31 d’octubre 2008

Pensées

Pascal comença a sorprendre de ben jove per la seva lucidesa, sobretot en el camp de les matemàtiques. Ferm seguidor de Descartes, considera l’esperit geomètric com l’expressió més característica de la racionalitat humana i una de les més grans conquestes de la nostra civilització. El noi Pascal cavalca poderós sobre una raó prodigiosa però als 22 anys la seva salut ja precària empitjora. En aquell jove es produeix aleshores una de les transformacions més importants de la història de la humanitat. No és un procés de demència progressiva sinó que, sobtadament, la seva raó es rebel·la contra ella mateixa; s’ha enlairat tant que el vertigen fa que es precipiti al buit. “No hi ha res més conforme a la raó que desaprovar la raó (182)”, crida en ple deliri, en una crisi religiosa ja mítica que el porta finalment al monestir de Port-Royal (França), per unir-se als jansenistes i trobar-se amb Déu. Allà tancat, solitari, lluny del vendaval del temps, en el més absolut dels ascetismes, redacta les cartes provincials per fustigar la moral jesuítica (ordre molt poderosa aquella època) i, en els últims anys de la seva vida, per escriure els pensées, una obra apologètica amb la qual pretén demostrar la veritat de la religió i amb la ferma voluntat de convertir els incrèduls, d’evangelitzar.
És impossible d’explicar raonadament com Pascal fa aquest salt des de la fe cega en les matemàtiques i la raó geomètrica, fins a considerar com a únic camí possible la via de l’instint, de l’experiència i del sentiment. Probablement és impossible d’explicar perquè s’escapa de l’àmbit de la raó, al igual que aquells poetes que, tocats per un esperit demoníac, han elevat versos més enllà del que és raonablement explicable. Pascal s’enfronta a una actitud que ell percep com a generalitzada: la d'oblidar. Oblidar-se de la veritable naturalesa humana, mísera, finita i abandonada entre el ser i el no-ser, perquè “ els homes al no haver pogut evitar la mort, la misèria, la ignorància, s’han posat d’acord per ser feliços no pensant-hi (133)". Pascal decideix deixar de jugar per no oblidar, decideix deixar de divertir-se per no defugir la qüestió fonamental: com pot el que és finit entendre el que és infinit? Així doncs, abandona tot tipus d’ocupació que el desviï de la seva missió, abandona “l’ocupació que ens desvia el pensament i ens diverteix. Raó per la qual es prefereix la caça a la presa. D’aquí ve que els homes estimin tant el soroll i el moviment. D’aquí ve que la presó sigui un suplici tan terrible; d’aquí ve que el plaer de la soledat resulti tan incomprensible (135)".
Acompanyat per les ombres, escopit pel món a la seva cel·la monacal, amb la mort trucant insistentment a la porta, Pascal no pot perdre el temps jugant a les cartes, Déu l’ha assenyalat per salvar els incrèduls i aquells que han falsejat la seva paraula. En una època en la qual la ciència i la raó cobreixen amb un fràgil vel tota la humanitat, en què el deisme és la corrent preponderant i l’única que permet la coexistència entre la raó dominant i l’existència de Déu, Pascal renega d’aquesta raó com a mitjà per arribar a Déu. Contra aquest Déu deista, assegut impassible a la gran butaca del seu regne, i que no necessita cap redemptor, Pascal reclama la fe i les revelacions, el cor contra el cervell, i reclama a Crist a través de qui Déu es va revelar. Té confiança en l’home que ell despertarà perquè “a mesura que els homes se senten il·luminats, troben grandesa i misèria en l’home. En una paraula, l’home sap que és miserable. És doncs miserable pel que és, però és gran pel que sap (122)” .
Pascal mira al seu voltant, veu papers escampats per tot arreu. Al seu escriptori, la ploma descansa en un tinter vell, sec. Sol, exhaust i embriagat per tota la frenesia creativa que l’ha acompanyat els últims dies, s’estira al llit. A fora plou obstinadament. La porta s’obre i la mort entra pausada per no trencar la pau que flota a l’atmosfera. Els ulls d’un dels genis més importants de la nostra història s’acluquen, i la mort recull els papers amb fragments inconnexos on hi ha l’empremta del seu testimoni. Té 39 anys. Aixeca lleugerament el cap i amb un fil de veu declama: “que Déu no m’abandoni mai!”
(els números corresponen als pensaments del llibre Pensamientos de Blaise Pascal de l'editorial Cátedra)

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Quim qué reflexión más lúcida y bien escrita. Me ha encantado leerla. Un abrazo desde Villajoyosa.

Anònim ha dit...

Exquisit!