26 de setembre 2008

La mediocritat

L’experiència m’ha ensenyat que si les circumstàncies no són les més adients, hi ha diàlegs amb un mateix que és millor no tenir. Sobretot si hom vol mantenir un cert equilibri psicològic. Ja se sap que en aquests temps de crisi, l’autoestima és un bé escàs. Potser és covardia, no ho sé pas, però ja tenim una edat per entrar en segons quins combats interiors. Vull dir que qüestionar-se la pròpia mediocritat en un concert de Mozart, em sembla poc menys que agosarat. Si jo estigués en un concert de Mozart, probablement el que faria és mirar el tanga de la noia melòmana que toca el violí els caps de setmana en una orquestra amateur del barri de gràcia (en el cas poc probable que davant meu estigués asseguda una noia que portés un tanga i que toqués el violí els caps de setmana en una orquestra amateur del barri de gràcia). D’exemples com els de Mozart n’hi ha uns quants. Fa uns dies vaig llegir els pensaments de Pascal. Blaise Pascal amb només onze anys, escrigué un tractat sobre els sons dels cossos en vibració. Amb onze anys els únics cossos en vibració que a mi m’interessaven eren els de les professores de català de l’escola. També amb onze anys, mentre jo escrivia en una paret el nom de la nena de la classe que m’agradava, el nen Pascal, entremaliat, rebia una esbroncada del seu pare per escriure a la paret, amb un tros de carbó, una demostració original sobre el fet que els angles d’un triangle sumen dos angles rectes. Amb dotze anys, com que el nen s’avorria amb els llibres dels grumets de la galera, li donaven llibres d’Euclídes i de Montaigne. Als setze anys, mentre tots nosaltres practicàvem compulsivament el noble art de la descoberta del propi cos, ell no perdé el temps: escrigué l’ Essai pour les coniques. I en francès! En voleu més? Amb 30 anys publicà el Tractat del triangle aritmètic, una manera de presentar coeficients binomials. Què feia jo amb 30 anys? Intentar mirar el tanga d’alguna noia que toqués el violí els caps de setmana en una orquestra amateur del barri de gràcia.
I a la meva edat, sóc un súbdit sumís del rei Juan Carlos I rey de España, escric al blog de la vaca sorda (blog altament endogàmic perquè només és llegit per les tres persones que hi escriuen), mentre Pascal tenia l’honor de què el rei Lluís XIV ordenés la destrucció de la seva obra les Lettres provinciales (aprofito per dir que l’obra està descatalogada i que seria un bon regal d’aniversari si algú les pogués aconseguir), considerada per molts com la millor obra en prosa francesa i com un text de referència per la teologia moral.
Com tot a la vida, la consciència de la pròpia mediocritat artística o intel·lectual sempre depèn de la perspectiva òptica: si tens interès en quedar-te en una bona posició, només has d’escollir bé els referents. És fàcil: de referents idonis n’hi ha a manta. Pel que fa a un servidor, és una qüestió que no em preocupa: la meva mediocritat intel·lectual la tinc perfectament assumida. A mi, sincerament, l’única mediocritat que m’interessa, perquè és la que realment afecta a la meva vida, és la mediocritat moral. I aquí sí que se m’acudeixen infinitat de circumstàncies, de referents, per plantejar-se la pròpia mediocritat moral sense sortir-ne escaldat. És tan fàcil com abaixar el so de la flauta màgica del compact disc i posar les notícies quan es faci la pròxima cimera dels g-8.