24 de setembre 2008

Dedicatòries: història d'un plagi

La imperiosa necessitat de deixar escrit alguna cosa coherent, agradable, i d’ortografia i sintaxi inapel·lables, sempre m’ha produït una fredor de mans desagradabilíssima. Com que no sóc ni escriptor ni periodista, aquesta necessitat es produeix sempre a les festes d’aniversari. Escriure quatre ratlles en alguna d’aquestes postals que acompanyen els regals s’ha convertit en una autèntica obsessió. Fins que no passo aquest mal tràngol no estic tranquil, no em relaxo. I com que tota aquesta litúrgia es desenvolupa al final de l’àpat, us puc assegurar que mai, mai, he pogut gaudir d’un convit d’aquesta naturalesa. Què dir, quin estil emprar, quina extensió, etc. Qüestions absolutament essencials que ocupen la meva ment mentre la gent es passa els bolígrafs i escriu magnífiques dedicatòries a raig, d’una tirada, amb un posat d’absoluta seguretat i amb una facilitat envejable. Quan aquests episodis es produïen en festes en què l’homenatjada era una noia per qui tenia un cert interès, la por i l’angoixa de saber-se inútil i incapaç de conjugar quatre frases amb el més mínim sentit s’accentuaven. No entenc com cap editorial, o cap centre sanitari, no s’ha preocupat mai per fer un recull de felicitacions i dedicatòries vàries: estic convençut que tindria un èxit notable i que seria de gran utilitat, sobretot per persones que patim aquesta dificultat. Dic això no per justificar el que us explicaré més avall, però potser així em podreu entendre.
Fa unes setmanes es decidí fer un regal a una companya de feina que s’havia de casar. Les amigues li havien comprat una d’aquestes postals immenses on hi sortia una vaca psicoanalista que deia no sé quines veritats sobre el matrimoni. Em digueren que la postal era al despatx del director per tal que tot el claustre hi pogués anar a escriure una dedicatòria. Us asseguro que devia ser ben trist veure’m allà dins, suant i palpitant. Després d’uns minuts de pensar inútilment, en vaig veure una al marge dret que em va cridar l’atenció. La més perfecta de les dedicatòries que mai he vist escrites: Clara, concisa, gens cursi ni tòpica, perfectament elaborada en definitiva. Coneixia la firma del dedicant: un professor instruït de lletres, d’idees clares. Aprofitant l’avinentesa que estava sol i que la seva firma quedava una mica esbiaxada en relació amb la dedicatòria, vaig fer el que no té nom: escriure-hi la meva firma just a sota. I no només això: per si no quedava clar qui era el propietari de la dedicatòria, vaig dibuixar-hi una petita fletxa que comunicava, sense cap mena de dubte, la meva firma amb la dedicatòria en qüestió. No hi ha res més trist que plagiar, ho reconec. La debilitat humana deu ser una cosa similar a aquesta. Que la por al ridícul pot ser molt més perillosa que l’afany de notorietat, no en tinc cap dubte.