Pensées

Pascal comença a sorprendre de ben jove per la seva lucidesa, sobretot en el camp de les matemàtiques. Ferm seguidor de Descartes, considera l’esperit geomètric com l’expressió més característica de la racionalitat humana i una de les més grans conquestes de la nostra civilització. El noi Pascal cavalca poderós sobre una raó prodigiosa però als 22 anys la seva salut ja precària empitjora. En aquell jove es produeix aleshores una de les transformacions més importants de la història de la humanitat. No és un procés de demència progressiva sinó que, sobtadament, la seva raó es rebel·la contra ella mateixa; s’ha enlairat tant que el vertigen fa que es precipiti al buit. “No hi ha res més conforme a la raó que desaprovar la raó (182)”, crida en ple deliri, en una crisi religiosa ja mítica que el porta finalment al monestir de Port-Royal (França), per unir-se als jansenistes i trobar-se amb Déu. Allà tancat, solitari, lluny del vendaval del temps, en el més absolut dels ascetismes, redacta les cartes provincials per fustigar la moral jesuítica (ordre molt poderosa aquella època) i, en els últims anys de la seva vida, per escriure els pensées, una obra apologètica amb la qual pretén demostrar la veritat de la religió i amb la ferma voluntat de convertir els incrèduls, d’evangelitzar.
És impossible d’explicar raonadament com Pascal fa aquest salt des de la fe cega en les matemàtiques i la raó geomètrica, fins a considerar com a únic camí possible la via de l’instint, de l’experiència i del sentiment. Probablement és impossible d’explicar perquè s’escapa de l’àmbit de la raó, al igual que aquells poetes que, tocats per un esperit demoníac, han elevat versos més enllà del que és raonablement explicable. Pascal s’enfronta a una actitud que ell percep com a generalitzada: la d'oblidar. Oblidar-se de la veritable naturalesa humana, mísera, finita i abandonada entre el ser i el no-ser, perquè “ els homes al no haver pogut evitar la mort, la misèria, la ignorància, s’han posat d’acord per ser feliços no pensant-hi (133)". Pascal decideix deixar de jugar per no oblidar, decideix deixar de divertir-se per no defugir la qüestió fonamental: com pot el que és finit entendre el que és infinit? Així doncs, abandona tot tipus d’ocupació que el desviï de la seva missió, abandona “l’ocupació que ens desvia el pensament i ens diverteix. Raó per la qual es prefereix la caça a la presa. D’aquí ve que els homes estimin tant el soroll i el moviment. D’aquí ve que la presó sigui un suplici tan terrible; d’aquí ve que el plaer de la soledat resulti tan incomprensible (135)".
Acompanyat per les ombres, escopit pel món a la seva cel·la monacal, amb la mort trucant insistentment a la porta, Pascal no pot perdre el temps jugant a les cartes, Déu l’ha assenyalat per salvar els incrèduls i aquells que han falsejat la seva paraula. En una època en la qual la ciència i la raó cobreixen amb un fràgil vel tota la humanitat, en què el deisme és la corrent preponderant i l’única que permet la coexistència entre la raó dominant i l’existència de Déu, Pascal renega d’aquesta raó com a mitjà per arribar a Déu. Contra aquest Déu deista, assegut impassible a la gran butaca del seu regne, i que no necessita cap redemptor, Pascal reclama la fe i les revelacions, el cor contra el cervell, i reclama a Crist a través de qui Déu es va revelar. Té confiança en l’home que ell despertarà perquè “a mesura que els homes se senten il·luminats, troben grandesa i misèria en l’home. En una paraula, l’home sap que és miserable. És doncs miserable pel que és, però és gran pel que sap (122)” .

Pascal mira al seu voltant, veu papers escampats per tot arreu. Al seu escriptori, la ploma descansa en un tinter vell, sec. Sol, exhaust i embriagat per tota la frenesia creativa que l’ha acompanyat els últims dies, s’estira al llit. A fora plou obstinadament. La porta s’obre i la mort entra pausada per no trencar la pau que flota a l’atmosfera. Els ulls d’un dels genis més importants de la nostra història s’acluquen, i la mort recull els papers amb fragments inconnexos on hi ha l’empremta del seu testimoni. Té 39 anys. Aixeca lleugerament el cap i amb un fil de veu declama: “que Déu no m’abandoni mai!”

(els números corresponen als pensaments del llibre Pensamientos de Blaise Pascal de l'editorial Cátedra)

Caïm i Abel

De les infinites aproximacions tangencials i relectures que la literatura ha fet de temes bíblics, en vull comentar una de recent.

Pensant-hi, ara em venen al cap la història de Ponci Pilats dins d'un llibre escrit per un boig condemnat a l'ostracisme pels crítics literaris russos dins de la gran novel.la de Bulgàkov El Mestre i Margarida; o també El Gran Inquisidor, conte inventat per un dels germans a Els Germans Karamàzov, hit absolut de converses i tertúlies amb adaptació teatral inclosa a l'Espai Brossa ara fa un any. Però darrerament n'he descobert una de nova sobre el mite de Caïm i Abel, amb tantes capes i tants matisos que volia donar-vos el material per a que hi doneu voltes els que estigueu avorrits. És un pèl llarg, però sempre serà més curt que les 800 pàgina de la novel.la.

Llegint -o potser hauria de dir gaudint- El Este del Edén no esperava trobar-me amb aquest tipus de relectures bíbliques que tant em fascinen. Malgrat el títol, la veritat és que no m'imaginava Steinbeck fent ús d'un material que a priori sembla que no li escau. Però n'hi ha vàries d'aquestes reflexions en boca de diversos personatges. En concret m'han captivat un parell que us exposo tot seguit.

És possible que Déu posés a prova Caïm perquè era el seu preferit? Al capdavall, Abel només roman a la història, mentre que Caïm va viure i va tenir descendència. Nosaltres som fills de Caïm, no d'Abel. Quan Déu el va expulsar del paradís condemnant-lo a habitar la regió de Nod, a l'Est de l'Edèn, li va marcar el front perquè ningú no el matés -protegint-lo en certa manera-. La conclusió és molt reveladora: Un nen, en sentir-se rebutjat, dóna un cop de peu a un gat i amaga la seva culpa secreta. Déu va demanar als dos germans un present i va refusar el de Caïm. Aquest es va sentir ferit i en aquell moment tenia Abel a l'abast de la mà. Diu Steinbeck que el més gran terror que pot patir un nen és no sentir-se estimat -tothom ha sentit alguna vegada una sensació semblant. I amb aquesta ve l'ira, i amb l'ira el crim com a venjança, i amb el crim la culpa, i aquesta és la història de la humanitat, ni més ni menys.

Aquest matí, he sentit que Zolà va dir que el primer i únic anhel de l'home és ser estimat, vés per on!

Però donant una altra volta de rosca al tema 200 o 300 pàgines més endavant, un xinès amb més pes que tots els altres protagonistes sumats, sotmet a un consell de vells fumadors d'opi, un fragment de la Bíblia que l'intriga, en concret els 16 versets del capítol quart del gènesi, en què Caïm està irritat: I Jehovà digué: si obressis bé, no series acceptat? I si obressis malament, no estaria el pecat a la porta? I ell sent afecció per tu, i tu el dominaràs a ell. Semblava una promesa que podria dominar el pecat. Un temps més tard, una versió americana de la Bíblia deia I tu el governaràs a ell, això semblava una obligació més que una promesa, per aquest motiu el xinès es va dirigir al consell de savis fumadors d'opi. Com que disposaven d'aquesta cosa tan xinesa que és la paciència, els vells van aprendre hebreu i dos anys després van arribar a una conclusió intel.lectualment corprenedora: els textos originals deien textualment Tu podràs dominar-lo (al pecat). I aquí arribem després d'haver descobert la naturalesa del crim al moll de l'os de la condició humana, la facultat de decidir, la llibertat de canviar l'ordre de les coses, la voluntat d'escollir en darrer terme. La traducció americana ordena als homes triomfar sobre el pecat (sempre simplificant, els americans), la versió del Rei Jacob conté la promesa d'arribar a dominar el pecat, però només una paraula, la paraula hebrea timshel (tu, podràs) permet escollir. Tu, podràs conté implícit la seva imatge especular tu, no podràs. Milers de sectes segueixein i acaten l'obligació de dominar el pecat, altres es deixen enlluernar per la promesa d'arribar-lo a dominar, però només una paraula, thimsel fa l'home gran, i el col.loca a l'alçada dels Déus. Perquè malgrat la seva debilitat, malgrat haver matat el seu germà, a Caïm -i a tots els seus descendents- encara li queda la gran llibertat d'escollir.

