La risa. Ensayo sobre la significación de lo cómico

Per escriure els tres articles anteriors m'he inspirat en la lectura de l'obra de Henri Bergson. Us deixo unes quantes reflexions de l'autor. Que el riure us acompanyi sempre...

"Las actitudes, gestos y movimientos del cuerpo humano causan risa en la exacta medida en que dicho cuerpo nos hace pensar en algo simplemente mecánico"

"Sólo puede comenzar la comedia allí donde deja de conmovernos la persona del otro. Y comienza con lo que podríamos llamar la rigidez contra la vida social. Es cómico el personaje que sigue automáticamente su camino, sin cuidarse de establecer contacto con los demás"

"En un defecto e incluso en una cualidad, lo cómico está en aquello en que el personaje se entrega sin saberlo, en el gesto involuntario, en la palabra inconsciente. Y cuanto más profunda sea la distracción, más elevada es la comedia."

"Por más consciente que pueda ser de lo que dice y de lo que hace, si resulta cómico es porque hay un aspecto de su persona que él ignora, un lado por el que se escapa a sí mismo."

"...el defecto esencialmente risible es la vanidad."

El riure segons Bergson. Exemple tercer (i últim)

Camino sense direcció pels carrers d'Horta i, de sobte, la consciència de ser es desperta. És una situació extraordinària. Talment com si la meva consciència s'hagués avançat dues passés més enllà i observés atònita aquella forma de moviments ridículs que sóc jo. Per uns moments m'he vist interpretant el paper protagonista d'una comèdia de l'absurd. I com que el meu narcisisme és escàs, el fet d'estar al bell mig de l'escenari fent el pallús m'ha provocat un augment de la sudoració i de la temperatura corporal realment desagradable. Una reacció orgànica que apareix en contraposició a la que hauria d'haver estat la més natural: el riure. I no ric perquè – a no ser que es pateixi algun tipus de patologia mental- ningú se'n riu de si mateix. En qualsevol cas, encara que el riure no es manifesti i es manifesti en canvi l'enrojolament de la carn, la meva consciència considera que aquell bony humanoide que camina pel carrer és un objecte còmic. No sé si m'explico gaire, però jo continuo. Què observa exactament la meva consciència? Veu una forma humana desmanegada, de moviments erràtics en ziga-zaga, amb el nas arran de terra, i amb els llavis en moviment. Atenció: veu un ser preocupat per alguna qüestió fonamental de resolució complicada. Una qüestió que podria ser perfectament el dubte metafísic de si és millor agafar el bus o el metro per tornar a casa. El pobre desgraciat quedarà paralitzat una bona estona davant les dues alternatives que se li presenten, i després tornarà a peu. Segur que en coneixeu a més d'un d'aquests. En qualsevol cas, la meva consciència veu un Quim despistat, individualitzat, sense aquella màscara que es posa quan es troba en societat i que li proporciona una falsa rigidesa. Un Quim situat fora -en un altre pla- de la realitat material que l'envolta. Un Quim que es mou de forma mecànica i -molt important- involuntària, això és: ignorant-se a si mateix. Si en els dos primers exemples el que feia riure dels protagonistes eren uns gestos particularíssims, en el cas que ens ocupa el que fa riure és el seu caràcter. No és només una manera de caminar o d'espolsar el sucre d'una ensaïmada. No hi ha un gest concret, és quelcom més global. La meva consciència és conscient -valgui la redundància- que allò que camina sense direcció pels carrers d'Horta és un caràcter. I aquest caràcter té quelcom de còmic. I té quelcom de còmic perquè és ridícul i ell no sap que ho és. Si la consciència no estigués fora, dues passes més enllà, si ell deixés d'estar despistat en relació al seu caràcter, deixaria de ser un caràcter còmic perquè intentaria corregir-lo posant-se ràpidament aquella màscara que feia quatre minuts se li havia caigut.

