatre plantes que donaven una mica de dignitat als seus pisos microscòpìcs i de pas m’ensenyaren el que s’havia de fer per estimar. I és així com un bon dia aconseguí d’entrar a formar part de la brigada de jardiners de l’ajuntament de Barcelona.

En els primers temps la feina era poc gratificant: traginava sacs d’adob amunt i avall, recollia la gespa tallada i feia de camàlic transportant les bosses dels companys amb els entrepans de xoriço i la bota de vi. Quan la mare morí, em vaig quedar amb el pis on vaig créixer, amb tots els records que són els aliments de la memòria. Era un d’aquells pisos de renta antiga. Com que vaig amagar la defunció de la mare, el propietari em mantingué el lloguer, però arribà un dia en què decidí vendre el pis a una immobiliària que investigà i descobrí l’engany. El meu pis passà a formar part de la llista dels que ells anomenaven pisos amb bitxo. Per expulsar el bitxo i poder vendre el pis m’apujaren el lloguer fins a una xifra impossible d’assumir i em vaig veure obligat a marxar. Allò em trastocà.

L’odi i la venjança van sempre de bracet. I la venjança és un moviment indefugible, obsessiu, irracional, i sempre va en la direcció equivocada; l’objecte t’encega, creix indefectiblement fins a ocupar completament tot el teu espai vital, no hi a res més que no sigui aquell objecte putrefacte que vols eliminar per poder continuar respirant. I és així com, aprofitant que al carrer del pis s’hi estaven fent obres de millora i s’hi havien de plantar arbres, vaig decidir fer un canvi atroç: en comptes del pollancre de fulles subtils i delicades que havia de créixer just davant del pis de la mare, hi vaig plantar un eucaliptus. Un eucaliptus! Cada matí contemplava com aquella cosa creixia i creixia, i el seu tronc s’esfilagarsava talment com si tingués la lepra, i les seves fulles - amb aquella forma estúpida de llengua de gat ofegat- i tot el seu brancam monstruós, ocupaven l’espai visual de davant les finestres del pis que m’havien robat. I passà el que havia de passar: els llogaters marxaren corrents i la immobiliària se l’intentà treure de sobre, però fou impossible: qui compra un pis amb un eucliptus davant? Es preferible viure sota un pont que veure dia si dia també aquell dipòsit altiu de menjar per koales. Ah! Quin plaer més dolç! Trucava a la immobiliària fent-me passar per persones diferents i mostrant-me sempre interessat en comprar-lo. El venedor me l’ensenyava, em feia la gara-gara, i jo deixava que la seva il·lusió de venta tancada anés augmentant fins que m’acostava a la finestra, obria les cortines de bat a bat i reia estentòriament mentre el venedor amagava el cap rera la seva cartera de pell marró.
Però aleshores ocorregué un fet, una posibilitat que incomprensiblement no havia contemplat: l’eucaliptus no es conformà i continuà creixent i creixent fins arribar al segon pis. En el segon pis hi vivien uns vellets encantadors que em regalaven torrons i neules quan era petit, que tenien cura de mi quan la mare allitava malalta i que sempre estaven disposats a repartir el tros de pa quan a casa les passàvem magres. Els anava a veure sovint d’ençà que havia marxat, però aquell dia els vaig trobar deprimits, a les fosques, amb les persianes baixades. Aquell pis, que era la seva esperança, que pensaven vendre per tornar finalment al poble de Granada d’on venien i comprar-se una petita casa amb un tros de terra per plantar-hi quatre patates, ara ja no valia res. Clamaven al cel contra la ment perversa que els plantà allò davant de casa. Trucaren a l’ajuntament implorant clemència, que tallessin l’arbre. Però la resposta fou sempre una negativa rotunda: era un ser viu que tenia dret a existir, per molt horrorós que fos, com els coloms, els ossos formiguers o els liberals panxuts i engominats.

Veient la seva desesperació i amb un sentiment de culpabilitat que no em deixava viure, vaig decidir actuar pel meu compte. Una nit, amb un atac de frenesí, vaig tallar l’arbre. Però fou tanta la meva irracionalitat, la meva ràbia a la hora de serrar, que el tronc caigué sobre quatre cotxes aixafant-los completament.

I així em trobo ara: les assegurances m’han denunciat i em reclamen l’import de reparació dels cotxes, import que, evidentment, no puc assumir; i si l’amenaça de presó no fos suficient, l’ajuntament m’ha obert un expedient i m’ha expulsat temporalment de la feina. I és que la venjança sempre s’acaba girant contra un mateix...
PD: per tots aquells que tinguin la temptació de preguntar-me si la història és verídica, només els diré el que en Jordi em respongué un dia a la mateixa pregunta: la vaca no menteix, només exagera una mica.