No és teologia, diu el xinès quan li pregunten. No em sento inclinat cap ald Déus, però ara experimento un nou amor per a aquest resplendent instrument que és l'ànima humana, quelcom meravellós i únic a l'univers, sempre atacada i mai destruïda, gràcies a aquest "tu, podràs".

Amén. Paraula d'Steinbeck.

P.S. I: La història acaba que un cop fora la closca xinesa de l'ou, els vells savis fumadors d'opi es posen a estudiar grec.

P.S.II: A tall d'imaginari suggerent, he trobat aquestes imatges d'un trailer de El Mestre i Margarida, film de què desconeixia l'existència, però que m'ha fet reviure els personatges i escenaris d'un dels meus llibres preferits.

Prismes

No pretenc fer una roda de premsa, ni tan sols un comunicat oficial. Simplement és que ja som a casa i aquest matí he disposat de 5 minuts per entrar a la vaca sorda i llegir les darreres aportacions dels fixos i els anònims. Diu la Marta que els primers dies, el mascle disposa d'hormones femenines que el fan caure rendit als peus del nounat. No sé si és exactament així, la Marta coixeja com el toro de Ferlosio pel cantó de les lletres, però alguna cosa hi deu haver. La qüestió un cop més és que un prisma desconegut deforma la realitat com en un mirall convex. A diferència dels miralls de El Callejón del Gato que reflectien la deformació grotesca de la realitat a mode d'esperpent, aquest prisma sembla sortit de la factoria Disney. És un prisma positivista que enpetiteix el món alhora que engrandeix la casa. De cop, els grans problemes del món em rellisquen com li passa a un nen. Obama, les borses, les deslocalitzacions, les darreres afirmacions filosòfiques d'Aznar respecte el canvi climàtic, fins i tot els darrers dos 5 a 0 del Barça la mateixa setmana (la nit que va néixer en Bernat i la nit que va arribar a casa -bon presagi!-)... tot em deixa feliçment indiferent. Jo, aquest matí assolellat d'octubre, agafaria el meu fill i aniria com Julie Andrews a saltar i cantar pels prats alpins melodies tiroleses... els tres solets, sota el sol, gaudint de l'amplitud del món.

Els coixos

Fa uns mesos vaig enviar un escrit-resposta a uns amics. Llegint els pensaments de Pascal, em sorprengué veure que el pensament número 98 deia el següent: "¿De dónde viene que un cojo no nos irrite y un espíritu cojo nos irrite? La causa es que un cojo reconoce que nosotros andamos derechos, mientras que un espíritu cojo dice que somos nosotros quienes cojeamos. De no ser por eso sentiríamos piedad y no cólera"

S'ajusta tant al que jo volia dir que sucumbeixo a la temptació de recuperar aquell escrit i de dotar-lo d'un xic de categoria gràcies a l'acompanyament de Pascal...

"Llegeixo al País (el diari) de no recordo quin dia una anècdota explicada per Savater sobre Ferlosio. Comenta Savater que es trobaven en una plaça de braus contemplant un llastimós espectacle protagonitzat per un toro amb poques ganes de jugar. El públic enfurismat començà a cridar: “¡es cojo!” o una cosa per l’estil, amb l’objectiu de persuadir al president de la plaça a efectuar un canvi d’animal (del toro vull dir, no del torero, s’entén). Sembla que la cridòria anà en augment amb la impassible indolència de l’animal (del toro) que anava a la seva com si sentís ploure. De sobte, Ferlosio que havia romàs assegut i callat, s’aixecà i digué: “¡Dejarle en paz! No está cojo! Es su forma de andar!”. A mi aquestes estocades (disculpes pel símil) morals m’emocionen, sincerament. Però no és d’això del que us volia parlar. Aquesta història em va venir al cap perquè l’altre dia un amic em comentà, entre indignat i sorprès, que s’havia trobat justificant-se davant de determinades persones. Dic justificant-se perquè és precisament la paraula que ell emprà. Potser justificar-se no seria el més adient perquè justificar-se seria que haguessis de provar davant d’altres la teva inculpabilitat (que se li pressuposa, evidentment). Però crec entendre el sentit de la seva protesta. Probablement el que el meu amic volia dir (i si no és així que em rectifiqui) és que s’havia trobat donant explicacions. Entenc que donar explicacions no és explicar perquè vols explicar. Vull dir que les explicacions no les dónes lliurement sinó que t’obliguen a donar-les: te les prenen, per ser més exactes. I aquest prendre’t les explicacions sospito que es produeix per la necessitat de l’interpel·lant d’explicar-se, més que per un sentit reprobatori. Que algú necessiti explicar-se perquè s’estranya, m’espanta. Hi ha uns nous manaments, unes noves lleis d’un nou Calvinisme, per dir-ho d’alguna manera, que utilitza la televisió i la publicitat com a altaveus. Un nou Calvinisme en què la mà acusadora no és la d’un vell decrèpit que ens predestina sinó la d’Allò que no és evident però que existeix, Allò que fa de la nominació un imperatiu categòric , Allò que ens cosifica, que ens objectivitza per poder-nos manipular i el que és pitjor: que gestiona la nostra capacitat de sorprendre’ns. El bram de Ferlosio era un bram moral. Per això li suggeriria al meu amic (i faig extensiu el suggeriment a tots vosaltres) que la pròxima vegada que us veieu atrapats per la incredulitat d’aquell que s’estranya perquè coixegeu, feu com Ferlosio: li dieu amb educació que en realitat no sou pas coixos sinó que és la vostra manera de caminar"

Per una moral de l'ambigüitat

“No s’ha de confondre la noció d’ambigüitat amb la d’absurditat. Declarar l’existència absurda és negar que pugui donar-se un sentit; dir que és ambigua és plantejar que el seu sentit no és mai fixat, que s’ha de conquerir incessantment. L’absurditat recusa tota moral (...) l’home intenta de salvar la seva existència a través del fracàs i l’escàndol precisament perquè la seva condició és ambigua”.

Es compleixen cent anys del naixement de Simone de Beauvoir; ja sabeu: aquella que va ser companya sentimental de Sartre. En el llibre Per una moral de l’ambigüitat (de la famosa editorial Gallimard, amb traducció de Jordi Solé-Tura), Beauvoir recull el testimoni de Sartre que sacsejà la França de mitjans segle amb aquella afirmació, que fou una declaració d’intencions: “l’existencialisme est un humanisme”. Fa poc vaig escriure un article que parlava de les paraules transmutades, concretament de la compassió; doncs bé: l’humanisme és una de les que forma part d’aquest grup. Des de Nietzsche o, el que és el mateix, des de la defunció de Déu, nasqué un humanisme que situà a l’home com a únic fi i com a valor superior. Un humanisme tancat sobre si mateix. Aquest radicalisme que avui en dia encara podem contemplar en certes actituds liberals (ja sabeu: aquells que defensen la llibertat individual per sobre de totes les coses) acabà construint les cameres de gas i els camps de concentració: a partir de la negació de la existència d’uns valors morals universals, tot està permès i, a més, les nostres faltes no són expiables; allò que importa és la voluntat de poder. Assumim que tota acció positiva, tot impuls moral que implica moviment cap endavant serà un atemptat contra la llibertat dels altres: sempre es farà d’uns homes contra els altres. Això, segons Beauvoir és el “fracàs i l’escàndol”. Sovint s’ha amagat aquest escàndol rera suposats beneficis de la col·lectivitat. Si el fi és la llibertat de la humanitat o del poble, quina importància tenen unes quantes víctimes? Aquí és on Beauvoir parla d’aquesta naturalesa ambigua, ambivalent. Entenent que només a través dels altres ens podem definir a nosaltres mateixos i que estem obligats a elegir, això és a afirmar determinats valors, no podem evitar caure en aquest escàndol i fracàs, els hem d’acceptar, mirar-los de cara. La moral suposadament ha de ser positiva perquè si no és així t’acusen de no tenir-ne (que és el que els passà als de l’Escola de Frankfurt). Beauvoir creu necessari un nou humanisme, l’existencialista, en què l’home se situa fora de si mateix i la invenció moral només és possible en nom de la llibertat sabent que “cap home no es pot salvar sol”, és a dir, que la llibertat individual només es pot acomplir a través de la llibertat del altres: “sóc oprimit si em fiquen a la presó, no si m’impedeixen de ficar-hi el meu veí”. Sovint els liberals cauen en aquest sofisme, és a dir, es postulen com a defensors del valor de la llibertat individual quan en realitat el que pretenen és la llibertat per continuar oprimint. Però quina acció moral no escandalosa es pot tenir que no caigui en un nihilisme quietista, immòbil?. La moral ambigua és una moral afirmativa i contradictòria, una moral que “refusarà de negar a priori que uns existents separats puguin estar, alhora, lligats entre ells, que llurs llibertats singulars puguin forjar lleis vàlides per a tots” però una moral que no podrà evitar l’escàndol i el fracàs. Això és una paradoxa però segons Beauvoir la condició humana és paradoxal, ambigua: “dir que l’acció ha de ser viscuda en la seva veritat, és a dir, en la consciència de les antinòmies que comporta, no vol dir que calgui renunciar-hi”. Bé, i què fem? I respon: “Perquè el retorn al positiu sigui autèntic, cal que recobreixi la negativitat, que no dissimuli les antinòmies (...) sinó que hi siguin viscudes en una tensió permanent: no s’ha de recular davant l’escàndol de la violència ni negar-lo, o allò que és el mateix, assumir-lo despreocupadament”; i més: “la moralitat està en el dolor d’una interrogació indefinida”. I aquí s’atura, deixant-me parat, perplex i amb cara de tonto.