Dinamarca

Dubta si és foc l'estel,

dubta si el Sol es mou

dubta si el ver menteix;

mes no dubtis mai de l'amor que em mou

Hamlet, príncep de Dinamarca

Aldrin

Si una cosa bona tenen els americans és aquest sentit de la justícia tan cinematogràfic i efectiu alhora. Buzz Aldrin. Avi de 80 anys. Fa 40 anys, tot confiant en la ciència i la tècnica del seu temps, arriscà la vida per posar els peus a la lluna. El gran astronauta, davant l'insult i les calumnies d'un microbi, decideix retre homenatge al gran Ford, a John Wayne i a Toro Sentado a la vegada. Els europeus estem massa debilitats per la cultura i la nouvelle cuisine per saber reaccionar convenientment davant de l'imbècil recalcitrant. Que si la violència no porta enlloc, que si els hem de convèncer amb arguments científics, que si millor li fem un psicoanàlisi, que si bla, bla ,bla. Acceptem-ho: quan un cretí s'interposa en el nostre camí només hi ha dues opcions plausibles: o fem com si sentíssim ploure o demanem als amics americans que ens vinguin a treure les castanyes del foc. Intentar convèncer a un eunuc mental és la pitjor inversió que podem fer, creieu-me. O és que preteneu empassar-vos totes aquelles investigacions que el pobre desgraciat ha anat recopilant pacientment? investigacions que demostren de forma irrefutable que els marcians són entre nosaltres, que hi ha societats de jueus que volen dominar el món, que hi ha bruixes que surten per les nits i monten orgies sota la llum de la lluna, que l'atemptat de l'11M és obra de ETA, etc.
Ai, estimat Aldrin: gràcies, gràcies, i milers de gràcies. Ah, i que el pròxim a tombar sigui un creacionista, un astròleg o un caçador de fantasmes.

El riure segons Bergson. Exemple segon

Ens trobem davant d’un professor de català. Veient-lo no podem negar la singularitat del seu aspecte físic. Amb això no vull dir que hi hagi en ell quelcom de desagradable, simplement dic que posseeix una d'aquelles cares que difícilment s'obliden. Hi ha cares d'un patronatge més estàndard i altres d'un patronatge més exclusiu. La seva pertany a aquest segon grup. Tot i que el seu mapa facial es caracteritza normalment per un rictus que denota seriositat i educació, sovint es produeixen moviments lligats a una certa sornegueria. La textura de la seva veu és la més adequada per cantar sarsueles, gènere musical que adora amb la mateixa intensitat que a Bernat Metge. Pot presumir de tenir una veu de tonalitat tan greu que quan es manifesta -que és gairebé sempre- acaba ocupant completament l'espai sonor que compartia amb altres veus més modestes. Però el més destacable del nostre heroi són probablement les seves mans... i quines mans! I ja que hem arribat fins aquí, centrem-nos ara en aquestes mans majestàtiques que són precisament les que fan possible una gestualitat personalíssima d’alta comicitat. Hi ha gestos tan íntimament lligats a les persones que si per un procés psicològic irreversible desapareguessin d’un dia per l’altre dels seus portadors, aquests esdevindrien persones totalment diferents, estranyes. Proveu de fer l’exercici d’inserir aquests gestos particulars en el cos d’altres individus. Que riureu és evident, però sobretot això us provocarà un ineluctable astorament. Tots tenim els nostres propis autòmats que són personals i intransferibles. Podem trasplantar fetges, cors , ronyons i petúnies, però el nostre autòmat és i serà sempre aquell que es lleva i s'ajeu amb nosaltres cada dia, tant si ens agrada com si no. L’autòmat del nostre heroi apareix cada matí a l'hora d’esmorzar. És un autòmat nascut pel teatre, fantàstic. La seva posada en escena és sempre la mateixa: amb una manassa agafa l’ensaïmada i amb l’altra n’espolsa el sucre sobrant. Així: plas, plas, plas, com si toqués la pandereta, generant un núvol ensucrat. A l’acció del titella, afegiu-hi una expressió del rostre impertèrrita, de còmic anglès, amb la mirada perduda i amb aquell posat tan circumspecte, i alehop! ja tindrem l’escena còmica perfecta. Si ens hi fixem bé podrem observar com la pandereta és tocada amb la mateixa facilitat en què es fan les coses sabudes, de forma maquinal, automàtica, i fins i tot m’atreviria a dir que inconscient. L'autòmat solet és capaç d'atraure l’atenció del públic circumdant amb una litúrgia magnifica que es repeteix indefectiblement dia sí dia també. Silencis continguts. Riures interiors. És una acció d’una comicitat fora de tot dubte. Fixeu-vos com es repeteixen les mateixes variables que en el cas anterior: inconsciència i maquinalitat. Una cosa inserida en el subjecte, que el fa moure de forma repetitiva i que per tant el singularitza, el fa imitable. Fins ara m'he centrat en la comicitat dels gestos. Em sembla que és de justícia que pel tercer exemple, que fa referència a la comicitat del caràcter, dispari sobre mi mateix...

