30 de març 2009

Et manca espiritualitat!

Si em pregunteu quina és la meva opinió sobre la pel·lícula aquesta dels indis que ballen i que es banyen entre excrements, tan sols us puc dir que vaig arribar al final sense adormir-me i que vaig aguantar estoicament la coreografia final. Algú m’ha comentat que el meu problema és que em manca espiritualitat i que és aquesta mancança la que m’ha impedit gaudir del film. No entraré a discutir si l’absència d’espiritualitat és o no un problema però sí que he d’admetre que la meva quota d’espiritualitat és escassa. No sabria dir-vos si aquesta és la causa del meu desgrat, més aviat m’inclino a pensar que aquest es deu a què pateixo d’una manifesta hipersensibilitat per tot allò que és contrari a la higiene. Si els contenidors curulls de merda i d’olors sospitoses ja m’alteren els sentits, probablement no hauria d’haver entrat al cinema. En qualsevol cas, és cert que de espiritualitat poca, que es limita a veure passar els núvols ajagut vora l’ermita de Capsec. És una espiritualitat que no s’explica, que hi manca verb vull dir. Més aviat un paganisme sensitiu, no filosòfic, molt allunyat d’aquest clima cultural espiritualitzant que es viu a Occident, de barra d’encens que és fum i no res, de meditacions col·lectives, de pràctiques mèdiques hilarants, de terminologies inextricables, d’energies que pugen i baixen, d’hàbits alimentaris més propis dels remugants que dels sapiens, d’aquesta espiritualitat que s’explica i que es proclama i que em deixa ben astorat. Em sento estrany i perplex enmig d’aquesta negació de qualsevol materialisme, enmig d’aquests vaporosos misticismes. Penso que aquestes actituds petulants enfront la ciència i la raó no només són contraries a aquestes sinó també al vertader pensament religiós, a la teologia i a l’escolàstica. Amics, sóc fill de la il·lustració –aquella petita llum enmig de la foscor-, de Rousseau, Diderot, Montesquieu i Newton; sóc fill de les carreteres amb les línies marcades, de la geometria, dels antibiòtics i dels antidepressius , i sobretot, sóc fill de les contradiccions lligades al pensament, dels dubtes que em fan estar en permanent tensió intel·lectual. El pensar no em donarà mai la felicitat, en sóc conscient, però com a mínim em diverteix més que si fos una insípida fulla d’enciam. S’abaixa el teló, la gent aplaudeix enfervorida, camino cap a casa, obro els llums i em faig una dutxa d’aigua calenta amb sabó abundant, i un gin tònic i un vers de Leopardi, i un brindis a algun dels vostres Déus per deixar-me néixer a la vella Europa, la meva estimada Europa.

11 comentaris:

Anònim ha dit...

Algú t'ho ha preguntat? Je,je
Quim, de vegades el pensar, quan no pots controlar el què penses, no és massa divertit. Suposo que tothom s'agafa a tot el que pot per ser una mica més feliç.

Jordi Marron ha dit...

No sé si calia anar tan enllà, Quim.. De fet no entenc gaire la perspectiva. Primer perquè ets indefugiblement un ésser espiritual, segon perquè si alguna cosa em va agradar de la pel.lícula és l'absència total de tota mística moderna (anècdota infantil+moraleja=conte)i tercer perquè estic convençut que aquesta pel.lícula hagués encantat als il.lustrats, especialment a Rousseau.. P.S. a la literatura tampoc suportes la brutícia o és només una cosa visual..? t'ho dic perquè et deus haver perdut pel cap baix unes quantes desenes d'obres mestres amb aquest handicab?

Quim ha dit...

la pel·lícula: narració fàcil, previsible. Algunes fotografies remarcables. Res més. De totes maneres no parlava de la pel·lícula sinó d'aquest talibanisme orientalitzant. No he anat a la Índia a trobar-me amb mi mateix ni hi aniré mai, i sembla que hagi de demanar perdó per això. La meva espiritualitat no nega els fets, conviu perfectament amb la raó i no es barregen.

Jordi Marron ha dit...

Penso que hi has ficat massa ingredients a la coctelera i ara experimentes una lleu ressaca.. és una peli, de producció anglesa, això és tot.. la il.lustració, els gin-tònics i l'aigua calenta ens permeten seguir fabulant, no hi veig la dualitat.. bé, no discutirem per això, i si no vols anar a la Índia no hi vagis, sempre podràs remullar els peus a la Provença mentre assaboreixes formatge..

Criteri ha dit...

Francament, no recordo cap moment d'espiritualitat, en tot cas sentimentalisme de serial televisiu, previsible i inversemblant -torturen un xaval perquè sap les respostes d'un concurs-. Ja sabem el valor artístic, en general, dels Oscars.
Em sembla que l'Arcadio també va de fill de les Llums, no? Vull dir que no és garantia de res.

Quim ha dit...

Criteri, que quedi clar que en cap moment he dit que la pel·lícula fos espiritual. Repeteixo que no parlava de la pel·lícula. Efectivament anar de fill de les llums no és sinònim de res però abans me n'anava a sopar amb l'Arcadi Espada que amb un sonat d'aquests que mengen arrels i que veuen energies de colors sobre els caps de la gent.

Quim ha dit...

article d'avui d'Arturo San Agustín a elperiódico:
"...Hi ha molts llestos, molts penques que viuen de les coses sagrades, filosòfiques o espirituals de l'Índia, producte o mercaderia que el màrqueting occidental ven ara a tones. L'explicació és que aquí, necessitant creure més que mai en alguna cosa, hem deixat de creure en gairebé tot i així ens va. Les coses exòtiques, que solen ser les que desconeixem, sempre tenen molt de predicament entre els més crèduls, que solen ser proclius a l'encens i al santó, sobretot si llueix llarga barba..."

Anònim ha dit...

amb aquests prejudicis també t'estaràs perdent entre moltes altres coses el sexe tàntric. no conec ningú que el practiqui i no hi estigui entusiasmat. però clar, suposo que deu ser cosa de parelles petulants! bé, cadascú és ben lliure de negar-se viure el que vulgui.
això sí: compte! perquè sota la disfressa d'arguments racionalistes, s'hi entreveuen instints inquisitorials.

Jordi Marron ha dit...

quin debat.. òscars, tercer món, la il.lustració, arcadi espada, sexe tàntric.. o és la primavera o és que plou i us avorriu. En tot cas, als anònims us recomano quedar un dia amb en Quim, ho entendreu tot de seguida..

Anònim ha dit...

Slumdog Milionaire em va semblar un joc narratiu a partir d'una anècdota brillant. Un joc lícit i molt ben construït, per altra banda. Sense pretensions espirituals ni postures falsament trascendents. Tampoc pretén ser un retrat fidel a la societat i les misèries de la India, per això ja tenim els documentals. Aquí el país només és l'escenari de l'anècdota. La pel·lícula no passarà a la llista dels meus imprescindibles però em va fer passar dues hores molt agradables, cosa que últimament em costa de trobar.

Quim ha dit...

no tinc per costum contestar els anònims però avui vull agrair a l'anònim de sobre en Jordi l'advertència que em fa: prometo a partir d'ara intentar dissimular els meus instints inquisitorials.