Enveja

“La indignación moral es, en la mayoría de los casos, un dos por ciento de moral, un cuarenta y ocho por ciento de indignación, y un cincuenta por ciento de envidia”. Vittorio de Sica.

Feia dies que volia parlar de l’enveja. Per casualitat avui he topat amb una declaració de José Luis Borges que va contribuir a fer més fonda la tomba que ja havien cavat els envejosos del seu mestratge en el brodat de la llengua espanyola i aquells que no li perdonaven el coqueteig orgullós amb la dreta. Borges, conscient de l’amor i de l’odi que despertava en aquestes contrades va aprofitar l’ocasió per llençar un dardo certero: “El tema de la envidia es muy español. Los españoles siempre están pensando en la envidia. Para decir que una cosa es buena dicen que es envidiable”.

Cinc segles abans, Cervantes ja s’havia pronunciat sobre aquest sentiment: "¡Oh envidia, raíz de infinitos males y carcoma de las virtudes!”. El seu contemporani, Francisco de Quevedo, fent ús d’un estil més castís i proper al refranero español també va manifestar-se sobre aquest pecat capital: “La envidia va tan flaca y amarilla porque muerde y no come”. Seguint aquest fil, uns segles més tard, Miguel de Unamuno va deixar escrit que “la envidia es mil veces más terrible que el hambre, porque es el hambre espiritual”. De fet, l’església catòlica ja ens alertava del seu perill i la col·locava en el sisè lloc del rànquing dels pecats capitals, darrera de la luxúria, la gola, l’avarícia, la mandra, l’ira, i davant de la supèrbia. Per guiar-nos en la tempesta dels mals sentiments i evitar que caiguéssim en la temptació de pecar, el catecisme proporcionava una carta de navegació per rodejar aquests esculls i arribar a bon port: les set virtuts. Aquestes es contraposaven als set pecats capitals i eren els bots salvavides de l’ànima. Humilitat vs avarícia; generositat vs avarícia; castedat vs luxúria; paciència vs ira; temprança vs gola; caritat vs enveja, i diligència vs mandra.

Però si la recepta per combatre l’enveja és la caritat estem perduts perquè aquesta no té ganxo avui en dia. No funciona davant d’un executiu agressiu, un agent borsari o un cobrador del frac. El capitalisme i el liberalisme que ens acotxa i ens esprimeix fa invisible tot allò del qual no se’n pugui treure profit ni benefici individual i material. L’amor desinteressat cap als altres no ven als grans mercats. Potser la màxima que funcionaria millor seria la de Napoleó I: “L’enveja és una declaració d’inferioritat”. Crec que aquesta tindria una repercussió més àmplia ja que estem dirigits i alliçonats per ser superiors als altres, guanyar la competició i arraconar els perdedors. Si us plau, ajudeu-me a fer córrer la veu que l’enveja ens converteix en éssers acomplexats. Potser això funciona. M'ofereixo a repartir octavetes al metro.

També podríem engegar una campanya subversiva i subtil de merchandising per combatre l’enveja. La primera acció seria modesta però crec que podria arribar a ser efectiva: estampar samarretes amb la frase de Shopenhauer, “Nadie es digno de envidia”. Si aconseguim posar-la de moda entre els modernillos barcelonins i els japonesos és que encara hi ha esperança i, sobretot, haurem trobat un mercat incipient on vendre els nostres productes i aconseguir el finançament necessari per a la nostra lluita.

A propòsit de Vida i Destí

La ressenya publicada per en Quim, així com la seva intenció de llegir-se'l, m'ha fet pensar que tal vegada hagi estat aquesta novel.la una de les lectures que més m'ha impressionat els darrers anys.

A banda de la meva gens dissimulada passió pel autors russos, he de dir que em vaig deixar endur a la llibreria per un parell de sentències de l'editorial (la millor novel.la del s.XX, el Guerra i Pau del s.XX, etc.).

El que semblava un ganxo comercial una mica irreverent es va anar convertint a mida que avançava la lectura en una sentència bastant precisa.
Vaig tenir una sensació similar a la que s'experimenta llegint Guerra i Pau o El Doctor Zhivago. El discurs de Grossman és tan transparent i poc pretenciós que resulta irrefutable. El seu argumentari moral i la precisió objectiva amb que detalla els fets i la psicologia dels personatges produeix un fet curiós: de tant en tant, s'alenteix la lectura per si sola, com si una veu interior ens fes adonar que estem davant d'alguna cosa important.


Com si es tractés d'una aproximació complementària a la barbàrie, Les Benignes de Jonathan Little sembla el complement a una història equivalent, però des d'una òptica amoral. En primera persona, un membre de les SS, narra les seves experiències al marge de qualsevol premissa ètica ni voluntat de redempció. Si Vida i Destí resulta una lectura commovedora i reflexiva, Les Benignes és un text igual d'inoblidable, tal vegada més contundent i tot malgrat la dosi d'artifici que l'experiment comporta inevitablement.

Vida i destí

Finalment m’he decidit per Vida i destí de Vassili Grossman (Ed. Galàxia Gutenberg). Ja faig tard, com sempre...
L’obra descansa a la prestatgeria de casa des de fa temps, entre La conquista de la felicidad de Bertrand Russel i Los designios del destino de Schopenhauer. No sé pas què pensaria el senyor Grossmann d’aquesta ubicació. Col·locar els llibres a la prestatgeria és una responsabilitat que no em vull ni plantejar. El fet és que he anat arraconant l’obra en benefici d’altres que em semblaven físicament més lleugeres. És ben trist, però és així...
En Joan Ducròs, lector impertèrrit, és professor de català a l’institut on intento donar classes. És un dels qui més m’ha insistit en la seva lectura. Té una pàgina web que des de La Vaca Sorda vull recomanar: un corpus literari de la ciutat de Barcelona. Està reunint un fotimer d’obres i autors, així com articles periodístics. En aquesta pàgina hi podem trobar tant les biografies dels autors com resums de les obres. Amb el seu beneplàcit, aprofito l'inici de la lectura de Vida i destí, per penjar una ressenya sobre l’obra de Grossman que féu a la revista Lluc de Mallorca (“Lluc”, març-abril 2008, núm. 862, p.63).

