Et manca espiritualitat!

Si em pregunteu quina és la meva opinió sobre la pel·lícula aquesta dels indis que ballen i que es banyen entre excrements, tan sols us puc dir que vaig arribar al final sense adormir-me i que vaig aguantar estoicament la coreografia final. Algú m’ha comentat que el meu problema és que em manca espiritualitat i que és aquesta mancança la que m’ha impedit gaudir del film. No entraré a discutir si l’absència d’espiritualitat és o no un problema però sí que he d’admetre que la meva quota d’espiritualitat és escassa. No sabria dir-vos si aquesta és la causa del meu desgrat, més aviat m’inclino a pensar que aquest es deu a què pateixo d’una manifesta hipersensibilitat per tot allò que és contrari a la higiene. Si els contenidors curulls de merda i d’olors sospitoses ja m’alteren els sentits, probablement no hauria d’haver entrat al cinema. En qualsevol cas, és cert que de espiritualitat poca, que es limita a veure passar els núvols ajagut vora l’ermita de Capsec. És una espiritualitat que no s’explica, que hi manca verb vull dir. Més aviat un paganisme sensitiu, no filosòfic, molt allunyat d’aquest clima cultural espiritualitzant que es viu a Occident, de barra d’encens que és fum i no res, de meditacions col·lectives, de pràctiques mèdiques hilarants, de terminologies inextricables, d’energies que pugen i baixen, d’hàbits alimentaris més propis dels remugants que dels sapiens, d’aquesta espiritualitat que s’explica i que es proclama i que em deixa ben astorat. Em sento estrany i perplex enmig d’aquesta negació de qualsevol materialisme, enmig d’aquests vaporosos misticismes. Penso que aquestes actituds petulants enfront la ciència i la raó no només són contraries a aquestes sinó també al vertader pensament religiós, a la teologia i a l’escolàstica. Amics, sóc fill de la il·lustració –aquella petita llum enmig de la foscor-, de Rousseau, Diderot, Montesquieu i Newton; sóc fill de les carreteres amb les línies marcades, de la geometria, dels antibiòtics i dels antidepressius , i sobretot, sóc fill de les contradiccions lligades al pensament, dels dubtes que em fan estar en permanent tensió intel·lectual. El pensar no em donarà mai la felicitat, en sóc conscient, però com a mínim em diverteix més que si fos una insípida fulla d’enciam. S’abaixa el teló, la gent aplaudeix enfervorida, camino cap a casa, obro els llums i em faig una dutxa d’aigua calenta amb sabó abundant, i un gin tònic i un vers de Leopardi, i un brindis a algun dels vostres Déus per deixar-me néixer a la vella Europa, la meva estimada Europa.