27 de gener 2009

Snoopy ha mort!

Fa encara no 10 minuts he perdut el meu punt de llibre. El més curiós del cas és que després d'un llarg trajecte de metro amb enllaç inclòs a Espanya he continuat llegint pel carrer rememorant aquell vici adolescent gairebé oblidat i he estat conscient quan finalitzava el capítol que un dia qualsevol em podien robar la bossa i perdre el punt de llibre per sempre més. En aquell moment, he obert el llibre per la contraportada per recuperar-lo i he descobert amb desconcert que no hi era.
Resulta que un matí assolellat de Sant Jordi quan jo feia 3r. d'EGB vaig comprar un punt de llibre manufacturat per les innocents mans d'un alumne/a de 4t. Un senzill punt de llibre de pell (segurament de vaca) rectangular, amb un discret serrell a la part baixa, una silueta del gos Snoopy i un text on es podia llegir: et guardo la lectura.
Fidel a les manies costumistes que donen -en part- sentit al meu dia a dia vaig fer servir aquest punt de llibre ininterropudament durant 26 anys (bé, sí que hi va haver un petit lapsus quan va desaparèixer després d'una mudança entre els prestatges).
Un dia, mentre esperava la Txell (una amiga que havia anat a la meva escola, tot i que un curs per sobre -ho dic pels anònims que estan de pas-) a un bar al costat del Renoir, va esdevenir-se una casualitat d'aquelles que va dotar encara de més sentit la meva patologia literària. Quan la Txell va veure el punt de l'Snoopy va patir una regressió emotiva i va recordar haver-lo fet ella mateixa. Vam quedar estupefactes, no cal dir-ho (sobre tot jo, i encara més l'Snoopy que es va posar a bordar com aquells gossos del "Fets i Gent" que recorrien Europa per retrobar els seus amos).
Bé, tot això ho dic només a tall d'Elegia pòstuma. Avui Snoopy ha mort. Tal vegada acabi entre les pàgines de la darrera novel.la de César Vidal o Maria de la Pau Janer, tal vegada l'hagi recollit algú que no ha llegit ni llegirà mai un llibre. Quan he estat conscient de la tragedia esdevinguda entre Sant Andreu i el Poble Sec he retrocedit fins al metro i després de saltar l'accés com un adolescent antisistema, he anat fins l'andana amb la mirada perduda pel paviment llardós creuant tots els meus dits i encomanant-me a Sant CHARLES M. SCHULZ. Però no he estat de sort.
Em queda el consol de pensar que malgrat haver estat icona de xandalls horteres i diademes requetepijes, jo vaig contribuir a dignificar la silueta d'un gos amb anhels existencials més enllà de la seva condició d'etiqueta canina bidimensional. Durant 26 anys va guardar les meves lectures amb la fideltat que prometia el seu eslògan tatuat. Sovintejava les pàgines de grans autors a qui reconeixia i reverenciava com un gos fidel. Als estranys, als vampirs i als insignificants els bordava molest fins a la darrera pàgina. Va viatjar a tots els continents i va gaudir de mil paisatges emparat per paraules i frases que el reconfortaven quan se sentia sol.
En fi, descansa en pau, amic. Potser un dia, quedo amb algú al Renoir i qui sap, potser aquell dia la casualitat està de part meva.
Me'n vaig a cantar La Vall del Riu Vermell...

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Quina pena....

Quim ha dit...

molt bo...

Anònim ha dit...

Colpidor !!!!! Hi ha objectes que tenen un baix valor material i un elevadíssim valor emocional. No et preocupis. Almenys el que ha passat ha permès que escrivissis aquesta fantàstica història.

Jo un dia vaig perdre un rellotge que m'havia regalat el meu marit en un control policial de l'aeroport de BCN (tipus Joan Laporta amb els pantalons). Me'n vaig adonar quan era dins l'avió volant cap a A Coruña. Des d'allà vaig trucar a tots els telèfons possibles i vaig anar a parar a objectes perduts i li vaig explicar al responsable que si no trobava el rellotge el meu marit ploraria....

El mateix dia al arrivar a BCN a la nit pensant que ja no trobaria el rellotge mai més, el Sr a qui jo havia trucat me l'estava guardant personalment....Jo no sabia què dir-li de la felicitat que em va ocasionar...em semblava estar davant d'un àngel de la guarda...

Bona nit companys. Demà divendres i plas ! Cap de setmana. Oe, oe, oe, oe !!

Anònim ha dit...

Ostres!!! A mi aquestes coses em saben greu. Els folletons de l'esgl**** de la cien******** que et vam portar de Madrid no poden suplir aquesta pèrdua. Embrutarien el record de l'Snoppy. Commoguda per aquesta història ahir et vaig comprar un punt de llibre a la Fira de Brocanters de la Pl de la Catedral. Al seu darrere també hi ha una història. Malgrat tot sóc conscient que potser passaràs per una fase de rebuig perquè fallarà en reemplaçar la teva pèrdua. Quan ens veiem te'l dono, juntament amb les regalets dels reis que van quedar oblidats a casa. Petons als 3.

Jordi Marrón ha dit...

vaja, veig que podríem inaugurar una secció d'objectes perduts.. veig que la teva història va acabar millor que la del rellotge de Christopher Walken i Bruce Willis a Pulp Fiction!

Jordi Marrón ha dit...

estic commogut per aquest torrent de solidaritat, si ho arribo a saber surto a el diario de patricia!