Vida i destí de Vassili Grossman
Joan Ducròs


Vassili Grossman va néixer en una de les capitals «jueves» d’Ucraïna; el seu nom de naixement fou Ióssif Solomonóvitx (adoptà la variant russa quan començà a escriure). Periodista i escriptor, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i fou el primer de donar a conèixer al món l’existència dels camps d’extermini nazis. Podríem considerar la seva obra, Vida i destí (1960), com la Guerra i pau de la Segona Guerra Mundial. Condemnat a l’ostracisme com tants d’escriptors i d’artistes russos, va morir l’any 1964 sense poder veure editada la seva obra, que sortí de l’antiga URSS de manera clandestina en microfilm.
La novel·la de Grossman s’insereix en la tradició novel·lística russa; cal recordar que Guerra i pau, Anna Karèninna, L’idiota, entre altres, són obres d’un gruix important, en les quals destaca la descripció tant de paisatges com d’estats d’ànim, i per això són el millor referent per a entendre la idiosincràsia, l’ànima d’aquest poble.
La narració gira al voltant de la família Xàpoixnikov. Trobem els seus membres —entenent com a tals tots aquells que hi tenen alguna relació, sigui de parentiu i/o sentimental— escampats al llarg de la geografia soviètica: Kazan, l’estepa calmuca, Ucraïna, Moscou... L’escenari principal és tanmateix el setge de Stalingrad, que alhora actua com a temps històric de la novel·la, i aquesta es desplega, al seu torn, com un fresc immens de la societat russa de l’època —cuito a dir que hi aparaixen gairebé dos centenars de personatges— i, bàsicament, del comportament dels éssers humans en situacions extremes.
El corol·lari temàtic és profús: l’extermini jueu referit als alemanys, però també a les purgues que tingueren lloc a la mateixa Unió soviètica; aquest seria el cas del científic Strum, al qual s’acusa d’apropar la física teòrica al Talmud; la delació com a eina d’Estat —cal no oblidar la figura dels comissaris polítics que vetllaven per l’ortodòxia estalinista—, de manera que podem veure l’eliminació de la vella guàrdia leninista en els camps de concentració per a dissidents, condemnats en judicis calcats als de la Inquisició; la paraula del líder —tant de Hitler com de Stalin— és l’equivalent de la paraula de Déu, i tornant al cas del científic Strum, quan ja està pràcticament condemnat per tots els seus col·legues de professió que actuen més com a comissaris polítics que no com a científics, rep una trucada telefònica de Stalin i, a partir d’aquí, esdevé intocable, ha estat «tocat» per Déu.
El llibre ha estat editat per Galàxia Gutemberg, primer en castellà i, malauradament, prou més tard en català. Val la pena d’esmentar que, com a complement a la novel·la, la mateixa editorial ha publicat un petit volum que du per títol Sobre «Vida i destí». El primer text, signat per Tzvetan Todorov —lingüista i crític literari búlgar establert a França d’ençà de 1964—, a part de fer una semblança biogràfica de l’autor, analitza, no tan sols Vida i destí, sinó l’obra de l’autor a través de tres eixos temàtics: el «trencament» amb el règim, el «totalitarisme» i els conceptes de «llibertat» i de «bondat». El segon grup d’escrits corresponen al mateix autor: dues cartes adreçades a la seva mare —morta en un camp de concentració alemany—, separades per un interval de deu anys; una carta adreçada a Nikita Sergejevič Khruščov, primer secretari del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, en la qual li demana la llibertat per a la seva novel·la que havia estat segrestada i emmagatzemada a la Lubianka —nom popular que rebia el quarter general del KGB—; i una transcripció d’una conversa que manté el propi autor amb Mikhail Andrejevič Suslov —membre del Politburó—; entre altres coses, Suslov li deixa clar que la publicació de la novel·la —tot i no haver-la llegida— faria més mal que la d’El doctor Živago de Boris Pasternak i que s’hauria d’esperar un mínim de 250 anys per veure la llum. I, per acabar, el pròleg a la primera edició mundial de Vida i destí signat per Efim Etkind, una de les veus més crítiques de la dissidència russa.

Joan Ducròs

La compassió transmutada

De la llista de paraules que han sofert una transmutació al llarg dels temps, la compassió és probablement la que n’ha sortit més mal parada. L’altre dia en Jordi va treure a la llum una sèrie de correus relacionats amb la pel·lícula Rocco i els seus germans. En un d’ells vaig dir, de manera precipitada, i probablement amb una mal dissimulada provocació, que la compassió era un sentiment menyspreable. Bé, la discussió s’aturava incomprensiblement aquí. És evident que no parlàvem del mateix. Penso que, o acceptem aquestes transmutacions terminològiques o, aleshores, l’esforç per arribar a certes conclusions és ben sobrer. Estarem d’acord que discutir sobre coses diferents no ens porta enlloc.
Deixeu-me aprofitar la pel·lícula Matar a un Ruiseñor per intentar explicar allò que volia dir. Hi ha un moment memorable de la pel·lícula en què l’acusació, per tal d’intentar incriminar a Tom Robinson, el negre acusat de violar una noia blanca, li pregunta per quin motiu anava diàriament a casa de la noia a ajudar-la a tallar llenya sense rebre cap compensació a canvi. Tom Robinson, després d’uns segons en silenci, al·lega que ho feia per compassió. Cal especificar que la noia era maltractada pel seu pare alcohòlic, és dir, era una víctima. La resposta de Tom Robinson genera un escàndol a la sala i un somriure de triomf es dibuixa a la cara de l’acusador: com pot ser que un negre senti compassió per una noia blanca? A l’Amèrica racista de la gran depressió, aquesta declaració es considera un insult, una provocació. Però anem a disseccionar una mica aquesta escena. Tom Robinson no té una voluntat provocativa: és sincer i totalment creïble. Ara bé: és evident que no totes les persones de la sala parlen del mateix. De la mateixa manera que en Jordi i jo no parlàvem tampoc del mateix. La compassió dels blancs de la sala és una compassió transmutada. La compassió de Tom Robinson, és una compassió etimològica, cristiana. La mateixa distància, la mateixa incomprensió.
La compassió en sentit etimològic és l’aprehensió del mal. La compassió transmutada, en canvi, és voluntat de poder. Nietzsche que considerava la compassió com un escull insalvable per assolir el superhome, com una manifestació de la moral d’esclaus, embogia després al veure un cavall maltractat pel seu amo.
Si no hi ha una experiència del sofriment, la compassió es converteix en una quimera, o pitjor encara: es transmuta i es manifesta en forma de violència redemptora que és allò que ha passat a Occident. Occident és el bressol dels nens sobreprotegits i dels adults idiotitzats i immunitzats davant la consciència del patiment de les víctimes. La sobreexposició mediàtica i la estetificació del dolor, generen éssers insensibles. Davant d’aquest panorama només ens podríem agafar a la memòria, però Occident oblida les ferides de les guerres i de la fam de manera directament proporcional al moviment d’allò que en diuen progrés. En aquestes condicions, l’única compassió possible, és la compassió transmutada. És aquesta compassió violenta, escandalosa i redemptora, la compassió dels blancs que s’aixequen de les cadires i criden exaltats, a la qual em referia com a menyspreable.

Abismes

Fa uns anys, mentre la meva àvia feia ganxet, vam saber de la mort d'un polític de dretes. Un menys, va dir la meva àvia sense aixecar la vista del tapet. Aquest matí, quan he sabut de la mort de Jörg Haider, he sentit quelcom semblant.

Fa dies que l'actualitat no em motiva especialment, i em sorprenc al cotxe sentint música enlloc d'escoltar els noticiaris. Però he de confessar que la possibilitat que s'esdevinguin nous cracks bursàtils, que caiguin bancs, que s'ensorri l'economia i que es reuneixin presidents i ministres com si fóssim dins de Mars Attacks! desperta en mi una enigmàtica excitació. Deu ser aquella vena punky dels que no solem estar gaire encantats amb el món que tenim. Això i el morbo que provoca sempre la por al desconegut.

Una mena de sentiment semblant al que va recórrer l'espinada de Neró quan va calar foc a Roma; o amb més matisos i manifesta contradicció moral el que vam experimentar molts de nosaltres quan vam veure caure les torres. No ho puc evitar, sóc escorpí. M'encanta que s'ensorri la borsa, encara que en la seva caiguda lliure m'arrossegui a mi mateix al fons del riu.

Aquest matí he llegit que un congressita republicà (perquè no es canviaran el nom d'una santa vegada!) expressava la seva por perquè l'arribada d'Obamma era en realitat l'arribada del Socialisme. I és curiós que ho digui la setmana que un col.lega seu amb més responsabilitats ha anunciat la nacionalització parcial dels bancs!

