30 d’octubre 2008

Caïm i Abel

De les infinites aproximacions tangencials i relectures que la literatura ha fet de temes bíblics, en vull comentar una de recent.
Pensant-hi, ara em venen al cap la història de Ponci Pilats dins d'un llibre escrit per un boig condemnat a l'ostracisme pels crítics literaris russos dins de la gran novel.la de Bulgàkov El Mestre i Margarida; o també El Gran Inquisidor, conte inventat per un dels germans a Els Germans Karamàzov, hit absolut de converses i tertúlies amb adaptació teatral inclosa a l'Espai Brossa ara fa un any. Però darrerament n'he descobert una de nova sobre el mite de Caïm i Abel, amb tantes capes i tants matisos que volia donar-vos el material per a que hi doneu voltes els que estigueu avorrits. És un pèl llarg, però sempre serà més curt que les 800 pàgina de la novel.la.
Llegint -o potser hauria de dir gaudint- El Este del Edén no esperava trobar-me amb aquest tipus de relectures bíbliques que tant em fascinen. Malgrat el títol, la veritat és que no m'imaginava Steinbeck fent ús d'un material que a priori sembla que no li escau. Però n'hi ha vàries d'aquestes reflexions en boca de diversos personatges. En concret m'han captivat un parell que us exposo tot seguit.
És possible que Déu posés a prova Caïm perquè era el seu preferit? Al capdavall, Abel només roman a la història, mentre que Caïm va viure i va tenir descendència. Nosaltres som fills de Caïm, no d'Abel. Quan Déu el va expulsar del paradís condemnant-lo a habitar la regió de Nod, a l'Est de l'Edèn, li va marcar el front perquè ningú no el matés -protegint-lo en certa manera-. La conclusió és molt reveladora: Un nen, en sentir-se rebutjat, dóna un cop de peu a un gat i amaga la seva culpa secreta. Déu va demanar als dos germans un present i va refusar el de Caïm. Aquest es va sentir ferit i en aquell moment tenia Abel a l'abast de la mà. Diu Steinbeck que el més gran terror que pot patir un nen és no sentir-se estimat -tothom ha sentit alguna vegada una sensació semblant. I amb aquesta ve l'ira, i amb l'ira el crim com a venjança, i amb el crim la culpa, i aquesta és la història de la humanitat, ni més ni menys.
Aquest matí, he sentit que Zolà va dir que el primer i únic anhel de l'home és ser estimat, vés per on!
Però donant una altra volta de rosca al tema 200 o 300 pàgines més endavant, un xinès amb més pes que tots els altres protagonistes sumats, sotmet a un consell de vells fumadors d'opi, un fragment de la Bíblia que l'intriga, en concret els 16 versets del capítol quart del gènesi, en què Caïm està irritat: I Jehovà digué: si obressis bé, no series acceptat? I si obressis malament, no estaria el pecat a la porta? I ell sent afecció per tu, i tu el dominaràs a ell. Semblava una promesa que podria dominar el pecat. Un temps més tard, una versió americana de la Bíblia deia I tu el governaràs a ell, això semblava una obligació més que una promesa, per aquest motiu el xinès es va dirigir al consell de savis fumadors d'opi. Com que disposaven d'aquesta cosa tan xinesa que és la paciència, els vells van aprendre hebreu i dos anys després van arribar a una conclusió intel.lectualment corprenedora: els textos originals deien textualment Tu podràs dominar-lo (al pecat). I aquí arribem després d'haver descobert la naturalesa del crim al moll de l'os de la condició humana, la facultat de decidir, la llibertat de canviar l'ordre de les coses, la voluntat d'escollir en darrer terme. La traducció americana ordena als homes triomfar sobre el pecat (sempre simplificant, els americans), la versió del Rei Jacob conté la promesa d'arribar a dominar el pecat, però només una paraula, la paraula hebrea timshel (tu, podràs) permet escollir. Tu, podràs conté implícit la seva imatge especular tu, no podràs. Milers de sectes segueixein i acaten l'obligació de dominar el pecat, altres es deixen enlluernar per la promesa d'arribar-lo a dominar, però només una paraula, thimsel fa l'home gran, i el col.loca a l'alçada dels Déus. Perquè malgrat la seva debilitat, malgrat haver matat el seu germà, a Caïm -i a tots els seus descendents- encara li queda la gran llibertat d'escollir.
No és teologia, diu el xinès quan li pregunten. No em sento inclinat cap ald Déus, però ara experimento un nou amor per a aquest resplendent instrument que és l'ànima humana, quelcom meravellós i únic a l'univers, sempre atacada i mai destruïda, gràcies a aquest "tu, podràs".
Amén. Paraula d'Steinbeck.
P.S. I: La història acaba que un cop fora la closca xinesa de l'ou, els vells savis fumadors d'opi es posen a estudiar grec.
P.S.II: A tall d'imaginari suggerent, he trobat aquestes imatges d'un trailer de El Mestre i Margarida, film de què desconeixia l'existència, però que m'ha fet reviure els personatges i escenaris d'un dels meus llibres preferits.


3 comentaris:

Quim ha dit...

jordi, hem d'admetre que som religiosos sense objecte. És una cosa ben estranya... Penso que quan ens jubilem, marxarem a l'Àfrica a fer de missioners. Ja quasi arribem als 30 escrits, el 90 per cent dels quals tracten el tema moral, directa o indirectament. Suposo que part de culpa la té aquell escriptor rus que tant ens agrada. A quina edat creus que en Bernat podrà començar a llegir-lo? una abraçada pels tres.

Anònim ha dit...

Penso que una de les primeres històries per introduir a en Bernat en l'insondable terreny de la moral i en el culte al gran F. D. podria ser una de les històries d'Els Germans Karamazov: l'episodi dels nens que es riuen de Iliúshechka, el més dèbil i el més castigat per la vida de tota la classe(pare alcòholic, expulsat de l'exèrcit i humiliat en públic per Mitia; mare boja, i germana discapacitada). Tot podria començar per alguna cosa així com: "No te'n riguis del més feble, ajuda'l i estigues al seu costat. Això us farà grans i forts a tot dos. A tu, per fer-li costat i, a ell, per sentir-se estimat". Jordi i Marta, disculpeu la ingerència. Em deixareu fer de cangur de tota manera?

Anònim ha dit...

Ningú descriu l'ànima humana com Steinbeck!!!!