La mort i la primavera

Entro al poble i sento un udol esgarrifós que fa posar la pell de gallina. Voldria fugir però un instint morbós m’acosta al lloc d’ on surten els gemecs. Hi ha una gàbia i un ser amb forma humana però que ja no és humà perquè ha perdut la consciència de ser-ho. Pregunto a uns homes sense rostre què hi fa aquell home allà tancat i se’m queden mirant i no diuen res i com que no tenen rostre, no tenen expressió i no puc deduir el motiu del seu silenci. En realitat és un presoner sense causa. O més aviat el fet de ser presoner és la causa mateixa. Aquest símbol és una declaració d’intencions. Ara sóc jo el presoner, sol, atrapat en un poble sense coordenades ni referents. Camino erràtic pels carrers pedregosos buscant alguna explicació a tot plegat però tan sols veig persones que són pur instint, d’un primitivisme cavernícola repugnant. El clima és asfixiant, pesat, i la respiració se’m fa dificultosa. Em sento enmig d’un univers oníric on s’hi barreja un surrealisme i una absurditat engavanyadors. Intento córrer desesperadament per fugir cap al bosc, i el so sec del martell del ferrer semblen campanades que toquen a mort. Hi ha un bosc allà fora, una primavera que sembla que m’acull. Em recolzo al tronc d’un arbre exhaust, panteixant. Amb el palmell de la mà noto que el tronc està esberlat. Miro dins del tronc i hi veig un noi amb ciment a la boca, els ulls esbatanats, un rostre de terror i un fotimer de cucs que surten per tots els orificis possibles. Crido i caic a terra. Què vol dir tot això? Què significa aquesta novel·la estranya? Les sensacions són totalment contradictòries, vull dir que no sé si es gaudeix o si es pateix, o les dues coses a la vegada. No tinc dubtes, però, que em trobo davant d’una obra colossal, d’una escriptora superlativa. Una obra mestra que Rodoreda va deixar inacabada, potser perquè realment no hi ha un final possible. Amb un estil personalíssim, sense pauses, com una ventada huracanada que t’atrapa i que ja no et deixa. La mort i la primavera és una novel·la que perviu, obsessiva, que retorna, plena de simbolisme . Tinc la sensació que mai he sortit realment del poble i del riu i del bosc i d’aquests udols interminables.