Un que no sap gaire de macroeconomia sempre ha pensat que mentre existeixin els Drets Humans i els Estats en siguin els seus garants, en el fons, el món serà sempre socialista. El grau de socialisme dependrà en cada moment de la finor de pell de la conjuntura històrica. La propietat privada, els lliberals, se l'han passada sempre per l'entrecuix dels pantalons de tweed quan es tracta de fer la guerra o construir noves autopistes i teatres de l'Òpera expropiant camps i vivendes de propietaris poc influents (la Ronda de Dalt, al seu pas per Pedralbes, està soterrada, vés per on!). Ara resulta que entre tots pagarem les vergonyes del sistema financer. Això sí, des d'un profund i responsable sentiment lliberal i patriòtic.

I fa gràcia sentir-los cridar aquests dies de rembombori financer què pensa fer el govern? Jo si fos el Govern, em prepararia un Gintònic i m'asseuria al balancí de l'àvia a gaudir de l'espectacle. Com Neró, em deixaria arrossegar per la força de l'abisme i els veuria cremar, saltar per les finestres de Wall Street, demanar auxili, suplicar reformes, injeccions de capital... i em faria el sord, o el suec...

Com que res no és casual i tot està connectat, fa uns minuts m'he acabat En Vísperas, d'Ivan Turguenev. A la darrera pàgina, Yelena, reflexiona resignada: He llegado al borde del abismo y habré de caer en él. Doncs això, que la història necessita ser ressetejada de tant en tant. Atrevim-nos a prémer el botó.

Reset. Fundido en negro. Silenci.

* * *

Atticus

Si és cert que Buenos Aires és plena d'homes que es diuen Diego Armando i Madrid de nens a qui anomenen Iker, no entenc com no hi ha pel món centenars de milers de persones que responguin al nom d'Atticus. Tal vegada una insuportable càrrega de responsabilitat moral tira enrere els pares, tal vegada en desconeixen la seva existència o potser prefereixen posar-li al gos i decantar-se en la descendència per alguna frivolitat més lleugera del tipus Kevin Costner.
En qualsevol cas, després de la projecció ahir de Matar un Ruiseñor, he après vàries coses: que quan poses un conflicte moral als ulls d'un nen, l'ectoplasma de Rousseau es manifesta; que Hitchcock només expressava la seva incapacitat quan deia que era un error treballar amb nens (vegeu: La Nit del Caçador, Capitanes Intrépidos o Els 400 Cops); que la moral pròpia, si està lliure de prejudicis, és més important que la justícia dels homes... en fi, podria seguir, però em faria pesat.
La conclusió moral de la història anticipada al títol és tan fàcil d'entendre com la de El Petit Príncep, potser per això atrapa tant. Perquè és irrefutable des d'un punt de vista ètic i estètic. "No pots entendre un home fins que et calces les seves sabates i camines amb elles" o "Fill meu, el món és ple de coses lletges, m'agradaria que no les veiessis, però això no és possible" són algunes de les sentències memorables d'una pel.lícula excepcional. La imatge dels negres al jutjat posant-se drets mentre Atticus Finch endreça els seus papers abatut per l'estupidesa dels homes que acaben de condemnar un innocent és antològica i et deixa la satisfacció aquella de saber que hi haurà coses que gràcies a pel.lícules com aquesta no et caldrà explicar.
A continuació, l'escena que li va merèixer guanyar un Oscar a Gregory Peck davant ni més ni menys que de Jack Lemmon (Días de vino y rosas), Burt Lancaster (El hombre de Alcatraz), Marcello Mastroianni (Divorcio a la italiana) i Peter O’Toole (Lawrence de Arabia).
Pels que valoren la comoditat, adjunto transcripció del famós spech:




"Empezaré diciendo que este caso no debería haberse traído a un tribunal desde el momento en que la acusación no ha presentado ninguna prueba médica de que el delito que se imputa a Tom Robinson se hubiera consumado. La oposición solo se apoya en el testimonio de los dos presuntos perjudicados cuyas declaraciones no solo han dado lugar a serias dudas durante sus declaraciones sino que han sido absolutamente desmentidas por el acusado. Existe la prueba circunstancial que demuestra que Mayella Ewell fue golpeada salvajemente por una persona que usa casi exclusivamente la mano izquierda, y Tom Robinson que hoy se sienta en el banquillo para prestar juramento ha tenido que emplear su única mano útil, la derecha.
Yo no siento sino compasión y muy sincera por la principal testigo de la señor fiscal. Ella es víctima de una cruel pobreza e ignorancia, pero, mi compasión, no puede llegar nunca hasta el extremo de consentirle poner en juego la vida de un hombre, que es en realidad lo que ella ha hecho para tratar de ocultar su propia culpabilidad. Si, culpabilidad he dicho, porque fue el hecho de sentirse culpable, si señores, lo que la impulsó a esa acusación. Ella no ha cometido un crimen, nada más a infringido un viejo código del honor que aún subxiste actualmente, un código tan severo que a todo aquel que lo infringe lo alejamos de nuestro lado como indigno de convivir con nosotros. Por eso tenía que destruir la prueba de su grave falta. Pero, ¿cual era en rigor la prueba de la mencionada falta? Tom Robinson, un ser humano señores. Había que quitar a Tom Robinson de en medio (hace un movimiento con las manos), barrerlo. Tom Robinson constituye el recuerdo constante de lo que ella habí hecho. ¿Y que era lo que había hecho? Había tentado a un negro. Ella era blanca y había incitado a un negro. Hizo una cosa que en nuestra sociedad es algo imperdonable. Besar a un hombre negro. No se trataba de un viejo; sino de un negro joven fuerte y vigoroso. No le importó ese código del honor antes de inflingirlo, pero después hayo vergonzoso su comportamiento. Los testigos de la acusación, excetuando al Sheriff del condado de Macon, se han presentado ante ustedes señores del jurado con la cínica confianza de que su testimonio no se pondría en duda. Confiaban en que ustedes señores, estarían de acuerdo con ellos en la suposición, en la indigna suposición, de que todos los negros mienten. De que en el fondo todos los negros son seres inmorales, de que nadie se puede fiar nunca de los negros cuando se hayan cerca de nuestras mujeres, suposición que solo puede brotar de mentes como las de esas personas y que no es ni más ni menos que una mentira insensata. Una mentira que no es necesario demostrar a ustedes. No obstante, a un negro humilde y respetable, porque ha tenido la incalificable osadía de sentir compasión de una mujer blanca no se le puede aceptar su palabra contra la de dos seres de nuestra raza. El acusado no es culpable en modo alguno, en cambio hay otra persona en esta sala que si lo es.
Bien señores, en este país, los tribunales tienen que ser de una gran equidad y para ellos todos los individuos han nacido iguales. No soy un iluso que crea firmemente en la integridad de nuestros tribunales y en el sistema del jurado. No me parece lo ideal pero es una realidad a la que no queda más remedio que sujetarse. Pero ahora confío en que ustedes señores examinarán, sin prejuicios de ninguna clase, los testimonios que han escuchado y su decisión devolverá a este hombre al seno de su familia. En el nombre de Dios, cumplan con su deber. En el nombre de dios, den crédito a Tom Robinson" (Atticus Finch).

Amén!

L'equilibrista

La vida està feta de petits equilibris. Equilibris inconscients, i és bo que sigui així: la consciència d’aquesta naturalesa fràgil, inconsistent, ens portaria a un estat d’agitació permanent, de tensió sostinguda. Però hi ha moments en què això es fa evident. Quan un equilibri es fa evident, trontolla. L’equilibrista es passeja per damunt de la corda sense pensar-s’hi gaire, perquè si hi pensa, cau. Ens precipitem al terra quan decidim pensar en el moviment alternatiu dels peus mentre caminem. Potser allò que en diuen intel·ligència emocional es manifesta en com reaccionem davant d’aquest fet. Segurament m’equivoco, però l’experiència sembla indicar-me que probablement en moments així el millor és mantenir la calma, deixar que la paciència actuï. L’equilibrista s’atura per un moment, mira les llums del circ, respira a fons, i continua lliscant damunt la corda. Perquè quan això passa, sovint reaccionem amb por o amb angoixa; i la por i l’angoixa ens aboquen a l’abisme. I aquell equilibri que trontollava perquè es feu conscient, s’acaba trencant indefectiblement. L’home és un ser emocional, voluptuós i impacient. I és per això que sovint ens costa tant asseure’ns a aquell banc de la plaça solitària de la ciutat enfosquida, i esperar...
Aquell relació no era una mentida. Havien sortit de la caverna i la realitat es mostrava radiant, amb tots els seus matisos. Havien conegut les ombres per separat, per això sabien que allò era real. Passaren els anys rient plegats però un bon dia, de sobte, ella sent una desafecció punxant, aguda, que li oprimeix el pit; i la boira s’instal·la entre els dos. La corda de sota els seus peus es fa visible, i trontolla. És sentiment, emoció, i la raó continua dormint en un son profund i interminable. Potser aquella noia es deixa arrossegar per la por i l’angoixa, i la corda es trenca. Potser decideix sortir de casa i asseure’s a un banc que ha vist a una plaça solitària d’una ciutat enfosquida i esperar; i si és així, amb el temps, llarg o curt, descobreix que aquella boira densa, immòbil, no era una boira sinó que aquell matí s’havia despertat amb els ulls entelats.

