Vida i destí

Finalment m’he decidit per Vida i destí de Vassili Grossman (Ed. Galàxia Gutenberg). Ja faig tard, com sempre...
L’obra descansa a la prestatgeria de casa des de fa temps, entre La conquista de la felicidad de Bertrand Russel i Los designios del destino de Schopenhauer. No sé pas què pensaria el senyor Grossmann d’aquesta ubicació. Col·locar els llibres a la prestatgeria és una responsabilitat que no em vull ni plantejar. El fet és que he anat arraconant l’obra en benefici d’altres que em semblaven físicament més lleugeres. És ben trist, però és així...
En Joan Ducròs, lector impertèrrit, és professor de català a l’institut on intento donar classes. És un dels qui més m’ha insistit en la seva lectura. Té una pàgina web que des de La Vaca Sorda vull recomanar: un corpus literari de la ciutat de Barcelona. Està reunint un fotimer d’obres i autors, així com articles periodístics. En aquesta pàgina hi podem trobar tant les biografies dels autors com resums de les obres. Amb el seu beneplàcit, aprofito l'inici de la lectura de Vida i destí, per penjar una ressenya sobre l’obra de Grossman que féu a la revista Lluc de Mallorca (“Lluc”, març-abril 2008, núm. 862, p.63).

Vida i destí de Vassili Grossman
Joan Ducròs


Vassili Grossman va néixer en una de les capitals «jueves» d’Ucraïna; el seu nom de naixement fou Ióssif Solomonóvitx (adoptà la variant russa quan començà a escriure). Periodista i escriptor, va cobrir amb les seves cròniques la batalla de Stalingrad i fou el primer de donar a conèixer al món l’existència dels camps d’extermini nazis. Podríem considerar la seva obra, Vida i destí (1960), com la Guerra i pau de la Segona Guerra Mundial. Condemnat a l’ostracisme com tants d’escriptors i d’artistes russos, va morir l’any 1964 sense poder veure editada la seva obra, que sortí de l’antiga URSS de manera clandestina en microfilm.
La novel·la de Grossman s’insereix en la tradició novel·lística russa; cal recordar que Guerra i pau, Anna Karèninna, L’idiota, entre altres, són obres d’un gruix important, en les quals destaca la descripció tant de paisatges com d’estats d’ànim, i per això són el millor referent per a entendre la idiosincràsia, l’ànima d’aquest poble.
La narració gira al voltant de la família Xàpoixnikov. Trobem els seus membres —entenent com a tals tots aquells que hi tenen alguna relació, sigui de parentiu i/o sentimental— escampats al llarg de la geografia soviètica: Kazan, l’estepa calmuca, Ucraïna, Moscou... L’escenari principal és tanmateix el setge de Stalingrad, que alhora actua com a temps històric de la novel·la, i aquesta es desplega, al seu torn, com un fresc immens de la societat russa de l’època —cuito a dir que hi aparaixen gairebé dos centenars de personatges— i, bàsicament, del comportament dels éssers humans en situacions extremes.
El corol·lari temàtic és profús: l’extermini jueu referit als alemanys, però també a les purgues que tingueren lloc a la mateixa Unió soviètica; aquest seria el cas del científic Strum, al qual s’acusa d’apropar la física teòrica al Talmud; la delació com a eina d’Estat —cal no oblidar la figura dels comissaris polítics que vetllaven per l’ortodòxia estalinista—, de manera que podem veure l’eliminació de la vella guàrdia leninista en els camps de concentració per a dissidents, condemnats en judicis calcats als de la Inquisició; la paraula del líder —tant de Hitler com de Stalin— és l’equivalent de la paraula de Déu, i tornant al cas del científic Strum, quan ja està pràcticament condemnat per tots els seus col·legues de professió que actuen més com a comissaris polítics que no com a científics, rep una trucada telefònica de Stalin i, a partir d’aquí, esdevé intocable, ha estat «tocat» per Déu.
El llibre ha estat editat per Galàxia Gutemberg, primer en castellà i, malauradament, prou més tard en català. Val la pena d’esmentar que, com a complement a la novel·la, la mateixa editorial ha publicat un petit volum que du per títol Sobre «Vida i destí». El primer text, signat per Tzvetan Todorov —lingüista i crític literari búlgar establert a França d’ençà de 1964—, a part de fer una semblança biogràfica de l’autor, analitza, no tan sols Vida i destí, sinó l’obra de l’autor a través de tres eixos temàtics: el «trencament» amb el règim, el «totalitarisme» i els conceptes de «llibertat» i de «bondat». El segon grup d’escrits corresponen al mateix autor: dues cartes adreçades a la seva mare —morta en un camp de concentració alemany—, separades per un interval de deu anys; una carta adreçada a Nikita Sergejevič Khruščov, primer secretari del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, en la qual li demana la llibertat per a la seva novel·la que havia estat segrestada i emmagatzemada a la Lubianka —nom popular que rebia el quarter general del KGB—; i una transcripció d’una conversa que manté el propi autor amb Mikhail Andrejevič Suslov —membre del Politburó—; entre altres coses, Suslov li deixa clar que la publicació de la novel·la —tot i no haver-la llegida— faria més mal que la d’El doctor Živago de Boris Pasternak i que s’hauria d’esperar un mínim de 250 anys per veure la llum. I, per acabar, el pròleg a la primera edició mundial de Vida i destí signat per Efim Etkind, una de les veus més crítiques de la dissidència russa.

Joan Ducròs