25 d’octubre 2008

Els coixos

Fa uns mesos vaig enviar un escrit-resposta a uns amics. Llegint els pensaments de Pascal, em sorprengué veure que el pensament número 98 deia el següent: "¿De dónde viene que un cojo no nos irrite y un espíritu cojo nos irrite? La causa es que un cojo reconoce que nosotros andamos derechos, mientras que un espíritu cojo dice que somos nosotros quienes cojeamos. De no ser por eso sentiríamos piedad y no cólera"
S'ajusta tant al que jo volia dir que sucumbeixo a la temptació de recuperar aquell escrit i de dotar-lo d'un xic de categoria gràcies a l'acompanyament de Pascal...
"Llegeixo al País (el diari) de no recordo quin dia una anècdota explicada per Savater sobre Ferlosio. Comenta Savater que es trobaven en una plaça de braus contemplant un llastimós espectacle protagonitzat per un toro amb poques ganes de jugar. El públic enfurismat començà a cridar: “¡es cojo!” o una cosa per l’estil, amb l’objectiu de persuadir al president de la plaça a efectuar un canvi d’animal (del toro vull dir, no del torero, s’entén). Sembla que la cridòria anà en augment amb la impassible indolència de l’animal (del toro) que anava a la seva com si sentís ploure. De sobte, Ferlosio que havia romàs assegut i callat, s’aixecà i digué: “¡Dejarle en paz! No está cojo! Es su forma de andar!”. A mi aquestes estocades (disculpes pel símil) morals m’emocionen, sincerament. Però no és d’això del que us volia parlar. Aquesta història em va venir al cap perquè l’altre dia un amic em comentà, entre indignat i sorprès, que s’havia trobat justificant-se davant de determinades persones. Dic justificant-se perquè és precisament la paraula que ell emprà. Potser justificar-se no seria el més adient perquè justificar-se seria que haguessis de provar davant d’altres la teva inculpabilitat (que se li pressuposa, evidentment). Però crec entendre el sentit de la seva protesta. Probablement el que el meu amic volia dir (i si no és així que em rectifiqui) és que s’havia trobat donant explicacions. Entenc que donar explicacions no és explicar perquè vols explicar. Vull dir que les explicacions no les dónes lliurement sinó que t’obliguen a donar-les: te les prenen, per ser més exactes. I aquest prendre’t les explicacions sospito que es produeix per la necessitat de l’interpel·lant d’explicar-se, més que per un sentit reprobatori. Que algú necessiti explicar-se perquè s’estranya, m’espanta. Hi ha uns nous manaments, unes noves lleis d’un nou Calvinisme, per dir-ho d’alguna manera, que utilitza la televisió i la publicitat com a altaveus. Un nou Calvinisme en què la mà acusadora no és la d’un vell decrèpit que ens predestina sinó la d’Allò que no és evident però que existeix, Allò que fa de la nominació un imperatiu categòric , Allò que ens cosifica, que ens objectivitza per poder-nos manipular i el que és pitjor: que gestiona la nostra capacitat de sorprendre’ns. El bram de Ferlosio era un bram moral. Per això li suggeriria al meu amic (i faig extensiu el suggeriment a tots vosaltres) que la pròxima vegada que us veieu atrapats per la incredulitat d’aquell que s’estranya perquè coixegeu, feu com Ferlosio: li dieu amb educació que en realitat no sou pas coixos sinó que és la vostra manera de caminar"

1 comentari:

Anònim ha dit...

A partir d'ara faré com Ferlosio..... Gràcies!