A l'atenció de la vaca sorda

Benvolguda vaca sorda,

El motiu de la present és que hem rebut una carta del seu representant exigint unes noves condicions salarials, sota l’amenaça d’abandonar el blog. Ens han sorprès i ens han afligit les seves demandes. Creiem que no és necessari recordar-li on i en quines condicions es trobava vostè abans que la contractéssim com a imatge del nostre blog. Ens congratulem del seu nou impuls professional, som conscients de la seva posició mediàtica actual, però no entenem aquest canvi d’actitud vers aquells que l’ajudàrem a sortir de la més absoluta de les indigències.
Estem en un moment de crisi hipotecària i lamentem no poder respondre positivament a les demandes econòmiques que vostè ens planteja.
Per tots aquests motius i apel·lant a la seva benevolència, li demanem que reconsideri aquesta sol·licitud.

Sempre vostre,

Contribuïdors de la vaca sorda.

PS Com a mostra de bona voluntat per part nostra, hem penjat un parell de vídeos on vostè és la protagonista.

Barcelona 6 d’Octubre de 2008

Rocco

Remenant correus de fa temps per feina, he trobat la correspondència electrònica mantingudda arrel de la projecció de Rocco i els seus Germans, quan el cinefòrum el fèiem a la sala Zèlig-VOID, abans que s'adonessin que no érem rentables. Aquell va ser segurament el clímax cinèfil més difícil d'igualar de tots els dijous... tot i que recordo nits memorables amb Las Uvas de la Ira, ¡Qué Verde era mi Valle!, Río Rojo o Vive como Quieras. Aquí teniu la recopilació:

JORDI: Hola nens, encara estic en estat de shock per l'obra mestra d'ahir.. això de no poder comentar-la no s'hauria de repetir..

Perquè si Visconti es va inspirar en l'Aliosha o l'idiota de Dostoievski, no és menys cert que la iconografia cristiana/catòlica està present gairebé en cada seqüència de la peli, figures, religió omnipresent, teulades del Duomo on s'enuncien renúncies i penitències, la puta amb els braços oberts en creu acceptant el seu martiri, el Via Crucis Rocco/Nadia ferits arrossegant-se fins l'aigua purificadora, Rocco sagnant recolzat en una tanca d'espines(!), la segona galta permanent, algun discurs al·legòric/brindis sobre la terra promesa (amb oliveres i tot) i les denúncies cristiano-marxistes de les injustícies dels obrers.. i fins i tot una espècie de "sant sopar" (aquí ja desbarro) amb traïdor inclòs que entrega el germà als romans (milanesos en aquest cas) amb una presència gens gratuïta del vi!! tot això i una frase definitiva de Sant Rocco: No crec en la justícia dels homes! (és curiós que el més "cristià" de tots sigui l'únic que diria que no parla obertament de Jesucrist) Tots cara d'una mateixa moneda, l'únic que se salva (faltaria veure si en Luca acaba tornant a la terra de les oliveres), en Ciro accepta el progrés en format AlfaRomeo i amb la sirena de fons (aquí Nino Rota ja no és necessari), S'ACOMIADA DE LA NOIA CONVENCIONAL i entra a la fàbrica..

La composició d'algunes escenes és gairebé pictòrica, la música és indissociable als personatges (com al padrino o amb fellini), l'estructura i el guió portentosos, el caràcter al·legòric de les petites i les grans històries (la ciutat que engoleix el immigrants i perverteix el caràcter silvestre/ingenu de les primeres escenes, etc) i la realització convida a entrar en la història des de tants angles i perspectives que és per flipar..

un parell de perles:

primer pla de Rocco dalt de tot de la catedral després de sacrificar un parell de felicitats per una hipotètica redempció d'un tercer (probablement el més feble): simetria absoluta, llàgrima a l'esquerra (dolor anímic) i tirita a la dreta (ferida física).

pla mig de Simone observant les ferides del seu darrer combat i la deformació del seu rostre/cos/ànima al temps que descobreix que Nadia i Rocco van junts.

ANNA: Magnífiques aportacions del Jordi al primer col·loqui virtual del nostre benvolgut cinefòrum.

És difícil afegir alguna cosa més als teus brillants comentaris. En queden minúcies, com el paper de les dues mares, en concret la d'en Rocco. Em refereixo a la figura de la matrona italiana, que ja ha esdevingut un tòpic en quan al poder i control que exerceix sobre la família. Curiosament, cap al final de la pel·lícula, ella es lamenta d'haver perdut aquest control i es culpabilitza de l'abandonament de la casa de Simone i Rocco, i de la impossibilitat d'intervenir en el seu destí incert i abocat a la infelicitat.

Destacaria també el moment de penediment i fustigació en abandonar la terra del seu marit i buscar fortuna en la terra promesa. Ella sempre havia volgut abandonar les terres de les oliveres i buscar un futur millor al nord: "Io voleva partire, partire,e adeso cuando e sono partita, no o voglio. Voglio morire. Ohhhh". Frase contundent rematada per una gestualització propera als darrers estertors abans de la mort.

Vaig trobar deliciosament còmica i caricaturesca la utilització de la fotografia del difunt marit sobre el seu pit, i les referències que feia a ell colpejant-se el pit, a mode, gairebé, d'autoflagelació.

Bé, hi ha moltíssims detalls a comentar però haig de tornar a la feina. Segueix el fòrum virtual?

QUIM: Per poder comentar una pel·lícula he de deixar que sedimenti. Sóc lent de mena, i més després d'una pel·lícula com Rocco et al. que em deixa mut. Passats uns dies, i veient que s'ha encetat un col·loqui virtual, permeteu-me que faci unes petites reflexions....

Ningú ha comentat l'escena final de Luca (l'esperança) seguint el seu camí, tot sol. Després de la tensió viscuda, relaxa veure el noi caminant, allunyant-se progressivament del primer pla (del drama). Luca és l'esperança, la innocència perduda per les dues forces antagòniques representades en les figures de Ciro i de Simone. No és gratuïta l'escena en què aquest dos personatges discuteixen agrament (moment clau en què es fa visible la distància entre ells dos): Ciro intenta emportar-se a Luca però Simone l'agafa i l'abraça. Els dos busquen desesperadament mantenir la puresa al seu costat...

Hi ha dos pols en la pel·lícula que són Ciro i Simone. Dos perfils psicològics clarament definits i més o menys visibles en la realitat (Visconti, al igual que Dostoievski, radicalitza psicologies per fer-les evidents en unes societats en què la moral i les lleis tendeixen a homogeneïtzar, neutralitzar o dissimular). Ciro és el pragmatisme.

Memorable l'al·legoria dels germans separant les males llavors. Fotografia impecable de l'escena familiar. Per Ciro, Simone és una mala llavor i s'ha de separar de la resta, i punt. És una decisió lògica. La sang es queda al marge. Fa el "que s'ha de fer": treballar, respectar la mare i casar-se amb una noia convencional. I si s'ha de trair al germà per salvar-se ell i els seus, ho fa. Simone és la passió desbocada, la irracionalitat, l'home de les cavernes. En ell la il·lustració a passat de puntetes; tot és extrem (m'encanten els diferents recursos gestuals de Simone en què es mostren clarament les seves pulsions); probablement és qui més estima a Rocco, i per tant a qui més odia.

