Escèptics...

Doctor, Penicillium, ha dit? Ja, un fong que salvarà la humanitat.. no em faci riure! Jo de medecina, ni idea, però vostè em sembla un beneit irresponsable. I si funcionés, de debò es pensa que la seva substància miraculosa arribarà a a l'abast de tothom? No creu que contribuirà a allargar la vida només de prínceps i aristòcrates aprofundint encara més en les desigualtats de la Societat? Com diu? Fer fora per sempre més els anglesos de l'Índia sense exèrcit? Sense armes? Només amb paraules estèrils i protestes pacífiques? No havia sentit mai res tan divertit... avisi'm quan siguin tots fora, jo de moment me'n vaig a jugar al Bridge... Sierra Maestra, dice usted? Ya, un grupo de barbudos idealistas que fuman puros y predican el amor al prójimo, a la libertad y a la justicia. Comprendo... dice usted que están en disposición de derrotar al ejército de Batista y llevar a cabo una Revolución a 180km de Florida? No, no es que me ría de usted, es sólo que... bueno, es igual, cambiemos de tema... no quiero que se enoje conmigo...

Ser escèptic pot ser una condició congènita i indefugible del caràcter o una disposició davant la vida. En confiança, he de confessar que el segon cas em fa bastanta més ràbia. No sé si hi ha gaire diferències entre pecar d'optimista o fer-ho d'escèptic. Però en tot cas el que tinc clar és que les persones que han fet avançar la humanitat no pertanyien ni pertanyen als segons. De ben segur que tenien a prop seu gent intel.ligent que dubtava dels seus propòsits amb arguments assenyats, però afortunadament va primar més la voluntat interior i aquests no van ser tinguts en compte. Hi ha una diferència entre tenir il.lusió o fer-se'n. I és evident que els pessimistes també s'equivoquen. Ambdues opcions són gratis, però només una indica moviment. I no oblideu un detall. Aquí som tots adults, i si al cap del camí acabem decebuts, sabrem administrar solets aquest sentiment; i al cap i a la fi no haurem perdut res. I si la il.lusió deriva en eufòria és perquè som humans i perquè som molts. Jutjar les coses per les passions que provoquen és una petició de principi, un error lògic elemental en el que hauríem d'intentar no caure amb tanta facilitat. Finalment, se'm dirà, i quina falta ens feia guillotinar Maria Antonieta per acabar adorant a Carla Bruni? Per a què han servit tantes i tantes revolucions? Arribar al Pol Sud, a la lluna? Que votin les dones -total la meitat també són fatxes-? És veritat, com i com estaríem d'agust a la cova, menystenint les nostres possibilitats, revolcant-nos en la nostra mediocritat i mirant altius els ingenus que es fan il.lusions al voltant del foc de camp?

* * *

Sobre la buidor dels discursos, us adjunto les darreres paraules de Salvador Allende per Radio Magallanes, que a mode de pregària laica fa anys que em vaig aprendre de memòria. Destil.len una ingenuïtat que ruboritzaria Xavier Sala Martín, entre d'altres. Com tants i tants, Allende s'hi va deixar la pell, com Gandhi, com el Che... (ara no em ve al cap cap escèptic que s'hagi deixat la pell defensant els seus ideals).

"Trabajadores de mi patria: tengo fe en Chile y su destino. Superarán otros hombres el momento gris y amargo, donde la traición pretende imponerse. Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile, viva el pueblo, vivan los trabajadores!
Estas son mis últimas palabras, teniendo la certeza de que el sacrificio no será en vano.

Text íntegre del comiat d'Allende als xilens.