Nixon

Acabo de veure Nixon vs Frost, un film polític prou interessant com per inspirar més d'una conversa i algun pensament més o menys profund sobre el poder, la corrupció i els mitjans. Però la primera reflexió que m'ha sobrevingut ha estat de caire més banal. Cap al final, Nixon surt derrotat de l'entrevista on ha hagut de reconèixer les irregularitats delictives del seu mandat i abatut com Napoleó tornant de Waterloo es dirigeix cap a una senyora que té als braços un gos salsitxa, i mentre l'acarona, sembla apiadar-se d'ell mateix i de la seva condició de cadàver incomprès. Són aquesta mena de metàfores ridícules les que posen en evidència sempre les grans veritats; com el Nietzsche que en el deliri dels seus darrers dies diu la llegenda que s'apiadà d'un cavall esclavitzat damunt el qual vessà les seves darreres llàgrimes. Però no ha estat ni tan sols aquesta, la primera reflexió a què feia referència. Ja no es veuen gossos salsitxa pel carrer com abans, he pensat. Amb les seves rebequetes de ganxet perquè no se'ns refredessin i el seu pas decidit i caricaturesc. Tant que ens repeteixen els incombustibles de la tauromàquia del perill imminent d'extinció del toro de lídia i ens hem quedat sense gossos salsitxa sense ni tan sols adonar-nos. Oh, anys 70, on heu anat a parar? Tempus fugit!

El riure segons Bergson. Exemple primer

En Jordi m’envia una fotografia per correu electrònic: en un poble de la costa del Maresme, just davant d’on ell treballa, un conglomerat de persones amb una estètica manifestament estiuenca aplaudeix enfervorida el pas dels ciclistes que vénen de França. En un segon pla apareix la seva figura, amb una rialla sorneguera, contemplant l’escena principal. Un text acompanya a la fotografia: només faltava Pepe Isbert. Amb aquest text en Jordi ja intueix que l’escena és potencialment còmica. Dic potencialment perquè, com tothom ja sap, l’objecte còmic depèn dels ulls del subjecte que mira. Suposarem que, a priori, tots els que entren en aquesta pàgina no tenen problemes de vista. Estareu d’acord amb mi que una concurrència, sobretot si és en ple més de Juliol - mes en què la gent es despista una mica més del normal a la hora de vestir-se - ja de per si té quelcom d’absurd i ridícul, irrisori en qualsevol cas. De totes maneres el que pretenc no és enfocar la mirada a la gentada sinó al meu amic, i més concretament al seu posat inequívoc: aquell tirar el cos cap endavant, talment com si hi hagués una corda invisible lligada a la seva cintura que l’estirés, i aquells braços caiguts cap enrere. Un equilibri d’aparença feble, trencadís. Ric –com a reacció a allò que em sembla còmic- si amb un exercici d’imaginació, elimino els colors de la fotografia, doto als personatges d’un moviment accelerat i faig que en Jordi, amb el seu posat de titella, es mogui. El seu moviment s’ajustarà a la seva silueta estàtica. La mateixa trencadissa, la mateixa inverticalitat, però ara en moviment. Serà un bellugar molt propi, un caminar ja vist per mi anteriorment, que es repeteix, mecànic i, per tant, imitable. I és quan es mou que en Jordi deixa de ser en Jordi per convertir-se en un autòmat de mirada irònica que es troba inserit en un ser viu i que es passeja indolent per l'escenari. Això genera un contrast evident d’alta comicitat amb l’absurd que l’envolta. Si en Jordi fos conscient del seu caminar repetitiu, aquest ja no es repetiria, deixaria de ser imitable. Si deixés d’estar distret en relació amb el seu caminar, es perdria la comicitat de l’escena perquè, tal com diu Bergson, la llei fonamental de la vida és no repetir-se mai. La vida no fa riure. En Jordi no fa riure. Riem de l’autòmat que hi ha dins el seu cos. Charles Chaplin, Buster Keaton fan riure en la mesura que ens sembla que hi ha quelcom mecànic inserit en allò que respira, que viu. Quedeu-vos amb això: automatisme, repetició i previsió, i , per tant, possible imitació. Comicitat. Henri Bergson ens fa de guia. Continuarem...