La mare és l'equilibri que manté en una tensió estable a les dues forces antagòniques. Estic d'acord amb l'Ana: en el moment en què baixa la guàrdia, comença el drama. Es trenca la corda quan Nadia entra a casa seva per primer cop. Les dones, sempre les dones... Es evident la reacció negativa de la mare quan veu a Nadia a casa seva. Intueix els problemes....Nadia apareix i desperta a l'animal. Simone està perdut...

Vicenzo viu la seva particular història d'amor. És un Romeo de pa sucat amb oli que té a la seva Julieta. A mi em sobra. Suposo que és per mostrar la importància de la mare com a nucli estabilitzador de la família (no oblidem que en un primer moment Vicenzo se'n va amb la seva mare i deixa a la seva novia!).

Rocco és la santedat. Més pròxim a l'Aliosha que al príncep Mixkin, és la consciència cristiana feta carn. NO ÉS INNOCENT . La força causal de les seves dues histories d'amor (la Nadia i el Simone) és la mateixa: la compassió cap als éssers que estan marcats amb l'estigma de la perdició.

Visconti crea un perfil psicològic al meu entendre no real (algú coneix un Rocco?) però indispensable per poder portar a la superfície la distància entre les dues actituds vitals dels dos personatges reals (Ciro i Simone). Família i religió: els dos pilars de la societat italiana. Seria impensable una pel·lícula neorealista si no hi fossin presents.

M'agrada això del Sant sopar, Jordi. Si non é vero, é ben trobato...

JORDI: no està malament per començar l'últim dia de la setmana.. estic gairebé d'acord amb tot, tant amb en Quim com amb l'Ana, però amb matisos.

Potser és cert que no existeix cap Rocco/Aliosha, però això no vol dir que no puguin ser protagonistes d'històries. De fet, el concepte compassió (concepte d'origen cristià de significat pervertit actualment per una etimologia confusa en diversos idiomes -Kundera ho descriu molt bé-) és l'origen de l'empatia social més marxista i radical (de Robespierre a Marx passant per Intermón-Oxfam, l'anunci de la Creu Roja del nen del xumet i fins i tot la infumable ONG de l'Ana). I això, en aquesta peli i en moltes altres, té una relació directa amb la candidesa/innocència rosseauniana d'en Rocco (el nen de la C.R. que s'apropa a la tele tampoc no està pervertit per cap concepció redemptora de la moral, és només la puresa del bon salvatge el que l'empeny).

És cert que no és innocent en el sentit de la gratuïtat no dirigida dels seus actes, però les polsions que el mouen no tenen res a veure amb la moral dels altres (i torno a posar com a prova el fet que no faci referències a la religió, sinó només als ideals abstractes i a la denúncia de les injustícies).

A més, Quim, la peli es titul.la Rocco i els seus germans, no Ciro & Simone i la resta. Tots els personatges són contrapunts a l'epicentre moral de la història, les temptacions del desert, el leprós, l'explotat, etc.

Rocco és Jesús, i aquest és en realitat el nen que s'apropa a la tele per oferir el seu xumet, acte estèril com quasi tots els d'en Rocco.

bé això és tot, estimats contertulis. Només afegir que Visconti era el padrí de Miguel Bosé i que quan el va veure amb faldilles cantant Super, superman, es devia posar com una moto.. je, je!

QUIM: A veure....Una cosa és el nen del xumet, que és cert que "no està pervertit per cap concepció redemptora de la moral", i l'altra són les ongs, Marx i Robespierre. No barregem les coses.

El nen del xumet, la innocència i puresa del "bon salvatge", és Luca. Rocco és un adult crescut en el si d'una família religiosa, de moral estricta. Rocco no és un idiota i per tant ha estat permeable al seu entorn. És doncs ja un ser moral (ho sento Jordi, però crec que la seva moral és la mateixa que tenen els demés, entre altres coses perquè no ha tingut cap alternativa). Així doncs, el seus actes són compassius (no innocents) i tenen una intencionalitat redemptora (encara que sigui inconscient). D'una compassió més real, més profunda, que no estètica (a diferència de les ongs i altres moviments politico-socials).

Repeteixo: per a mi Rocco no és jesucrist, és un sant. De totes maneres segur que Visconti volia donar-li la visió que exposa en Jordi (cristianisme, marxisme, Rousseau), però m'agrada donar voltes a les coses...

* * *

JORDI (indignat): que les ONG són un moviment estètic em sembla MOLT PERVERS!!!! i d'un ESNOBISME PROPER A LA DESÍDIA SOCIAL MÉS EGOISTA, TAN ABSURD COM INTENTAR CARREGAR DE SIGNIFICAT IDEOLÒGIC ELS PIJOS, ELS SKINS O ELS MATEIXOS ESNOBS QUE COM LES PLAGUES D'EGIPTE INVAEIXEN LES NOSTRES VIDES!!

* * *

QUIM: ens allunyem del tema central que és Simone i els seus germans... un altre dia, podem discutir sobre la diferencia entre negativitat i desídia social...

D'acord: m'he propassat al qualificar les ongs de moviment estètic; allò que volia dir és que només crec en la moral subjectiva i instintiva (no basada en uns valors col·lectius, i per tant en un sistema moral de tipus racional). Abjuro de les col·lectivitats. La majoria de les ongs (no totes) es sustenten en un sistema moral cristià basat en la compassió que és el pitjor sentiment que hi pot haver.

* * *

JORDI: la compassió en etimologia llatina és un sentiment rosseaunià molt admirable, el que passa és que la moral moderna (que també existeix i és quasi més repressiva i puritana que la de qualsevol religió) ha pervertit el seu significat. Suposo que l'església tampoc no hi ha contribuït gaire.. et convido a rellegir els primers capítols de la insostenible lleugeresa del ser, segur que canvies d'opinió.

Per altra banda, el complex diferenciador és molt típic de la burgesia i de l'esnobisme. Vull dir, que també cap considerar la possibilitat que la suma de percepcions úniques i subjectives, però de caire semblant doni com a resultat una col·lectivitat. Cal ser una mica generós per admetre aquesta hipòtesi..

2 anècdotes:

1.- deia Rilke que n'estava orgullós de no haver estimat mai ningú perquè el que li passava era que estava massa ocupat en ell mateix.

2.- una diputada laborista que es portava a matar amb Churchil, li va dir que si fos la seva dona li posaria cianur al cafè: Churchil li va respondre: si vostè fos la meva dona, jo me'l beuria!!!

* * *

Fins aquí va arribar el debat el 17 de desembre de 2005.. com a guinda, adjunto la famosa escena del sopar:

Mirades

Se n'ha parlat molt aquests dies de les mirades més famoses de la història del cinema, però no sé si n'hi ha hagut cap de més profunda i emotiva que la d'Antoine Doinel, el protagonista de Els 400 Cops.
Resulta que ahir estava previst l'homenatge a Paul Newman a l'intermitent cinefòrum dels dijous i davant del dubte, vaig agafar La Gata sobre el Tejado de Zinc i Dulce Pájaro de Juventud. Però l'atzar va voler que oblidés ambdues a la caixa del Condis i finalment vam haver d'improvisar i tirar del que teníem per casa. L'escollida va ser la magistral Obra Mestra de Truffaut.

No va ser cap sorpresa perquè en el seu moment ja m'havia deixat palplantat i sense paraules clavat a la butaca dels Meliès on la vaig veure per primera vegada, però sembre hi ha noves capes, connexions que t'havien passat inadvertides...
No sabia que era en certa manera autobiogràfica, que Truffaut la va dedicar a André Bazin, la persona que el va rescatar de la presó i el va convidar a escriure a Cahiers du Cinema. No sabia que s'havia rodat amb molt pocs mitjans, ni tan sols que era la seva Opera Prima. I és curiós, perquè sembla sortida de la mà d'un mestre en plena maduresa creativa. O tal vegada no, perquè és indubtable que respira la polsió d'un geni jove i rebel i que transmet l'isolament en què trancorre la infantesa des d'una proximitat forçosament generacional. Quin conte moral, quina profunda reflexió sobre l'educació... aquesta pel.lícula em deixa estupefacte!
Però Truffaut va molt i molt més enllà: la planificació de les seqüències sembla concebuda per qualsevol dels grans, les imatges en blanc i negre són d'una bellesa que corprèn, els espais oberts en format panoràmic sembla que t'arrosseguin en una emotivitat que va creixent, les seqüències del protagonista recorrent la ciutat en moviment com una cria de mamífer descobrint la primavera en un documental estan filmades com si es tractés de cinema mut, la bonhomia dels personatges secundaris resulta gairebé Fordiana (tot i que Ford no hagués filmat mai una mare com aquesta)...
Atenció especial mereix l'escena de l'entrevista amb la psicòloga a qui no veiem. És l'únic moment en què el protagonista parla distès. Constitueix un d'aquells moments màgics que t'acompanyen al llarg de la vida, un instant en què sentim que s'ha produït una connexió amb un univers nou, com una finestra oberta al món infantil. I està filmada i interpretada tan prodigiosament que sembla un petit miracle dins del gran miracle que és tota la pel.lícula.
Pels fanàtics fetitxistes i els cinèfils desmemoriats, adjunto video del que molts han coïncidit en etiquetar com un dels millors finals de la història del cinema, i no seré jo qui els porti la contrària.



