21 de juliol 2009

El riure segons Bergson. Exemple segon

Ens trobem davant d’un professor de català. Veient-lo no podem negar la singularitat del seu aspecte físic. Amb això no vull dir que hi hagi en ell quelcom de desagradable, simplement dic que posseeix una d'aquelles cares que difícilment s'obliden. Hi ha cares d'un patronatge més estàndard i altres d'un patronatge més exclusiu. La seva pertany a aquest segon grup. Tot i que el seu mapa facial es caracteritza normalment per un rictus que denota seriositat i educació, sovint es produeixen moviments lligats a una certa sornegueria. La textura de la seva veu és la més adequada per cantar sarsueles, gènere musical que adora amb la mateixa intensitat que a Bernat Metge. Pot presumir de tenir una veu de tonalitat tan greu que quan es manifesta -que és gairebé sempre- acaba ocupant completament l'espai sonor que compartia amb altres veus més modestes. Però el més destacable del nostre heroi són probablement les seves mans... i quines mans! I ja que hem arribat fins aquí, centrem-nos ara en aquestes mans majestàtiques que són precisament les que fan possible una gestualitat personalíssima d’alta comicitat. Hi ha gestos tan íntimament lligats a les persones que si per un procés psicològic irreversible desapareguessin d’un dia per l’altre dels seus portadors, aquests esdevindrien persones totalment diferents, estranyes. Proveu de fer l’exercici d’inserir aquests gestos particulars en el cos d’altres individus. Que riureu és evident, però sobretot això us provocarà un ineluctable astorament. Tots tenim els nostres propis autòmats que són personals i intransferibles. Podem trasplantar fetges, cors , ronyons i petúnies, però el nostre autòmat és i serà sempre aquell que es lleva i s'ajeu amb nosaltres cada dia, tant si ens agrada com si no. L’autòmat del nostre heroi apareix cada matí a l'hora d’esmorzar. És un autòmat nascut pel teatre, fantàstic. La seva posada en escena és sempre la mateixa: amb una manassa agafa l’ensaïmada i amb l’altra n’espolsa el sucre sobrant. Així: plas, plas, plas, com si toqués la pandereta, generant un núvol ensucrat. A l’acció del titella, afegiu-hi una expressió del rostre impertèrrita, de còmic anglès, amb la mirada perduda i amb aquell posat tan circumspecte, i alehop! ja tindrem l’escena còmica perfecta. Si ens hi fixem bé podrem observar com la pandereta és tocada amb la mateixa facilitat en què es fan les coses sabudes, de forma maquinal, automàtica, i fins i tot m’atreviria a dir que inconscient. L'autòmat solet és capaç d'atraure l’atenció del públic circumdant amb una litúrgia magnifica que es repeteix indefectiblement dia sí dia també. Silencis continguts. Riures interiors. És una acció d’una comicitat fora de tot dubte. Fixeu-vos com es repeteixen les mateixes variables que en el cas anterior: inconsciència i maquinalitat. Una cosa inserida en el subjecte, que el fa moure de forma repetitiva i que per tant el singularitza, el fa imitable. Fins ara m'he centrat en la comicitat dels gestos. Em sembla que és de justícia que pel tercer exemple, que fa referència a la comicitat del caràcter, dispari sobre mi mateix...

4 comentaris:

Clidice ha dit...

una escena com la que descrius, l'insigne professor espolsant l'ensaïmada amb circumspecció, dia rere dia, pot semblar còmic als ulls de qui mira l'obra, però pot ser un bon motiu per cometre un assassinat als ulls d'aquella (o aquell) que, dia rere dia, any rere any li ho veuen fer mentre l'escalfen la llet ;P

Quim ha dit...

clidice, tampoc ens passéssim... una abraçada

Clidice ha dit...

només jugava a lladres i serenos :D és que a l'estiu, què vols que et digui, no hi ha res com un bon llibre del Camilleri, per exemple :D i després de l'excel·lent descripció del tipus, jo ja seguia la novel·la :D

Jordi Marrón ha dit...

Estàs molt acadèmic, no? Et veig a la universitat catalana d'estiu parlant de la meva manera de caminar..