19 de setembre 2008

Antonio Gala

Ser escritor significa no hacer nada más que escribir y ver la vida a través de unos ojos”. Aquest aforisme d’alta volada no és pas meu, evidentment. Li vaig sentir dir l’altre dia al mestre de les lletres hispàniques Antonio Gala. Hi ha missatges que queden ben magres si no hi ha una estètica al declamar-los. El bastó d’Antonio Gala li proporciona una solemnitat gràcies a la qual engrandeix els seus missatges fins a altures considerables. Pocs com Gala saben tensar tan eficaçment les fibres més íntimes del nostre ésser (per utilitzar una expressió adequada al personatge). És davant d’aquests embats intel·lectuals que hom s’encongeix fins a fer-se pràcticament invisible. Si en un anhel d’immortalitat decidís retirar-me la resta de la meva vida a un monestir per formular el millor aforisme de la història dels aforismes, estic convençut que no hauria estat capaç de plasmar-ne un de tan reeixit. L’esplèndid escriptor, de verbositat magistral, i d’un formalisme que se situa al nivell dels més grans escriptors francesos del segle XIX, ens ofereix el seu mestratge any rera any des que va publicar la seva primera obra l’any 1959. Això, al menys, és el que diuen els que hi entenen. Enguany ha escrit l’última gran novel·la, Los papeles de agua , la seva obra més feminista perquè segons les seves pròpies paraules “las mujeres son los seres más humanos, más completos y más generosos del planeta”. Aquesta novel·la narra l’experiència de Deyanira Alarcón, una escriptora d’èxit, de 40 anys, guapa i en crisi, que la vida li ha fallat. Per això, s’embarca en un creuer per quedar-se després a Venècia, una ciutat que al començament li sembla hostil però que després li tornarà la vida, encara que pagant un preu molt alt (resum extret de la pàgina web de la Fundación Antonio Gala). Tot i la meva admiració per Gala, us he de confessar que mai he llegit una novel·la seva. La meva admiració és purament intuïtiva. Sovint, enmig de la llibreria, sospeso algun dels seus llibres. Me’l miro i sé que en les seves pàgines s’hi amaga quelcom de molt valuós, però sóc conscient que per una ànima materialista i superficial com la meva és ben inútil començar a cavar. Mai arribaria a la profunditat necessària per poder capir tot el seu esplendor. És per això que sempre acabo deixant el llibre a la prestatgeria i em dedico a contemplar amb admiració i enveja les dones (i algun home estrany) que el posen a la cistella de la compra. Si coneixeu alguna d'aquestes dones (o algun d'aquests homes estranys) que hagin llegit el llibre i en vulguin fer un comentari en aquesta humil pàgina, la vaca sorda els ho agrairà.

3 comentaris:

Jordi Marron ha dit...

confesso haver llegit La pasión turca i haver arribat al delit hiperglucèmic amb les reflexions mitològiques d'un policia nacional (d'espanya).. l'experiència no s'ha repetit per contraindicació mèdica i perquè com li vaig sentir dir a ell mateix l'altre dia a Catalunya Ràdio (sense comentaris), la verdadera pasión sólo se experimenta una vez..

Ana Pérez ha dit...

Em sumo a l'airejada de misèries personals. Confesso haver llegit "Más allá del jardín" i haver avortat "La pasión turca". Després d'aquestes decepcions vaig voler refer-me amb "No digas que fue un sueño" de Terenci Moix però tampoc vaig estar de sort. Ara em pregunto si el meu desencant va estar influït pels efluvis galanians que ho contaminaven tot i impedien que al seu pas hi tornés a créixer l'herba. En la meva justificació puc dir que era un estiu calorós, soporífer i que vaig ser una de les tantes víctimes de la colecció que publicava La Caixa de Pensions.

Anònim ha dit...

Afortunadament no he llegit res d'aquest senyor. Ell -un señorito anadaluz" es pot permetre l'aforisme que encpaçala l'article. Bescanvie aquells que heu llegit "La pasión turca" per "La torre dels vicis capitals" del Terenci Moix. Per cert, la rebolcada de l'Anna Belén amb el guia turístic a dins el bus, el millor del film. Fa bona literura per als amants dels gossos. Recordeu el seu famós Troilo.