Mirades

Se n'ha parlat molt aquests dies de les mirades més famoses de la història del cinema, però no sé si n'hi ha hagut cap de més profunda i emotiva que la d'Antoine Doinel, el protagonista de Els 400 Cops.
Resulta que ahir estava previst l'homenatge a Paul Newman a l'intermitent cinefòrum dels dijous i davant del dubte, vaig agafar La Gata sobre el Tejado de Zinc i Dulce Pájaro de Juventud. Però l'atzar va voler que oblidés ambdues a la caixa del Condis i finalment vam haver d'improvisar i tirar del que teníem per casa. L'escollida va ser la magistral Obra Mestra de Truffaut.

No va ser cap sorpresa perquè en el seu moment ja m'havia deixat palplantat i sense paraules clavat a la butaca dels Meliès on la vaig veure per primera vegada, però sembre hi ha noves capes, connexions que t'havien passat inadvertides...
No sabia que era en certa manera autobiogràfica, que Truffaut la va dedicar a André Bazin, la persona que el va rescatar de la presó i el va convidar a escriure a Cahiers du Cinema. No sabia que s'havia rodat amb molt pocs mitjans, ni tan sols que era la seva Opera Prima. I és curiós, perquè sembla sortida de la mà d'un mestre en plena maduresa creativa. O tal vegada no, perquè és indubtable que respira la polsió d'un geni jove i rebel i que transmet l'isolament en què trancorre la infantesa des d'una proximitat forçosament generacional. Quin conte moral, quina profunda reflexió sobre l'educació... aquesta pel.lícula em deixa estupefacte!
Però Truffaut va molt i molt més enllà: la planificació de les seqüències sembla concebuda per qualsevol dels grans, les imatges en blanc i negre són d'una bellesa que corprèn, els espais oberts en format panoràmic sembla que t'arrosseguin en una emotivitat que va creixent, les seqüències del protagonista recorrent la ciutat en moviment com una cria de mamífer descobrint la primavera en un documental estan filmades com si es tractés de cinema mut, la bonhomia dels personatges secundaris resulta gairebé Fordiana (tot i que Ford no hagués filmat mai una mare com aquesta)...
Atenció especial mereix l'escena de l'entrevista amb la psicòloga a qui no veiem. És l'únic moment en què el protagonista parla distès. Constitueix un d'aquells moments màgics que t'acompanyen al llarg de la vida, un instant en què sentim que s'ha produït una connexió amb un univers nou, com una finestra oberta al món infantil. I està filmada i interpretada tan prodigiosament que sembla un petit miracle dins del gran miracle que és tota la pel.lícula.
Pels fanàtics fetitxistes i els cinèfils desmemoriats, adjunto video del que molts han coïncidit en etiquetar com un dels millors finals de la història del cinema, i no seré jo qui els porti la contrària.



Aquest matí, mentre conduïa, m'ha vingut al cap una idea impossible, que Truffaut hagués filmat El vigilant del Camp de Sègol. Ningú no ho hauria fet ni ho farà millor. De fet, Antoine Doinel i Holden Caufield haguessin estat grans amics i companys de desencís. Formen part del mateix univers buit i solitari i la seva mirada és la més nítida i transparent que poguem imaginar.