Aquest matí, mentre conduïa, m'ha vingut al cap una idea impossible, que Truffaut hagués filmat El vigilant del Camp de Sègol. Ningú no ho hauria fet ni ho farà millor. De fet, Antoine Doinel i Holden Caufield haguessin estat grans amics i companys de desencís. Formen part del mateix univers buit i solitari i la seva mirada és la més nítida i transparent que poguem imaginar.

Distressing and disturbing

La setmana passada vaig anar a l'exposició de Rothko, a la Tate Modern, sense sospitar que la força dels seus rectangles de colors bàsics i primeres barreges quedaria pràcticament aigualida davant el descobriment del Viennese Actionism, moviment de la dècada dels 60. Durant deu anys, un petit reducte d’artistes austríacs va començar a explorar les diferents maneres d’ empènyer el cos humà fins els seus límits, tan físics com psicològics. Tot en nom de l’art. Alabat sia Déu.

La seva influència principal era Jackson Pollock, un artista que va canviar l’estudi glamorós de Nova York per un a Long Island, sense llum artificial ni calefacció. Un lloc ideal per posar en pràctica una costosa austeritat que el va ajudar a trobar la definició de l’art modern: “modern art...is working and expressing an inner world, in other words, expressing the energy, the motion and other inner forces”.

Herman Nitsch, Otto Muehl, Günter Brus i Rudolf Schwarz Kogler, membres del Viennese Actionism, van quedar enlluernats per les obres de Pollock. Eren una generació que havia crescut en la postguerra de la II Guerra Mundial i es van alçar per reaccionar contra l’opressió política i la hipocresia social del seu país. Günter Brus va afirmar que el seu treball tenia la voluntat de trencar tabús. Dono fe de l’impacte que encara tenen les obres d’aquest grup en les quals incorporaven elements de cerimònies clàssiques gregues, rituals dionisíacs i símbols cristians com la sang, el vi i la creu. En les seves perfomances sacrificaven animals, s’automutilaven i bevien orina emulant la cerimònia cristiana del glopet de la sang de Crist. Sostenien que aquestes accions eren catarsis en les quals alliberaven els instints humans agressors que estaven reprimits per la societat.

Kurt Kren va filmar les perfomances d’Otto Muehl i Günter Brus. La primera va ser realitzada en 1964, sota el títol “Leda and the swam”. És una filmació en 7/64, en color, en la qual Muehl s’inspira en el mite clàssic de l’aparició de Zeus, en forma de cigne, davant de la princesa Leda per seduir-la i raptar-la. En la gravació apareix una dona rossa bellíssima nua al costat d’un cigne negre. Amb una agressivitat sostinguda l’artista llença i espargeix claus, ous, plomes blanques i sang sobre els pits, el pubis i el ventre de l’austríaca. No es percep plaer per part de la dona ni per part del cigne, tots dos romanen inerts. Qui gaudeix de l’espectacle és el geni creador i executador, i els dos únics espectadors durant tota la seqüència: un senyor àrab i jo. El grup d’estudiants anglesos de secundària no havia pogut aguantar ni un minut. Un d’ells va trobar la definició perfecta: “That’s so distressing and disturbing!”

En la segona perfomance, “Self-mutilation", és Günter Brus qui rep els seus propis cops. Es cobreix totalment d’una mena de guix blanc llefiscós i es mutila amb cutxilles, tisores, xinxetes, ganivets i obridors d’ampolles. Es pinta línies negres i distorsiona la seva figura fins fer que es descompongui i es fongui sobre un fons blanc, sense deixar de gemegar i de cridar amb desesperació, però en silenci. Són només 20 segons en blanc i negre però tenen un impacte agradablement esfereïdor, sobretot si tenim en compte que l'obra va ser parida a l’any 1965 quan mitja Espanya s'agenollava perquè Tàpies posava una mica de sorra i cendra en els seus llenços. Vam haver d’esperar fins 1979 perquè fos valent i hi enganxés un mitjó. Sempre serem un país de paletos endarrerits sense obres irreverents, punyents ni masoquistes.

A propòsit d'Scarlett

Fa tant que se'n parlava que semblava que ja tothom l'havia vist i avorrit abans d'hora. Finalment vaig sucumbir a l'obligació cinèfila incondicional que em cridava i vaig anar al cinema lliure dels prejudicis que anaven des de l'acusació de postaleta (algú de veritat es pensava que Woody Allen -responsable del retrat més reproduït de Manhattan- venia a filmar el Guinardó o Hostafranchs?) a les crítiques a les subvencions rebudes (per què serà que tothom opina quan es subvenciona la cultura i tothom calla quan es reparteixen milions per a reflotar empreses o bancs amb els diners de tots?).
Direu que se'm veu el llautó, però és que hi ha coses que em toquen soberanament la pera i en aquest país no ens estem de res a l'hora de carregar contra el que no hem fet ni sabríem fer millor.. a banda del fet que no puc menystenir que la figura d'en Woody que presideix el meu rebedor m'observa atentament mentre escric!
Aquesta és la meva opinió esbiaixada -evidentment- pel respecte reverencial que li professo des de fa 20 anys:
Vaig riure molt més del que em pensava. El guió és molt millor que el de qualsevol pel.lícula catalana dels darrers 10 anys, Penélope Cruz recupera el geni canyí de La Niña de tus Ojos i protagonitza 2 o 3 escenes antològiques, Scarlett Johanson està més que correcta i Rebecca Hall em va semblar tot un descobriment). La història és tan lleugera com ho serien les vacances de qualsevol persona o artista, però Woody Allen sap què vol transmetre i ho aconsegueix. Els tòpics i les localitzacions són d'una coherència gairebé autoparòdica i les exigències idiomàtiques i idiosincràtiques no només no grinyolen, sinó que enriqueixen el conjunt. I Woody Allen filma tan bé, utilitza d'una manera tan hàbil el material a l'abast, es familiaritza d'una manera tan natural amb els personatges, indrets i costums, ho fa tot tan seu i tan allenià, filma tan bé els personatges en moviment, parlant, sopant, somrient.. participa com cap altre de la vida social dels protagonistes, com si en formés part, essencialitza tan bé els guions a través d'un ús privilegiat de les el.lipsis que al final sembla que hi hagi John Ford darrera la càmera i no ell, els personatges parlen tan bé, dubten tant bé, s'equivoquen, gesticulen, s'embarbussen i somriuen tan i tan bé, que si no fos per la presència omnipresent de Gaudí, hom diria que el divertimento el va rodar a Central Parc.
En fi, no és la millor pel.lícula d'Allen, però d'aquí uns anys la repescarem i se'ns quedarà a la cara aquell somriure típic de les bones comèdies.. Potser no arriscaria la vida per salvar la darrera còpia de Vicky, Cristina, Barcelona.. Però m'ha servit per a adonar-me -entre d'altres coses- que els catalans som provincians fins i tot quan ens esforcem en deixar de ser-ho.

Scarlett

A primera hora del matí, encara amb les lleganyes dificultant l’obertura de les parpelles, he obert aleatòriament El Periódico per la pàgina 50 i m’he trobat de cara amb aquesta foto de l’Scarlett Johanson. Ha estat com prendre’s un tequila en dejuni. M’han vingut uns calfreds que han baixat fins avall de tot de l’espinada, i que no m’he pogut treure en tot el dia. M’agrada allargar el son pel matí. Aquella sensació de letargia tan agradable que s’acaba amb el primer cafè. Despertar-se així, de sobte, no pot portar res de bo... Podria escriure alguna cosa sobre aquesta noia, però què voleu que us digui....